dissabte, 27 d’abril de 2013

Funcionar amb autocontrol



El cervell és una màquina modular que té l’objectiu d’aconseguir determinades metes per tal de garantir la supervivència. Aquesta supervivència està lligada a la recerca del plaer i l’evitació del malestar. En una de les primeres entrades d’aquest bloc presentàvem dos dels sistemes que guien la nostra conducta i que són un llegat evolutiu dels mamífers: el sistema d’aproximació o facilitació conductual i el d’evitació o inhibició conductual (vegeu l’entrada de 20 de novembre de 2011).

Encara que el sistema d’aproximació està lligat principalment a estats d’ànim positius i el sistema d’evitació a estats d’ànim negatius, Charles S. Carver i Michael F. Scheier, en un llibre del 2011, expliquen que els afectes positius i els negatius es donen tant en el sistema d’aproximació com en el d’evitació. En el sistema d’aproximació, si aconseguim la meta que volem, experimentem felicitat, il·lusió i excitació; en canvi, si no podem fer-ho es despleguen les emocions de frustració, ràbia i tristesa. En el sistema d’evitació, es generen estats positius com a resultat de tenir èxit en la tasca, que serien alleujament i satisfacció, i entre els negatius, en cas de no poder evitar el perill, hi trobaríem por, culpa i ansietat.

Segons el model de Carver i Scheier, les emocions donarien informació sobre la prioritat de seguir amb un determinat objectiu; per exemple, si intentéssim evitar un perill i ho aconseguíssim, l’emoció d’alleujament indicaria que la prioritat de la meta ja ha desaparegut. De la mateixa manera, si intentéssim fer una aproximació cap a un determinat objectiu i ho anéssim aconseguint, la il·lusió resultant també donaria com a resultat una disminució en l’energia dedicada a aconseguir la meta. Els autors indiquen que l’afecte positiu porta associat una tendència a canviar de focus o de prioritat. Per tant, en certa manera, aquest model estaria d’acord amb el de Barbara Fredrickson (vegeu l’entrada de 16 de novembre de 2011) sobre els estats d’ànim positius com a facilitadors d’una actitud més oberta davant la realitat i a les noves oportunitats que puguin sorgir.

Els sentiments negatius, com la frustració, la irritació o la ràbia, apareixen quan no s’avança de forma significativa cap a l’objectiu marcat. En aquests casos, la resposta conductual s’expressa en una intensificació de l’esforç per tal d’ aconseguir apropar-se més a l’objectiu. No és així, però, quan hi ha una pèrdua en el camí cap a la meta i ens sentim tristos i desil·lusionats; en aquest cas els sentiments negatius fan que es deixi d’invertir esforç en aconseguir l’objectiu.

Tanmateix, però, també, a part dels sistemes d’apropament i d’evitació ens trobem amb els nivells de funcionament racional (conscient, verbal i deliberatiu) i  de funcionament experiencial (inconscient, intuïtiu i associatiu). El funcionament racional es dóna quan s'activa un tercer sistema que els teòrics del temperament anomenen “mecanismes de control” que s’ocupa de la gestió de l’atenció i de l’anomenat control inhibitori. Així, per exemple, en el cas de que després d’haver marcat una meta i haver perdut opcions d’aconseguir-la, ens trobéssim en mode experiencial, ens sentiríem tristos i desesperançats, amb poques ganes de fer res. Si passéssim a un funcionament racional, gràcies als mecanismes de control, podríem gestionar la nostra atenció i decidir marcar-nos uns altres objectius, inhibint la tendència a ruminar sobre la nostra pèrdua.

Per tant, l’autocontrol suposaria invertir recursos en inhibir impulsos i gestionar l’atenció per tal de centrar-la en les metes planificades. En contrast, la manca de l’autocontrol suposaria deixar-se dur pels impulsos inconscients generats pels estímuls presents en el nostre ambient; així, en aquest cas, el processament que faríem de la situació estaria determinat per la situació i ens conduiria a donar respostes automàtiques, a respondre en “calent”.

