"Va ser una experiència de sentir-me fora dels límits del meu cos. No sentia el meu pes (...) Simplement vaig deixar de pensar i preocupar-me per jo mateixa. Em vaig convertir en un nosaltres" El solitari jo dissolt en un éxtasi en el nosaltres" Irvim D. Yalom "Love's Executioner"
Helen Fisher és una
especialista en l’estudi de l’amor i en la seva darrera obra defensa que podem
entendre’l com a un procés addictiu, amb tot el que això suposa (vegeu el seu
article a http://nautil.us/issue/33/attraction/love-is-like-cocaine?utm_source=ticker&utm_medium=article&utm_campaign=love-is-like-cocaine
). Ella ho conclou a partir de l’estudi dels circuits cerebrals de les persones
enamorades i la seva semblança amb els circuits activats en les addiccions.
En les primeres fases
de l’amor es poden observar totes les conductes pròpies d’una persona que
s’està “enganxant” a una substància: el pensar-hi contínuament, el buscar el
contacte sempre que és possible, el fet de sentir una ànsia pel fet de no poder
veure’s, el somniar en el que pot passar, el fet que qualsevol cosa del context
ens recordi el nostre objecte desitjat...
L’amor romàntic és,
segons els evolucionistes, la forma que ha establert la naturalesa per tal que
ens sentim atrets cap a una persona que acompleix amb uns criteris mínims de
compatibilitat i que tinguem aquesta necessitat de “fusió” amb ella. Els
detalls de la història que passem a viure, dependrà de circumstàncies diverses:
en quin moment de la vida ens trobem, la nostra estabilitat econòmica, la
varietat dels nostres objectius vitals, la nostra història relacional, la
literatura i el cinema al que generacionalment ens haguem exposats..
El resultat, però, és
que, la majoria de nosaltres en algun moment de la nostra vida “hem perdut o
perdrem el cap”, ens sentirem “posseïts” per l’angoixa i l’eufòria en funció de
que el nostre objecte d’amor s’apropi o s’allunyi i patirem, en la majoria de
casos, una desintoxicació forçada per les circumstàncies. En aquest cas, com
deia el meu pare, el millor antídot és tornar a les rutines que ens funcionaven
i pensar que la plasticitat del cervell assegura que, amb el temps, anirem
actualitzant els nostres objectius i perdrem de vista les sensacions i els
sentiments que relacionem només amb aquesta persona.
De totes maneres, en un
llibre anterior, Helen Fisher feia una sèrie de recomanacions per tal de deixar
anar la passió addictiva:
- Cada dia és un nou dia. Hem de reaprendre a viure’ls d’un en un. L’objectiu és fer la nostra nova vida, posant-nos fàcil el fet de no entrar en contacte amb la persona.
- Aprendre a dissenyar el nostre context i anar vius amb estar amb determinades persones, anar a determinats llocs o veure o fer determinades coses que funcionarien com un reclam a tornar pensar i posar-nos en contacte amb la persona.
- Recordar que un sol contacte conduirà a més contactes i, per tant, a més patiment.
- Anar alerta amb la memòria selectiva, i la seva tendència a només recordar els bons moments. Intentar escriure els moments dolents i el que ens ha portat a aquesta situació.
- Encara que la persona es mostri cordial i digui que ens vol ajudar, és molt important recordar que no ens ajudarà a refer-nos i a entrar en una nova vida. No podem esperar normalitat de la seva banda. El més probable és que, si insistim, es senti perplexa, incòmoda i inclús enfadada.
I, afegeixo, encara que
tinguem la sensació que el que hem de fer és “tancar” la relació amb la seguretat
que l’altra persona “entén” pel que estem passant i el que ha passat des del
nostre punt de vista, hem de recordar que aquest no serà el cas. Quan una parella es
desfà, com a mínim una de les persones implicades, normalment la que NO està
enganxada, ja estava a una gran distància emocional de l’altra. Així, la
persona “desenganxada” ja no considera necessari aclarir res; de fet, ja ho ha
fet per la via de considerar tancada la relació.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada