dissabte, 27 de febrer de 2016

L'amor com a addicció o deixa d'exposar-te a la seva presència



"Va ser una experiència de sentir-me fora dels límits del meu cos. No sentia el meu pes (...) Simplement vaig deixar de pensar i preocupar-me per jo mateixa. Em vaig convertir en un nosaltres" El solitari jo dissolt en un éxtasi en el nosaltres" Irvim D. Yalom "Love's Executioner"




 



Helen Fisher és una especialista en l’estudi de l’amor i en la seva darrera obra defensa que podem entendre’l com a un procés addictiu, amb tot el que això suposa (vegeu el seu article a http://nautil.us/issue/33/attraction/love-is-like-cocaine?utm_source=ticker&utm_medium=article&utm_campaign=love-is-like-cocaine ). Ella ho conclou a partir de l’estudi dels circuits cerebrals de les persones enamorades i la seva semblança amb els circuits activats en les addiccions.

En les primeres fases de l’amor es poden observar totes les conductes pròpies d’una persona que s’està “enganxant” a una substància: el pensar-hi contínuament, el buscar el contacte sempre que és possible, el fet de sentir una ànsia pel fet de no poder veure’s, el somniar en el que pot passar, el fet que qualsevol cosa del context ens recordi el nostre objecte desitjat...

L’amor romàntic és, segons els evolucionistes, la forma que ha establert la naturalesa per tal que ens sentim atrets cap a una persona que acompleix amb uns criteris mínims de compatibilitat i que tinguem aquesta necessitat de “fusió” amb ella. Els detalls de la història que passem a viure, dependrà de circumstàncies diverses: en quin moment de la vida ens trobem, la nostra estabilitat econòmica, la varietat dels nostres objectius vitals, la nostra història relacional, la literatura i el cinema al que generacionalment ens haguem exposats..

El resultat, però, és que, la majoria de nosaltres en algun moment de la nostra vida “hem perdut o perdrem el cap”, ens sentirem “posseïts” per l’angoixa i l’eufòria en funció de que el nostre objecte d’amor s’apropi o s’allunyi i patirem, en la majoria de casos, una desintoxicació forçada per les circumstàncies. En aquest cas, com deia el meu pare, el millor antídot és tornar a les rutines que ens funcionaven i pensar que la plasticitat del cervell assegura que, amb el temps, anirem actualitzant els nostres objectius i perdrem de vista les sensacions i els sentiments que relacionem només amb aquesta persona.

De totes maneres, en un llibre anterior, Helen Fisher feia una sèrie de recomanacions per tal de deixar anar la passió addictiva:


  • Cada dia és un nou dia. Hem de reaprendre a viure’ls d’un en un. L’objectiu és fer la nostra nova vida,  posant-nos fàcil el fet de no entrar en contacte amb la persona.
  • Aprendre a dissenyar el nostre context i anar vius amb estar amb determinades persones, anar a determinats llocs o veure o fer determinades coses que funcionarien com un reclam a tornar pensar i posar-nos en contacte amb la persona.
  • Recordar que un sol contacte conduirà a més contactes i, per tant, a més patiment.
  • Anar alerta amb la memòria selectiva, i la seva tendència a només recordar els bons moments. Intentar escriure els moments dolents i el que ens ha portat a aquesta situació.
  • Encara que la persona es mostri cordial i digui que ens vol ajudar, és molt important recordar que no ens ajudarà a refer-nos i a entrar en una nova vida. No podem esperar normalitat de la seva banda. El més probable és que, si insistim, es senti perplexa, incòmoda i inclús enfadada.
I, afegeixo, encara que tinguem la sensació que el que hem de fer és “tancar” la relació amb la seguretat que l’altra persona “entén” pel que estem passant i el que ha passat des del nostre punt de vista, hem de recordar que aquest no serà el cas. Quan una parella es desfà, com a mínim una de les persones implicades, normalment la que NO està enganxada, ja estava a una gran distància emocional de l’altra. Així, la persona “desenganxada” ja no considera necessari aclarir res; de fet, ja ho ha fet per la via de considerar tancada la relació.