Funcionar amb autocontrol suposa, doncs, passar al plànol racional que, com ens expliquen Carver i Scheier, és conscient. En aquest cas, passem a funcionar activant el processament cognitiu conscient i podem decidir inhibir les respostes emocionals automàtiques. Les nostres respostes a la vida passaran a estar condicionades pels nostres valors, en lloc de veure’ns determinats per les nostres reaccions emocionals automàtiques.

El procés de passar del sistema calent i automàtic al sistema fred i conscient, suposa l’esforç de fer-nos càrrec de les nostres reaccions. És el que ens proposava Jill Taylor en el seu llibre “Un ataque de lucidez” (vegeu l’entrada de 19 d’abril de 2013).  Una pausa entre el que ens demana el cos (la nostra reacció emocional) i la nostra conducta (el que fem per respondre a la situació) ens permetrà posar en marxa el sistema racional per tal d’actuar d’acord amb els nostres valors. Només així podem arribar a viure amb sentit, entrega i passió.

divendres, 19 d’abril de 2013

Acceptar i gestionar les emocions



Després de patir un ictus, Jill B. Taylor va experimentar una de les experiències més enriquidores de la seva vida. Tot això ho descriu en el seu llibre “Un ataque de lucidez” de l’any 2009. Aquesta experiència la va portar a reflexionar sobre el paper dels dos hemisferis cerebrals en la nostra vida emocional. Els hemisferis, segons Taylor, es poden considerar com a dues estructures que presenten funcions diferents des del punt de vista neuropsicològic i aquestes diferències es poden estendre als aspectes psicològics o de personalitat.

La visió de l’hemisferi dret com a seu d’una “personalitat” positiva, amb sentiments de pau, amor, alegria, connexió i compassió pel món, es veu reforçada pels estudis sobre la base neuroanatòmica de les experiències religioses o místiques. En aquestes es pot observar una disminució de l’activitat en els centres del llenguatge de l’hemisferi esquerre i una disminució de l’activitat en la zona d’associació i orientació de la circumvolució parietal posterior d’aquest hemisferi. Com a resultat de tot això, aquestes experiències es caracteritzen pel cessament de la parla cerebral, la interrupció de l’entrada sensorial normal i el resultat de sentir-se com un fluid en unitat amb l’univers.

La nostra consciència seria el resultat de la complementació de les accions dels dos hemisferis, però la capacitat verbal de l’hemisferi esquerre fa que les seves “històries” dominin la nostra vida, amb pensaments que reverberen de forma automàtica i que enllacen amb estats emocionals negatius de por, ràbia o angoixa, més propis d’aquest hemisferi.

L’autora defensa la possibilitat de desenvolupar la capacitat de triar cóm respondre als estímuls. Malgrat que els programes emocionals s’activen de forma automàtica, com a resultat de l’associació entre estímuls i la reacció emocional, s’ha de tenir en compte que la seva durada és curta, d’uns noranta segons si no es realimenten. Aquesta duració de la part emocional de la reacció ens permetria decidir si volem seguir amb el programa o preferim connectar amb el moment present. No estem obligats a seguir amb els pensaments que ens provoquen dolor o malestar. La primera passa per escapar dels bucles de pensaments negatius consisteix en reconèixer que hi estem connectats.

El que es recomana, per aconseguir respondre tal com volem, és centrar-nos en les sensacions fisiològiques associades als pensaments, esperar els noranta segons pertinents i dirigir-nos al cervell perquè deixi de connectar-se a patrons de pensament concrets, gràcies a l’ús de determinades paraules o gestos. Jill Taylor proposa el següent protocol:


  • Identificar pautes de pensament negatiu i posar nom a cada una d’elles. Assignar-les-hi  un horari i no permetre la seva actuació en qualsevol altra moment.

  • No permetre mai els insults en la parla interior.
  • Si segueixen reverberant els patrons negatius, contrarrestar-los amb activitats com: 1) recordar alguna cosa fascinant i en la que es vulgui pensar més a fons; 2) pensar en alguna cosa que produeixi molta alegria; 3) pensar en el que ens agradaria fer, en els projectes pendents.


