dissabte, 26 de gener de 2019

Cinc vegades cada segon...


“Quan veiem l’amor com una combinació de confiança, compromís, cura, respecte, coneixement i responsabilitat, podem treballar per tal de desenvolupar aquestes qualitats o, si aquestes ja formen part del que som, podem aprendre a estendre-les més enllà de nosaltres mateixos” bell books “all about love”

“Els estudis conflueixen a indicar que les persones esdevenim membres actius i valuosos d’una societat quan tenim l’oportunitat de viure en ambients que nodreixen les nostres habilitats socials, els nostres interessos i els nostres valors. Les causes principals del malbaratament d’aquesta possibilitat són trobar-se amb un ambient poc nodridor i  l’ús continuat de la coacció, la generació de negativitat continuada en les interaccions de la persona amb el seu entorn.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/09/ajudar-les-criatures-convertir-se-en.html

“Uns pares controladors serien aquells que farien ús continuat de la culpa i/o poques manifestacions d’amor i/o que mostrarien molta ansietat i/o que usarien tàctiques psicològicament intrusives per tal de controlar les motivacions i les conductes dels joves i dels infants. El control psicològic constant posaria en perill la capacitat de l’adolescent per a saber què és el que vol realment, per la via de pressionar-los per tal que pensessin i prenguessin decisions consistents amb els desitjos dels pares, en lloc de fer-ho en funció de les pròpies motivacions. Aquests joves aprendrien a prioritzar les motivacions i necessitats dels altres i tindrien més dificultats per tal d’identificar, entendre i afirmar les pròpies.” https://benestaremocional.blogspot.com/2014/11/les-relacions-i-la-importancia-de.html











L’altra dia, als vestidor de la piscina en la que faig natació, vaig sentir una conversa terrible. Una dona contava a les altres dues que havia presenciat una escena molt desagradable quan comprava a un Hipermercat: un jove malparlava a una joveneta i ella cada vegada es mostrava més afectada pels comentaris despectius del que semblava que era la seva parella. Una de les altres dones va dir “jo no ho permetria”, la que ho contava va replicar que “era estrany que ella no es defensés” i l’explicació de l’altra va ser que “a vegades hi ha dones que són entabanades”. Al final, la tercera en qüestió, que no havia intervingut, va decidir que “aquestes coses no s’aturaran mai, ni el govern, ni ningú...”

A la feina, tinc el privilegi de viure converses profundes sobre la vida. En aquestes converses les grans protagonistes són, gairebé sempre, les relacions. A la gent la preocupen els malentesos, els conflictes, els desamors, les pèrdues, les dificultats en la comunicació... En la majoria d’ocasions, les persones estan angoixades pel paper que juguen altres persones a la seva vida: parelles, amics, familiars, germans, companys de feina, els seus caps... Les possibilitats de conflicte són múltiples, en cada moment del dia, en cada àmbit de la nostra existència...

A més, com assenyalava Lisa Feldman Barrett, les relacions són el primer regulador emocional que trobem a la vida, ja que gràcies al vincle que els bebès humans estableixen amb els seus cuidadors estem aquí. D’aquesta manera, les relacions marquen com veurem i viurem en el món.

El nostre cervell a cada moment del dia, cinc vegades per segon, planteja una pregunta clau “Estic segur aquí? O aquesta és una situació perillosa?”. Aquesta pregunta doble és, segons el neurocientífic Evan Gordon, el principi fonamental organitzatiu del nostre cervell. Si la resposta és “Estic segur”, el cervell pot operar al seu màxim nivell creatiu. Si, per contra, és “Estic en una situació perillosa”, el cervell posa en marxa la reacció lluita/fugida per tal de recuperar la seguretat i deixa de banda altres possibles tasques.

Els estudis indiquen que quan ens sentim amenaçats, els humans ens repleguem en nosaltres mateixos i som més susceptibles a l’estrès, ens posem a la defensiva o, en funció del nostre caràcter de base, som bàsicament hostils amb els altres. Per altra banda, si aquesta inseguretat es dóna quan som molt petitons, pel fet que deixen d’atendre les nostres necessitats o, fins i tot, ens tracten malament, podem arribar a estar crònicament estressats i, a més, a sentir-nos responsables del nostre propi malestar.