Bona reflexió!

dissabte, 20 de febrer de 2016

L'entrenament del benestar





En una xerrada que podeu trobar a YouTube (vegeu https://www.youtube.com/watch?v=HeBpsiFQiTI ), Richard Davidson, un dels referents del món de l’estudi de l’estat d’ànim i de la importància de la meditació, explica que hem d’entendre el benestar com una habilitat, no molt diferent de l’aprenentatge d’un instrument musical. Aquesta paraula és molt indicativa del que vindrà després en la seva argumentació: el nostre benestar dependrà de la pràctica de determinades activitats que poden fer que el nostre benestar augmenti.

Davidson té una visió molt interessant de la naturalesa humana. Creu que podem entendre les persones com el resultat d’una combinació única de sis dimensions: Resiliència, Perspectiva, Intuïció Social, Autoconsciència, Sensibilitat al Context i Atenció. Venim al món amb el nostre propi bagatge, però aquest, per la gran plasticitat del nostre cervell, va canviant en funció de l’experiència. Podem canviar el nostre Estil Emocional, però per això, primer hem de ser conscients de quina posició ocupem en cada una de les dimensions i després, en funció del que volem en la vida, decidir quins canvis hem de fer per tal de trobar-nos millor (vegeu, per exemple http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/06/dimensions-dels-estils-emocionals.html).

En el cas que l’objectiu sigui el benestar, Davidson defensa que ens hem de centrar en quatre elements provats neurocientíficament: la resiliència (definida com la rapidesa amb la que ens recuperem de l’adversitat), la perspectiva (la capacitat per a veure la part positiva), l’atenció (la capacitat per a focalitzar la nostra atenció en el que decidim centrar-la) i la generositat (la capacitat de donar-nos als altres, d’estar pendents del benestar dels altres) . En cada un d’ells hi podem veure l’acció de circuits cerebrals que, gràcies a la plasticitat, i a través de la pràctica, poden reforçar-se i, així, millorar el nostre benestar.

La resiliència, la capacitat per a recuperar-nos ràpidament dels cops de la vida,es pot mesurar gràcies a l’activitat que s’observa en determinats paràmetres de l’activitat de circuits cerebrals concrets. De fet, si davant una adversitat aquests paràmetres recuperen els seus nivells de base amb més rapidesa, podrem dir que la persona és més resilient. Una sèrie de treballs recents que han fet amb el seu equip semblen indicar que es pot millorar la resiliència d’una persona simplement practicant mindfulness (vegeu també http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/els-beneficis-del-mindfulness-sobre.html) La pràctica, però, deixa clara la seva empremta només després de milers d’hores, sobre unes cinc o sis mil.

La perspectiva positiva seria la capacitat per a veure la part positiva dels altres, la capacitat per assaborir les petites coses, la capacitat per a veure la bondat en els altres, de percebre la humanitat dels altres...Els circuits que estan al darrera d’aquesta dimensió quan estan més actius generen més benestar. En aquest cas, però, la pràctica de la meditació de l’amabilitat afectuosa, un tipus de meditació compassiva (vegeu per exemple, http://benestaremocional.blogspot.com.es/2011/12/sis-eines-mes-per-incrementar-les.html) aconsegueix impactar l’activitat d’aquests circuits, i de retruc el benestar, inclús només després de practicar dues setmanes mitja hora diària.

L’atenció, la capacitat per a focalitzar i mantenir l’atenció en el que ens proposem, és el tercer constituent del benestar. Com cita Davidson, el que es sap és que una ment que bada (que es perd en cabòries sense adonar-se’n) és una ment infeliç (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/03/aconseguir-una-bona-atencio.html). I que la presència és l’antídot de la distracció. Per tant, les pràctiques que suposen saber en cada moment on tenim centrada la nostra atenció, les que ens permeten retornar una i una altra vegada al que hem marcat com a centre de la nostra atenció (per exemple, l'atenció a la respiració), seran una forma segura de millorar la nostra atenció i, de retruc, el nostre benestar.