Es tracta de trobar l’equilibri entre observar els circuits i deixar-nos dur per ells. És a dir, es tracta de generar una certa distància. Primer, ens hem de rendir a l’emoció, l'hem de identificar en el nostre cos i, després dels 90 segons de rigor, recuperar la iniciativa. L’objectiu serà el benestar, experimentant sensacions d’equilibri i de pau mental. Experimentar la pau no vol dir sempre ser feliç, sinó que fa referència a la capacitat de connectar, sempre que vulguem, amb un estat de pau i de calma interior. Es tracta de ser cada vegada més conscients de quan s’activa aquest estat positiu i d’entrenar-se a sintonitzar voluntàriament amb el circuit, quan ens faci més falta. Aquest objectiu estaria molt a prop del que Davidson anomena fortalesa emocional, la capacitat d’experimentar sensacions positives enmig de temporades en les que ens passen coses negatives.

Per estar més a prop d’aquests estats positius, ens hem de fer conscients del moment present i ens hem d’allunyar dels circuits cognitius que donen voltes al que ja ha passat o al que pot passar, és a dir, ens hem d’allunyar de la ruminació. Una de les maneres és centrar-nos en la respiració (un exercici de meditació, vegeu l’entrada del 12 de gener de 2013). Una altra és concentrar-nos en les coses que passen en el moment present i que ens arriben als nostres receptors sensorials (tècniques d'atenció plena o mindfulness, vegeu l’entrada del 24 de març de 2012). També es pot visualitzar el més vívidament possible una imatge de pau. Les habilitats relacionades amb la coordinació del sistema motor també ens poden ajudar a retornar a una perspectiva de "l’ara i aquí”: ioga, tai txi, caminar de forma conscient,...

La connexió amb el moment present és el secret per tal d’aconseguir que les reaccions emocionals no ens empresonin i ens deixin tancats en patrons de ruminació. Aquesta connexió dóna l’oportunitat de poder respondre a la vida d’acord amb els nostres valors. La fortalesa emocional que en resulta ens deixarà viure una vida amb sentit, entrega i passió.

dissabte, 13 d’abril de 2013

Quinze regles més per tal de ser infeliç



Si no heu aconseguit ésser totalment infeliços gràcies a les 15 regles que ens suggeria Gil Friedman a l’entrada anterior, aquest autor en té 15 més que poden ser definitives. Així:

16.- Buscar fora d’un mateix el que ha de completar i donar sentit a la nostra vida. Es tracta de sentir contínuament que la seva vida canviaria només que aconseguís una cosa que ara no té: una nova casa, una nova parella, un nou amic, per exemple. Han de ser coses que farien que la vida esdevingués meravellosa. Si no pot aconseguir-ho, serà desgraciat. Si ho aconsegueix, també, ja que veurà que no era tan fantàstic com esperava. Es tracta de donar voltes al que “hauria de ser” la seva vida.


17.- Mai fer el que ens agrada fins que s’hagi resolt el que s’ha de fer. Aquest principi parteix del fet comprovat de que les tasques no s’acaben mai (que ho demanin si no a les persones encarregades de la intendència domèstica!). És allò que diu tothom en pla “hauria de fer esport, però no tinc temps...”. Si es fa primer “el que s’ha de fer” s’assegura un cansament prou gran que fa que no es tingui energia suficient per fer el que ens agrada. És a dir, s’aconsegueix la infelicitat. També podem sentir-nos malament si, encara que facem el que ens agrada estiguem pensant tot el temps en el que “realment hauríem de fer”. Sentir-se desgraciat és més fàcil si deixem les coses que ens agraden per quan “tinguem més temps”!


18.- Prendre’s tot el que passa seriosament. Pensar que no hi ha res que no sigui important.  S’ha de pensar que tot és important: la roba que ens hem de posar, on anem a dinar, el color de l’habitació i la sabonera del bany. Mai s’han de mirar les coses des de la distància, si no que s’ha de sentir la pressió del moment i pensar en totes les conseqüències de les decisions. Qualsevol decisió ha d’estar basada en el fet de considerar totes les opcions possibles, ja que sempre hi podria haver possibilitats millors, sempre podríem haver decidit millor. D’aquesta manera garantim una infelicitat constant.