Aquest últim punt és un dels elements més perversos del procés de maltractament: algú molt proper et fa mal, però com que tu ets petit i necessites que et protegeixi, penses que és culpa teva i mires de millorar la teva conducta o calles i esperes que passi. A mesura que et fas gran, encara que sembli que les coses canvien perquè tens altres cercles i ets més autònom, conserves una sensació de culpa i vergonya que fa que no puguis deixar enrere la relació. Ni tant sols creus que tinguis dret a parlar-ne. I, per això, proves de fer com si no tingues a veure amb tu, evitant la intimitat per si de cas tornes a sentir el malestar derivat del passat.

L’altra dia una joveneta em parlava de la seva baixa autoestima, de la seva inseguretat (bé, quan parlo “d’una joveneta” no estic parlant d’una persona en concret, ja que en una setmana aquesta mateixa situació es va donar tres vegades...). En un moment determinat, però, vam parlar d’una interacció que havia tingut amb el seu pare i van sortir coses com: “El meu pare contínuament em diu tot el que creu que faig malament o hauria de canviar”, “El meu pare diu que no tinc personalitat”, “El meu pare em critica pel que dic, o deix de dir, per les coses que faig, per la roba que duc...”. Automàticament, però, venien les disculpes: “Ohhh, me sap greu, no hauria de parlar-ne...Sembla com si el deixés malament...”, “Ai, ara em sento molt malament, em fa molta vergonya dir-te això...”, “No sé si puc dir-te res, si jo no soc capaç de dir-li que em fa sentir malament...”. I, després: “Quan fugirà aquesta por al que diu, al que pensa?”, “Quan deixaré de pensar que té raó, que em mereixo les crítiques, que si no m`està al damunt m’equivocaré terriblement?”

En aquests casos intento deixar clar que els pares mai hauríem de fer això: jutjar, desqualificar als fills, criticar la seva personalitat, recordar-los les mancances com a dèficits absoluts, considerar els errors com a mesura de la vàlua. Quan ho fem és, segurament, per un excés de zel a l’hora d’intentar controlar als nostres fills, creient que aquesta és la nostra funció. O, simplement, ho fem perquè és el que hem viscut abans, és al que estem acostumats. O, potser no hem sabut aprendre a escoltar i, així, a respectar el fet que els nins són persones al nostre càrrec, en depòsit, i que són material sensible, que el que necessiten és suport però al mateix temps autonomia, aprendre a decidir per ells mateixos, veure els errors com a possibilitats de creixement...

Si cada cinc segons el cervell es fa la pregunta fonamental “Estic segur?” i la resposta, en el cas d’aquesta joveneta (i segurament en el de la joveneta de l’Hipermercat de la història del principi) és “No ho sé”, com podem esperar que sigui feliç? Com podem esperar que es senti segura en la intimitat de les relacions? Com podem suposar que tindrà les mateixes oportunitats que una altra persona que pot dir “Sí, em sent segura”?

Bona reflexió...

diumenge, 20 de gener de 2019

Reconnectar per viure bé (i II)


“L’anomenada societat postindustrial pateix una certa “deshumanització”. Està més preocupada pel creixement productiu que pel benestar de les persones. Pensa, equivocadament, que el mercat s’autoregularà i que el benefici no el rebran els inversors o el capital, sinó les persones del carrer. I, això, no passa...” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/01/viure-be-com-reconnectar-se-pel.html

“Com explica Barbara Fredrickson (vegeu l’entrada del 3 de maig de 2014 http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/05/quina-monada-o-la-capacitat-dalegrar.html )  les pràctiques meditatives ens ajuden a connectar amb la pròpia humanitat i amb l’anhel compartit per tots els éssers d’estar bé i viure lliures de patiment. A entendre que el dolor i la bona fortuna van i vénen. La pràctica i les seves conseqüències en el nostre benestar generen abundants oportunitats de reduir la distància social i estar oberts, permetent fruir de situacions de ressonància positiva.” https://benestaremocional.blogspot.com/2014/06/una-practica-dautocompassio.html












El camí cap al benestar emocional passa per acceptar-nos tal i com som, per entendre les nostres pròpies necessitats com a espècie ultra social. Ja vèiem en l’anterior entrada (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2019/01/viure-be-com-reconnectar-se-pel.html ) com la nostra lluita per aconseguir una vida amb sentit, entrega i passió passava per reconnectar amb l’altra gent, amb els objectius de grups de voluntariat, amb el sentit que hi puguem trobar a la feina, amb valors profunds per guiar la nostra conducta...

