"En el regne animal, el tacte s’utilitza per a consolar, per a establir
dominància i per establir vincles. I, entre les anomenades “espècies socials”,
encara sembla ser més important. Les conseqüències del contacte són
consoladores i es poden traduir en una resposta d’estrès menor davant
situacions problemàtiques i amb una resposta de benestar fisiològic molt
marcada quan la interacció es dóna en una situació tranquil·la (vegeu també l’article
http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4309179/).
Un article recent destacava que les persones que s’abraçaven més durant un
determinat període de temps, responien millor a la infecció deliberada d’un
virus d’un constipat. És a dir, aquells que havien donat i rebut més abraçades,
s’havien infectat menys o, en cas d’infecció, mostraven menys simptomatologia
(vegeu http://pss.sagepub.com/content/26/2/135).
El fet de sentir-se part d’una xarxa social protegia contra el risc d’infecció.
L’efecte protector de les abraçades explicava un 32% del l’efecte del suport
social que cada persona deia tenir." La importància del tacte i de les abraçades (http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/03/la-importancia-del-tacte-i-de-les.html)
Ahir per la
ràdio avisaven de que a Barcelona, aquest dissabte, una associació que es
dedica a la promoció de les abraçades fa una trobada. Encara que pugui semblar
curiós, en aquest món frenètic les
abraçades són una espècie en extinció. Les persones que estan soles, a part
de comentar la necessitat de poder parlar o comentar el que sigui amb algú,
parlen de les mancances afectives que desperta la falta de contacte físic amb
altres persones. N’hi ha que sobreviuen gràcies a que tenen cura dels néts o de
que poden tenir algun animal a casa.
Ja escrivia
sobre el poder de les abraçades, els
beneficis psicològics i emocionals i la forta influència que tenen sobre el
benestar físic, per la via de generar sensacions de benestar fisiològic
(vegeu la cita de l'inici). Però, si ho penso en clau personal, en la meva història amb les
abraçades, se’m revela un panorama la mar de curiós. Qui, en els moments tristos de la meva vida, m’ha pogut o sabut
abraçar? Qui, en els moments alegres, ha obert els seus braços i, per un
moment, ens hem fos en un tot que respirava? I, sobretot, de què és símptoma
tot això? Quin significat té, al final, el fet que hi hagi persones que t’abracin
i altres que es deixin, o no, abraçar?
Les abraçades són actes d’acceptació.
L’acceptació està relacionada amb els sistemes que regulen l’aproximació, el
contrari del que coneixem com a l’actuació del sistema lluita/fugida (el
sistema d’alarma, vegeu, per exemple, http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/01/la-construccio-de-lansietat.html). En aquest cas, el sistema
nerviós autonòmic, el que regula les respostes emocionals bàsiques i els
sistemes corporals (respiració, tassa cardíaca, tensió muscular, activitat
hormonal, etc.), es posa en estat de
recuperació, en el que podríem entendre com un estat de calma, que indica al
cervell, per la seva banda, “tranquil,
tot està bé, estem segurs”. Així, quan abracem algú amb atenció plena
al que fem, estem enviant el missatge de “tot
està bé, accepto el que sents, entenc el que sents, estic amb tu”.
En la meva
història d’abraçades hi puc recordar la padrina Bàrbara, el meu pare, el meu
germà gran, el meu germà Kiko, una amiga de l’institut (na Tonyi)... Després va
venir en Guillem, na Júlia i, en acabar l’adolescència, en Pau. El que ara és
el meu nucli familiar primari, la meva parella, els nostres fills, s’ha
convertit en una font de calidesa i d’abraçades, en els bons moments i en els
que ens ha tocat viure darrerament, els de les pèrdues i del dolor. En aquestes situacions recordes la
importància de l’acceptació, de la contenció i de la calidesa de les abraçades.
Hi ha més
persones amb les que he pogut compartir abraçades o que s’han deixat abraçat,
entre ells els meus nebots: na Laura i en Francesc, na Petra en alguna ocasió,
na Xesca, na Caterina, en Jordi i el protagonista d’aquesta entrada, en Joan.
En Joan, des de petit, ha estat una criatura extrovertida i expressiva. D’en
Joan saps sempre d’entrada que hi serà, que estarà present en les trobades que
tinguis amb ell, que parlarà, que tindrà coses per contar, que tindrà coses per
agrair... En Joan t’abraçarà quan està content, en pla “compartim el moment ara que hi som” i, també, quan la situació és
trista, “em sap molt de greu, estic amb
tu”.
En Joan té tot
un historial d’abraçades: curtes però intenses amb en Pau, llargues i variades
amb na Júlia. En Joan sempre fa cas, es mostra carinyós i et fa sentir que
formes part de la seva vida. Per un moment, ets protagonista de la història que
viviu junts. Té aquest do. I, ara que en fa trenta (per l’amor de Déu!!!), vull
agrair al destí, a la vida, el fet d’haver pogut ser-hi, les vegades que m’ha
abraçat, que ens ha abraçat a mi i a la meva família.
Per molts d’anys,
Joan!!!
Gràcies per les teves abraçades.
ResponElimina