19.- S’ha de procurar riure el menys possible. I mai sense un motiu justificat.  S’han de considerar bé les raons i els llocs on es pot riure. S’ha de procurar no riure i seguir agafant-s’ho tot seriosament. Per això, convé mantenir-se lluny de la gent feliç, ja que poden contagiar-nos i fer-nos riure. En cas de no trobar motiu per no riure, sempre es pot criticar per la seva manera de fer-ho. Encara que sigui difícil resistir-s’hi, faci-ho per bé de la seva desgràcia.


20.- Queixar-se tot el que es pugui, sempre i en qualsevol lloc. Queixar-se és la sal de la infelicitat. I com més es queixa algú, més motius és capaç de trobar per queixar-se. Un avantatge de les queixes és que són contagioses: a vegades, gràcies a la nostra iniciativa podem fer que els altres també es queixin. Però hem de començar per nosaltres mateixos: ens hem de criticar per qualsevol cosa, ja que així també serem capaços de criticar els altres. Friedman recomana seguir l’exemple dels comentaristes d’actualitat i dels tertulians, ja que ens ensenyaran a “fruir amb la porqueria”.


21. Mantenir-se en un estat d’indecisió sobre tot el que sigui possible. Prendre una decisió ens fa sentir alliberats. Per tal de sentir-nos desgraciats convé deixar en l’aire tot el que puguem i, en cas de decidir, aconseguir dubtar sobre tots els elements que han intervingut en la decisió. Sempre hem de pensar que podem equivocar-nos i que hi ha una millor opció. Es tracta de viure amb un “hauria d’haver” continu:  “hauria d’haver-me comprat aquell altre cotxe”, “hauria d’haver esperat a conèixer algú altre abans de casar-me”, “hauria d’haver escollit una altra professió”,...


22.- Deixar-ho tot sempre per més tard. En aquest cas, en lloc de la indecisió, es tracta d’aprofitar el malestar i la culpa que generen la peresa. Sempre que es sàpiga el que s’ha de fer, s’ha de posposar, de forma que com més temps passa pitjor ens sentim per no haver-ho fet.


23.- No perdonar mai a ningú pel que ens han fet o pel que han deixat de fer. I a la primera persona a la que no s’ha de perdonar és a un mateix. Es tracta de mantenir sempre les ferides obertes, gràcies a no considerar mai el perdó com a opció. Si es persegueix la infelicitat, no s’han de perdonar mai els greuges comesos pels pares, pels fills o pel amics. Qualsevol molèstia patida s’ha de mantenir present en la memòria. I, resulta del tot imprescindible, criticar-se a un mateix. Ens hem de convertir en els nostres pitjors enemics. Es tracta de mortificar-se pel que hem fet i pel que hem deixat de fer. Mai s’ha de tenir compassió, ja que aquesta és la pitjor enemiga de la infelicitat. La falta de compassió cap a un mateix i cap als altres generen un ambient hostil, molt propici per tal de sentir-se desgraciats.


24.- Seguir una dieta alta en greixos. Exposar-se al major estrès possible. Gràcies a aquest principi, podem arribar a patir molts problemes de salut que ens faran sentir més desgraciats. Es tracta de ser pacients fins que les malalties apareguin. I, també, podem aconseguir una mala salut gràcies al fet de preocupar-nos per tot el que passa o no passa en la nostra vida. Es tracta d’exposar-se a situacions en les que ens sentim tristos o enfadats. Una altra opció que pot conduir-nos al malestar és menjar tot el possible, sobretot coses males de digerir, i en el mínim de temps possible.


25.- Fer el mínim d’exercici físic i, en cas de no quedar més remei que fer-ne algun, triar el que menys agradi. Aquest punt és especialment important.  Per tal d’arribar a la infelicitat completa, la falta d’exercici físic és encara més important que la dieta alta en greixos. Una passejada de 10 minuts té uns efectes beneficiosos sobre l’estat d’ànim que es poden prolongar fins a dues hores. Tot això a part del beneficis sobre la salut (vegeu l’entrada del 22 de desembre de 2012). Així, s’ha de fer l’esforç de pensar en tots els riscos que pot comportar el moure’s. I recordar que com menys exercici es fa, més costa fer-ne. Si, a pesar d’aquests consells, encara sent la necessitat de fer exercici, provi de fer el que menys li agradi. Sempre es pot començar a “tota canya”, aconseguint, així, una lesió. O apel·lar a la vergonya de no dominar la disciplina i no començar mai.