El camí cap al benestar emocional, explica Johann Hari, passa per la reconnexió amb el que són les nostres necessitats psicològiques bàsiques. Seguint amb la seva enumeració en el llibre “Lost Connections”, hi trobem 3 connexions més:


5.     Sentir alegria pels i amb els altres i superar l’addicció al nostre ego.
L’individualisme ens condueix a pensar en la vida com una carrera competitiva, com un joc de suma zero (si un guanya, l’altra perd). L’alegria pels altres, la compassió, suposen el contrari: veure la vida com un joc en el que guanyo si tu guanyes.
Hari proposa practicar durant 15 minuts una meditació com la de l’amabilitat afectuosa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/06/una-practica-dautocompassio.html ). Aquesta meditació té un efecte reconegut sobre el benestar emocional i sobre la flexibilitat tant emocional com cognitiva.

Superar la força individualista del nostre ego pot fer-se també amb teràpia psicològica, indica Hari. L’ego té qualitats protectores i empresonadores. La meditació d’amabilitat afectuosa ens ajuda a superar les segones. I ens recorda que l’ego, la veu que identifiquem com la persona que som, el que a vegades s’anomena “el  nostre portaveu”, és només una part de nosaltres. Això ens allibera de ser controlats pel concepte que tenim de nosaltres mateixos.


Per tant, practica la meditació d’amabilitat afectuosa. Recorda que el concepte que tenim de nosaltres mateixos, el que pensem que som, només és una idea; el que som és molt més que això. Si sents les teves pors massa fortes, proposa’t fer alguna cosa per tal d’agafar distància, com, per exemple, anar a teràpia. No deixis que el teu ego sigui la teva presó i t’impedeixi connectar amb el món.

6.     Reconèixer i superar els traumes de la infància.
La flexibilitat emocional és un dels elements predictors del benestar emocional i de la resiliència (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2017/02/agilitat-emocional.html). La dificultat per a connectar amb els propis estats emocionals degut a l’abús sofert a la infància és una de les causes més evidents de molts de problemes psicològics adults (i d’una baixa flexibilitat emocional). La por a la pròpia por o la evitació dels estats emocionals negatius només fa que bloquejar l’expressió emocional i impedir superar de forma saludable aquests estats. Per això és tan important el reconeixement de la necessitat d’ajuda en cas d’haver patit maltractament a la infància.

Els estudis que cita Hari indiquen que no és l’abús sofert a la infància el que fa més difícil el benestar emocional adult, sinó que el problema és la vergonya d’haver-lo patit, la sensació de ser pitjor persona, de tenir part de culpa, d’haver-ho “merescut”. Per això és tant important que algú reconegui el dolor patit, que algú escolti i accepti a la persona de manera compassiva, recordant-li el respecte que mereixen el seu dolor i ella com a tal.

Si has patit abús, cerca ajuda i parla’n.

7.     Connecta amb un sentit de futur.
La pobresa és un dels grans factors de risc en el cas dels estats d’ansietat i la depressió. La pobresa és una lacra, és el record de que estem dintre d’un sistema fallit. Els estudis sobre la possibilitat d’un sou mínim universal mostren que les persones que no es veuen amenaçades per la pobresa tenen un sentit de futur que fa que lluitin amb més força per aconseguir els seus objectius i per protegir la seva família.

Posa la lluita contra la pobresa com una prioritat en la llista dels teus objectius.


En definitiva, i tal com remarca Hari al final del seu llibre, la salut mental no és una cosa individual és, sobretot, un indicador social i, per tant, necessita solucions socials, a més de les individuals. Les desigualtats socials són la benzina que alimenta els trastorns mentals. El malestar emocional és un senyal, un senyal de que alguna necessitat bàsica humana no està sent coberta.

Per tant, necessitem reconnectar, amb la comunitat, amb els nostres valors, amb la nostra necessitat d’autonomia a la feina, amb la natura i el nostre cos, amb la nostra necessitat de que ens respectin com a persona, amb el dret a tenir un futur digne, amb el dret a superar la vergonya per qualsevol maltractament que haguem patit. Només així arribarem al benestar emocional, a una vida amb sentit, entrega i passió.

Una abraçada