Finalment, la generositat tanca aquesta enumeració (vegeu, per exemple, http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/01/practica-lamabilitat.html). Davidson explica que les dades confirmen que quan les persones s’impliquen en actes altruistes i de generositat s’enforteixen determinats circuits que suposen, com a efecte secundari, una millora del benestar.

Tenim l’oportunitat d’assumir la responsabilitat d’ajudar a canviar les nostres pròpies ments. Davidson, en definitiva, ens mostra un camí ben clar cap al benestar: practica mindfulness i milloraràs la resiliència i el teu benestar; practica la compassió i milloraràs la teva perspectiva i el teu benestar; practica la presència i el control atencional, l’estar present ara i aquí, i milloraràs la teva atenció i el teu benestar; i, finalment, fes coses pels altres i cultivaràs la teva generositat i, de retruc, el teu benestar.

Bona pràctica!  

dissabte, 13 de febrer de 2016

El poder de les abraçades i per molts anys, Joan!!!



"En el regne animal, el tacte s’utilitza per a consolar, per a establir dominància i per establir vincles. I, entre les anomenades “espècies socials”, encara sembla ser més important. Les conseqüències del contacte són consoladores i es poden traduir en una resposta d’estrès menor davant situacions problemàtiques i amb una resposta de benestar fisiològic molt marcada quan la interacció es dóna en una situació tranquil·la (vegeu també l’article http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4309179/).

Un article recent destacava que les persones que s’abraçaven més durant un determinat període de temps, responien millor a la infecció deliberada d’un virus d’un constipat. És a dir, aquells que havien donat i rebut més abraçades, s’havien infectat menys o, en cas d’infecció, mostraven menys simptomatologia (vegeu http://pss.sagepub.com/content/26/2/135). El fet de sentir-se part d’una xarxa social protegia contra el risc d’infecció. L’efecte protector de les abraçades explicava un 32% del l’efecte del suport social que cada persona deia tenir." La importància del tacte i de les abraçades (http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/03/la-importancia-del-tacte-i-de-les.html)





Ahir per la ràdio avisaven de que a Barcelona, aquest dissabte, una associació que es dedica a la promoció de les abraçades fa una trobada. Encara que pugui semblar curiós, en aquest món frenètic les abraçades són una espècie en extinció. Les persones que estan soles, a part de comentar la necessitat de poder parlar o comentar el que sigui amb algú, parlen de les mancances afectives que desperta la falta de contacte físic amb altres persones. N’hi ha que sobreviuen gràcies a que tenen cura dels néts o de que poden tenir algun animal a casa.

Ja escrivia sobre el poder de les abraçades, els beneficis psicològics i emocionals i la forta influència que tenen sobre el benestar físic, per la via de generar sensacions de benestar fisiològic (vegeu la cita de l'inici). Però, si ho penso en clau personal, en la meva història amb les abraçades, se’m revela un panorama la mar de curiós. Qui, en els moments tristos de la meva vida, m’ha pogut o sabut abraçar? Qui, en els moments alegres, ha obert els seus braços i, per un moment, ens hem fos en un tot que respirava? I, sobretot, de què és símptoma tot això? Quin significat té, al final, el fet que hi hagi persones que t’abracin i altres que es deixin, o no, abraçar?

Les abraçades són actes d’acceptació. L’acceptació està relacionada amb els sistemes que regulen l’aproximació, el contrari del que coneixem com a l’actuació del sistema lluita/fugida (el sistema d’alarma, vegeu, per exemple, http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/01/la-construccio-de-lansietat.html). En aquest cas, el sistema nerviós autonòmic, el que regula les respostes emocionals bàsiques i els sistemes corporals (respiració, tassa cardíaca, tensió muscular, activitat hormonal, etc.), es posa en estat de recuperació, en el que podríem entendre com un estat de calma, que indica al cervell, per la seva banda, “tranquil, tot està bé, estem segurs. Així, quan abracem algú amb atenció plena al que fem, estem enviant el missatge de “tot està bé, accepto el que sents, entenc el que sents, estic amb tu”.

En la meva història d’abraçades hi puc recordar la padrina Bàrbara, el meu pare, el meu germà gran, el meu germà Kiko, una amiga de l’institut (na Tonyi)... Després va venir en Guillem, na Júlia i, en acabar l’adolescència, en Pau. El que ara és el meu nucli familiar primari, la meva parella, els nostres fills, s’ha convertit en una font de calidesa i d’abraçades, en els bons moments i en els que ens ha tocat viure darrerament, els de les pèrdues i del dolor. En aquestes situacions recordes la importància de l’acceptació, de la contenció i de la calidesa de les abraçades.

Hi ha més persones amb les que he pogut compartir abraçades o que s’han deixat abraçat, entre ells els meus nebots: na Laura i en Francesc, na Petra en alguna ocasió, na Xesca, na Caterina, en Jordi i el protagonista d’aquesta entrada, en Joan. En Joan, des de petit, ha estat una criatura extrovertida i expressiva. D’en Joan saps sempre d’entrada que hi serà, que estarà present en les trobades que tinguis amb ell, que parlarà, que tindrà coses per contar, que tindrà coses per agrair... En Joan t’abraçarà quan està content, en pla “compartim el moment ara que hi som” i, també, quan la situació és trista, “em sap molt de greu, estic amb tu”.

En Joan té tot un historial d’abraçades: curtes però intenses amb en Pau, llargues i variades amb na Júlia. En Joan sempre fa cas, es mostra carinyós i et fa sentir que formes part de la seva vida. Per un moment, ets protagonista de la història que viviu junts. Té aquest do. I, ara que en fa trenta (per l’amor de Déu!!!), vull agrair al destí, a la vida, el fet d’haver pogut ser-hi, les vegades que m’ha abraçat, que ens ha abraçat a mi i a la meva família.

Per molts d’anys, Joan!!!

dissabte, 6 de febrer de 2016

A favor dels mestres



“La plasticitat cerebral és la capacitat del cervell de canviar com a resposta a l’entorn.” “Sabem que una de les principals funcions de l’hipocamp és ajudar a connectar o associar inicialment en la memòria elements no relacionats entre sí. La “xarxa associativa” més àmplia està emmagatzemada a la cortesa, però quan l’hipocamp pot connectar un element nou (...) a una xarxa molt més gran d’informacions relacionades (...) resulta més fàcil aprendre i recordar aquest element” Wendy Suzuki “Cerebro activo, vida feliz”





La meva germana és mestra a Primària, una mestra preocupada per la seva feina, pendent de com podem millorar l’educació a partir de les nostres aportacions. És una de les moltes docents que reflexionen sobre les bones pràctiques i que intenten fer la seva feina el millor que saben. Per una banda, es troben amb les limitacions del propi sistema educatiu: un currículum sobrecarregat, que fa que tothom vagi de bòlit intentant encabir una gran quantitat d’informació en el cap de les pobres criatures, una manca de criteris clars sobre el procés d’aprenentatge, una manca de temps per a poder personalitzar l’educació, l’existència d’un alumne promig al qual han de tendir tots els nens...

Una de les seves darreres preocupacions està relacionada amb la lectoescriptura. Estan fent el que han de fer per tal de millorar el procés que condueix a educar bon lectors? La formació que es dóna és l’adequada? Últimament, conta, el més prestigiós i popular de la formació en aquesta àrea està impartida per professionals que provenen del món de l’òptica o de la psicomotricitat. I ella reflexionava, si realment depenem de la psicomotricitat i la coordinació per tal d’esdevenir bons lectors, com és que els programes que ens proposen els professionals que ens donen els cursos posen en evidència la situació de que els adults, en moltes ocasions, no sabem fer massa bé els exercicis de coordinació, però tenim la lectoescriptura ben assolida? És a dir, cóm pot ser un prerequisit per a la lectoescriptura una cosa que no tenim assolida molts adults?

