La importància del tacte i de les abraçades

El tacte és el primer dels nostres sentits que es desenvolupa i ens proporciona una de les formes fonamentals que tenim d’entrar en contacte amb el món. La pell i els seus receptors constitueixen el més antic i el més extens dels nostres òrgans. Hem de pensar que un home adult té uns 18.000 centímetres quadrats de pell, el que constitueix entre un 16 i un 18% del seu pes corporal (busqueu a scholar google l’article de revisió d’Alberto Gallace i Charles Spence, The science of interpersonal touch: An overview).

El tacte està governat per una sèrie de receptors que poden distingir múltiples variacions dels estímuls provinents de l’exterior. Poden discriminar matisos sobre la rapidesa, la intensitat, la temperatura, el dolor... Alguns receptors només reaccionen quan reben una carícia, altres només quan l’estímul és dolorós. N’hi ha que responen amb sensacions de picor. Com assenyala Maria Konikova en un article recent (vegeu http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/power-touch?intcid=mod-most-popular) citant a David Linden, un estudiós del tema, el tacte és “la sensació elèctrica de l’amor romàntic, la inquietant sensació de que ens observen, l’alleujament del dolor desprès de la pràctica del mindfulness o el contacte essencial que els nounats necessiten per a sobreviure”. Totes aquestes sensacions, escriu, “flueixen de la naturalesa evolucionada de la nostra pell, dels nostres nervis i del nostre cervell”.

El tacte constitueix un important canal de comunicació, a través del qual ens arriben missatges positius i negatius dels altres i el contacte interpersonal sembla que ens influeix considerablement, encara que no en siguem conscients (per exemple, els estudis demostren que si una altra persona provoca entrar en contacte amb la nostra mà és més probable que avaluem un lloc com a més positiu). Utilitzem el tacte per tal de compartir els nostres sentiments amb altres persones i per destacar el significat d’altres formes de comunicació verbal i no verbal. Cap altre sentit ens afecta tant com el tacte.

En el regne animal, el tacte s’utilitza per a consolar, per a establir dominància i per establir vincles. I, entre les anomenades “espècies socials”, encara sembla ser més important. Les conseqüències del contacte són consoladores i es poden traduir en una resposta d’estrès menor davant situacions problemàtiques i amb una resposta de benestar fisiològic molt marcada quan la interacció es dóna en una situació tranquil·la (vegeu també l’article http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4309179/).

Un article recent destacava que les persones que s’abraçaven més durant un determinat període de temps, responien millor a la infecció deliberada d’un virus d’un constipat. És a dir, aquells que havien donat i rebut més abraçades, s’havien infectat menys o, en cas d’infecció, mostraven menys simptomatologia (vegeu http://pss.sagepub.com/content/26/2/135). El fet de sentir-se part d’una xarxa social protegia contra el risc d’infecció. L’efecte protector de les abraçades explicava un 32% del l’efecte del suport social que cada persona deia tenir.

Com s’explica en un altre article (vegeu http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4309179/), els vincles socials tenen conseqüències sobre tots els aspectes de la conducta i tenen tota una maquinària evolutiva que les explica. La percepció de la distància  psicològica real o potencial de les persones importants per a la nostra vida és alarmant, estressant i dolorosa (ho podeu confirmar amb l’entrada sobre la solitud http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/11/consells-per-superar-la-soledat.html).

El contacte interpersonal proporciona la més emocional de les nostres experiències tàctils. De totes maneres, avui en dia, en moltes ocasions es desaconsella tenir contacte físic amb altres persones en situacions quotidianes, degut al perill de malinterpretació. De fet, alguns autors, entre ells l’experta Tiffany Field (autora de més de 100 articles d’investigació sobre els efectes beneficiosos del contacte físic sobre la salut i el benestar), han arribat a afirmar que moltes persones en la nostra societat es pot considerar que pateixen d’una manca d’estimulació tàctil.

Ens abracem prou?