26.- Mantenir-se lluny de la natura tot el que sigui possible. Es tracta de procurar estar a dintre de casa, amb les finestres tancades, sense deixar entrar el sol. Si ha de desplaçar-se, faci-ho en cotxe i mantingui’s lluny dels boscos, de la mar i de qualsevol font d’aigua. Les muntanyes també s’han d’evitar ja que la presència d’aire pur, paisatges oberts i ions negatius poden fer malbé la seva infelicitat. Eviti les excursions, serien el principi de la seva falta de desgràcia. I, ja que no pot pagar-se un luxós safari per Àfrica, és evident que no pot conformar-se amb les passejades pel camp. Faltaria més!


27.- Pensar que en la seva vida no hi hauria d’haver cap tipus de dolor ni de patiment. La clau de la infelicitat no està en el dolor, si no en la seva gestió. Si acceptés el dolor com a part de la vida, podria ser feliç. Si no l’acceptés, podria entrar en una fase de lluita contínua contra la realitat i, així, amargar-se, patir i sentir-se víctima de les circumstàncies. S’ha d’encarar amb el món i dir “no!”, lluitant contínuament contra el que passi en la seva vida. Només així serà desgraciat. Si el seu cos o les seves relacions personals no li generen cap tipus de dolor, miri al seu voltant: les relacions entre diferents religions o nacions, la política, l’economia... Es tracta de condicionar el seu benestar a que aquestes coses es resolguin. Es tracta de mantenir-se infeliç gràcies al fet que els conflictes i el dolor sempre estan presents en algun àmbit de la nostra vida.


28.- Pensar que la nostra perspectiva és la única realitat. Només hem d’aplicar la nostra lògica per tal de trobar totes les respostes. Per tal d’aconseguir una infelicitat perfecte, s’ha de fer poc cas a la intuïció. Encara que el seu cervell emocional l’avisi de que alguna cosa no quadra, de que hi ha alguna cosa estranya, no l’hi ha de fer cas i ha de seguir amb consideracions lògiques del que està a favor d’una posició o d’una altra.


29.- Recordar sempre que estem sols en el món. Sentir que estem totalment separats dels demés. La infelicitat està més a prop quan recordem que no podem confiar en ningú. És necessari evitar els contactes socials i, en cas de que això no sigui possible, mirar de parlar el menys possible.


30.- Pensar que no es pot fer res per tal de ser infeliç o feliç. Pensar que tot depèn de les circumstàncies que ens toquen en la vida. Si tenim en compte tots els elements negatius que estan presents en la nostra vida, és normal la nostra infelicitat. Qualsevol seria infeliç si li passés tot el que ens ha passat. No podem caure en l'estupidesa d’ Abraham Lincoln que va dir que la felicitat de cada persona depenia del seu grau de compromís amb  la pròpia felicitat. De totes maneres, si en Lincoln hagués tingut els seus antecedents, la seva educació, les seves dificultats, les seves incapacitats, la seva feina, els seus fills i, especialment, els seus pares, no hagués pensat això. Hem de fugir de qualsevol que digui que tenim opcions sobre com ens sentim amb la nostra vida. En una paraula, deixeu de llegir aquest blog!!!!


Com aneu respecte d’aquestes darreres quinze regles? Ja esteu més a prop de la infelicitat?

dissabte, 6 d’abril de 2013

Les primeres regles per tal de ser infeliços



L’any 2005 es va editar el llibre de Gil FriedmanCómo llegar a ser totalmente infeliz y desdichado”.  Segons l’autor, si seguim les regles que enuncia al text serem un exemple extrem de la infelicitat. I, a l’inrevés, si aconseguim fer tot el contrari arribarem a fruir d’un estat de benestar.


