Per què cultivar la consciència emocional?

L’altra dia un jovenet m’explicava que, no sap com, però que en moltes ocasions es troba immers en una escalada emocional que el porta a discussions que no sap com acabar. S’enfada tant, que ara comença a estar preocupat per això, ja que troba que no té massa sentit perdre el control per minúcies. Ha pogut notar que aquestes situacions es van repetint, sempre amb les mateixes persones i amb els mateixos ingredients: una frustració (una cosa que no surt o que no pot fer) comporta una escalada de tensió que acaba amb una discussió pujada de to.

Vam acabar parlant de que el que li estava passant, era una demostració de la seva pertinença a l’espècie; realment, venim cablejats amb respostes davant determinades situacions i, en aquest cas, la resposta a la frustració despertava un patró emocional de ràbia que feia que “ataqués” a tot el que se li posava al davant. Aquestes reaccions el deixaven amb la sensació d’estar “posseït” per la pròpia dinàmica de la resposta i, ara, després de reflexionar sobre els efectes que tenia això sobre la seva vida, volia trobar la manera que no veure’s absort per la força d’aquesta resposta.

Joseph E. LeDoux és un estudiós de la por i dels seus mecanismes en el cervell. El 1996 va escriure un llibre on compilava tots els coneixements sobre el moment sobre el cervell emocional (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/06/el-cervell-emocional.html) i ara, aquest 2015, està a punt de sortir un llibre on s’actualitzen aquests coneixements i es mira d’aprofitar-los per tal de millorar els tractaments actuals de les fòbies i de l’ansietat.

En un article recent (vegeu http://www.cns.nyu.edu/home/ledoux/pdf/daed_LeDoux_2015.pdf ), aquest autor ens introdueix a la diferència entre el que es considera una resposta emocional i el que són els sentiments. Explica LeDoux, que considera les emocions com a estats cerebrals no-conscients que connecten uns determinats estímuls amb mecanismes de resposta específics. En canvi, els sentiments serien el resultat de l’experiència d’experimentar conscientment aquests estats emocionals. 

Així, quan el nostre protagonista es troba en una determinada situació que considera una amenaça (o un obstacle a no poder fer el que vol fer), es generen respostes conductuals i del sistema nerviós autonòmic (el que ens “accelera” quan necessitem afrontar un perill), i també d’estructures cerebrals com l’amígdala, que anticipen l’amenaça i  l’ajuden a preparar el cos per a afrontar el problema. Tot això passa abans de que s’hagi pogut donar compte del que està a punt de passar.

LeDoux ens explica que formem part de l’evolució i aquesta és una força que ens ha permès sobreviure, gràcies a que, com a organismes, tenim la capacitat de detectar perills, identificar i consumir nutrients i fonts d’energia, equilibrar els fluids corporals, termoregular-nos i reproduir-nos. El que anomenem emocions, des d’aquest punt de vista, no ho són en el sentit que li donem al carrer, no existeixen per fer que tinguem sentiments, sinó que són funcions de supervivència essencials per a sobreviure.

Per tal de tenir sentiments, és necessària l’existència d’una certa consciència, de poder representar en el cervell el que està passant i de prestar-li l’atenció necessària. Aquí hi entraria la que ara s’anomena “Memòria de Treball” i que ens permet tenir present determinada informació durant un temps determinat i, així, manipular-la. També és, segons aquest autor, la porta a la consciència.

El que el nostre jove amic necessitaria, per tal de poder modificar el seu estat emocional seria, seguint a LeDoux, poder activar la seva Memòria de Treball i, així, poder experimentar el que estar passant de forma conscient; necessitaria poder “etiquetar” la situació i generar la possibilitat de no deixar-se dur totalment pel programa emocional, generant una altra forma d’actuar. D’aquí la importància de la consciència emocional, de la capacitat per a detectar el que ens està passant i d’etiquetar la nostra experiència, per tal de poder gestionar les nostres respostes.

Poden passar anys de la nostra vida i no ser massa conscients de com ens enfadem. El nostre protagonista, durant molt temps, encara que l’avisessin de que s’estava enfadant, no ho veia així en aquell moment. La pròpia resposta emocional s’imposava i l’arrossegava a fer el que estava fent. Només si cultivem la nostra capacitat d’identificar les situacions i les respostes que s’activen de manera gairebé automàtica podrem gestionar i afrontar els nostres problemes d’una altra manera.

Bona reflexió!