És evident que per tal d’escriure i llegir s’han d’acomplir determinades condicions: no tenir problemes de visió i no presentar massa problemes en l’anomenada motricitat fina. Fer el soldat, coordinant el moviment alternatiu de cames i braços, NO és un exercici de motricitat fina. Fer servir el punxó per tal de foradar fitxes SÍ és un exercici de motricitat fina. Però una vegada presents les condicions d’una visió corregida, en cas de fer falta, i d’una motricitat fina entrenada, la lectoescriptura és una qüestió del llenguatge, cosa que vol dir que és una funció cognitiva.

Com s’explica en un article recent sobre la millora de la lectura (vegeu http://psi.sagepub.com/content/17/1/4.full.pdf+html?ijkey=0GSjhNaccRKTY&keytype=ref&siteid=sppsi ) llegir és una forma de llenguatge, la qual cosa significa que suposa l’activació de centres cognitius superiors. En el cas de la lectura, les limitacions del sistema visual són el primer escaló del procés. En el cas de l’escriptura, el primer escaló serà cognitiu (la identificació del signe que es vol produir) i un dels darrers serà la motricitat fina que permet produir la grafia. En aquest cas, encara hi haurà un últim escaló que suposarà la retroalimentació que suposa el fet d’anar vigilant si el resultat és el que volem (anant de l’execució a la representació mental i d’aquesta a l’execució).

Com podem ajudar en el procés de convertir criatures en bons lectors? La resposta està en el fet d’entendre el propi procés. El fet és que en el cas de la lectura el processament del llenguatge, passant del reconeixement dels fonemes a les síl·labes fins al reconeixement de les paraules, és l’element que s’ha de prioritzar. En el cas de l’escriptura, ens trobarem amb el mateix: és un procés que comença amb una activació dels centres del llenguatge, amb la coordinació d’informació consolidada sobre sons, fonemes i grafies.

En el cas de la lectura, que és que el que s’analitza amb profunditat en l’article citat, el reconeixement de paraules és la clau. Per això, els cursos que intenten augmentar la rapidesa per la via de tractar de millorar el processament visual, no funcionen o ho fan en detriment de la comprensió. El que s’hauria de fer, doncs, és centrar la millora en el vocabulari. Es sap que les paraules més usades es reconeixen i, per tant, es llegeixen més ràpidament. Un bon lector serà, en línees generals, aquell que té un vocabulari “de lectura” més ampli, el que va construint models de frase per tal d’entendre el sentit de les paraules ambigües i que, a mesura que llegeix, va construint un model mental del text que està llegint. No parlem de processos visuals, parlem de processos de construcció de models mentals.

L’altra dia em van consultar sobre una nina de 6 anys que la mestra va comentar als pares que la trobava “insegura”. Això feia, segons la mestra, que els resultats dels exàmens no estassin al nivell esperat. La nina, explicaven els pares, feia comptes de cap i resolia problemes de manera oral, amb rapidesa, però va tornar d’escola amb un examen de problemes amb un 6. En un dels problemes, que no va contestar, es demanava una informació que va donar sense cap problema quan el pare li va plantejar. “Per què no ho has posat?” li va demanar. La nina va explicar que no sabia a on ho havia de posar, perquè a la fulla de la prova hi havia un requadre que posava “solució” i no sabia que volia dir.

Té un problema la nina? O és una qüestió de codi, de vocabulari, d’esquema mental? Hem perdut de vista que la lectoescriptura no és una funció natural sinó el resultat de l’aprenentatge d’un codi cultural?

Bona reflexió!