Les regles són les següents (per favor, aneu prenent nota del que feu o deixeu de fer!):


1.- Ens hem de centrar totalment en la part de la nostra vida que no ens resulta satisfactòria. No val evadir-nos o pensar en el que funciona bé. Per tal de ser infeliços hem de desenvolupar l’hàbit de donar voltes al que no ens agrada de nosaltres mateixos. Sí, es tracta de ruminar!

2.- L’activitat en la nostra vida ha de ser frenètica i constant. No val relaxar-se, reflexionar o donar-se moments per tal de contemplar la natura, per exemple. Es tracta d’omplir la nostra vida d’activitats, sense repòs, generant tensió de forma contínua. Sí, es tracta d’estressar-se!

3.- Ens hem de mantenir en un estat constant de tensió i excitació. S’han de fer més coses de les que es puguin fer, partint a les cites a l’últim moment, per exemple i conduint després a tota canya.  Busca’t un amant o una nova parella. Emplena l’agenda amb tot d’activitats, sense tenir en compte els imprevistos o les urgències i intenta ser conscient en tot moment de tot el que deixes de fer i del retràs que vas acumulant. Sí, es tracta de viure amb la sensació de perdre's alguna cosa important i no saber dir que no a res!

4.- Mantenir la mínima regularitat possible en la vida. No generar rutines. Hem de tenir en compte que com menys ritme generem en la vida, més infelicitat podrem sentir. Es tracta de trobar excuses per no anar a les classes de gimnàstica o a les reunions amb els amics. Sí, es tracta de no generar rutines!

5.- Comparar-se sempre amb els demés. Es tracta de trobar algú que sigui millor en algun aspecte i comparar-s’hi. Es tracta d’humiliar-se contínuament. Es tracta de recordar que sempre hi ha algú millor, més ric, més sa, més atractiu. La comparació social ajuda molt en el camí cap a la infelicitat. Permet que ens centrem en aconseguir beneficis materials i ens impedeix fruir del que tenim. Sí, es tracta de comparar-se sempre i d’entrar en un consumisme frenètic!

6.- Consumir tot el que sigui possible i produir el mínim possible. El plaer que ens proporcionen les coses materials es difumina molt ràpidament. D’aquesta manera, si aconseguim viure una vida consumista, estarem més a prop de la infelicitat. Les activitats d’oci estan prohibides. Ja es sap que fer coses proporciona molt de plaer. Per tal d’evitar aquesta temptació, el que s’ha de fer és pensar única i exclusivament en la rendibilitat econòmica. Gràcies al consum i a la falta de sentiments de competència arribarem a estar tristos i abatuts. Sí, es tracta de deixar-se dur, de forma exclusiva, per la lògica consumista!

7.- Acumular deutes. Una de les millors maneres és utilitzar molt la tarja de crèdit i decidir no estalviar mai, encara que sigui una petita quantitat. Visca el consumisme!

8.- Desitjar tot el que es veu. No sentir-se mai satisfet amb el que es té. Es tracta d’aspirar a metes improbables, desitjar moltes coses i viure pendents del que encara no hem aconseguit. El contrari, i que produiria molt benestar, seria reduir els nostres desitjos al mínim possible i fruir del moment present. Però del que es tracta és de ser infeliços i això s’aconsegueix mantenint la tensió del desig i volent coses que suposin molt d’esforç i recursos. Sí, es tracta de no viure el present, d’estar en tensió per un futur desitjat i improbable!

9.- Centrar l’atenció en l’objectiu, mai en el procés. Aquest és un ingredient essencial per a la infelicitat. Les metes són l’important. Els camins que ens hi porten, no. Així, podem actuar en contra dels nostres valors si l’objectiu és realment important, perdent amics, relacions i autoestima. Sí, es tracta d’entrar en un constant procés d’angoixa pel rendiment!

10.- Agafar tot el que es pugui. Donar el mínim possible. Es sap que una de les maneres més efectives per tal d’aconseguir una gran infelicitat és només pensar en el benefici propi. I també està molt clar que el donar està associat a un augment del benestar. Es tracta, doncs, d’evitar donar i, en tot cas, si no queda més remei, s’ha de deixar constància pública de la pròpia generositat. Agafant tot el que puguis i mirant de no donar res mai pots arribar a tenir una existència miserable i a sentir-te aïllat de tots els demés. Sí, es tracta de no donar res i de practicar l’egoisme!

11.- Prendre-s’ho tot de manera personal. Sentir-se ofès sempre que sigui possible. Hem de recordar que, cada un de nosaltres, som el centre de l’univers. Cada vegada que algú del nostre entorn fa alguna cosa, el seu motiu principal és l’efecte que tindrà sobre nosaltres. Es tracta d’enfadar-se, de pensar en tot el que ens han fet en el passat i de manifestar la nostra ira en qualsevol moment. Ja se sap que si ens enfadem, la probabilitat de fruir de qualsevol activitat es redueix al mínim. L’únic que hem de fer per tal de generar molta infelicitat és aplicar aquesta regla. I recordar que els altres han vingut a aquest món per fer-nos patir. Sí, es tracta de no generar distància mai!

12.- Pensar que els altres no ens respecten. I, com a mesura defensiva, no mostrar mai cap respecte cap als altres. Independentment del lloc que s’ocupi en els intercanvis socials, s’ha de recordar que els altres sempre actuaran de mala fe, intentant aprofitar-se de la seva posició. Així, està assegurada la tensió i el malestar en totes les relacions que es puguin tenir. I, també, la infelicitat!

13.- Prendre consciència que la infelicitat és culpa de la parella o de la manca de parella. Si s’està amb algú, es tracta d’estar pendents sempre dels seus errors i defectes. En cas de que les coses vagin bé, s’ha de fer un esforç per recordar tot el que ha anat malament. Es tracta de no viure mai el moment i de pensar que els altres haurien de ser d’una altra manera. Si no s'està amb ningú, es tracta de pensar en tots els nostres defectes i de no viure pensant en tot el que no podem fer. Mai aprofitar el moment!

14.- Fer-se tot tipus d’exigències sexuals impossibles, tant a un mateix com a la parella. Les demandes sexuals no complides poden generar molta angoixa. Una exigència que genera molta infelicitat és el mite de l’orgasme simultani que, per la seva raresa, manté a moltes persones frustrades. L’home, per exemple, pot generar una rutina inamovible i esperar que la dona reaccioni positivament. Això sol provocar la simulació de l’orgasme per part d’ella, cosa que al final es comença a intuir donant lloc al malestar de tots dos, ella per no ser capaç de sentir el que toca i ell per no saber conduir-la al plaer. En el cas de l’home, pot aconseguir una gran angoixa si es centra en dues creences falses: un home ha de tenir una erecció en qualsevol moment i en cas de que hagi ejaculat precoçment, ha de pensar que es tornarà a repetir necessàriament. La dona pot angoixar-se pensant en l’orgasme simultani i en la raresa que suposa sentir-se bé amb el sexe oral o l’estimulació del clítoris. D’aquesta manera, gràcies a les creences irracionals, es pot arribar a un estat de frustració que farà que el sexe sigui menys freqüent i, així, la parella es senti més desgraciada. També podem augmentar el malestar deixant de fruir del moment i preocupant-nos pel fet que les relacions són menys freqüents que el primer any. Visca les creences irracionals!

15.-  Tenir el menor nombre possible d’amics; l’ideal seria no tenir-ne cap. Els homes solen ser molt millors en aquest aspecte. Les temptacions associades amb l’amistat es poden superar tenint en compte determinats aspectes. Per exemple, pensar en el temps que pot arribar a consumir i només dedicar-se a les relacions interessades. O establir la regla de que són els altres que l’han de cridar o visitar. Per tal d’aconseguir tenir nous amics hi ha tres tècniques bàsiques: a) quan es coneix a algú, se li han de contar tots els problemes passats, presents i futurs; b) s’ha de parlar tot el temps, monopolitzant la conversa; i, c) de seguida se li ha de demanar un favor personal. S’ha de tenir cura també de no fer cas als coneguts, ja que poden convertir-se en amics.


Aquí tenim els primers 15 principis. Volem estar més a prop de la infelicitat?