dissabte, 28 de setembre de 2013

Els gens, l'ambient, els factors protectors i la resiliència



La interacció entre biologia i ambient és molt complexa. Això fa, seguint a Eagleman i la seva revisió del tema a “Incógnito”, que haguem d’admetre que estem molt lluny de comprendre com serà una persona, inclús quan sabem quin són els seus gens, les seves experiències vitals, les converses que ha tingut, els abusos que ha patit, les alegries experimentades, el que ha menjat, les drogues recreatives consumides, els medicaments que se li han receptat, els pesticides als que ha estat exposada, la seva experiència educativa, etc.


Així i tot, en els darrers quinze anys s’ha avençat molt en l’estudi de la predisposició genètica a malalties com la depressió. Avshalom Caspi és una gran autoritat en l’estudi genètic de la vulnerabilitat a la depressió. A partir de l’any 2001 començà la recerca per arribar a la conclusió de que, efectivament, hi ha gens que predisposen a patir depressió. Però el fet d’arribar a tenir-la depèn, també, del que ens va passant a la vida.


Caspi, gràcies als seus estudis, va poder constatar que la combinació de dues còpies d’una determinada presentació d’un gen relacionat amb la recaptació de la serotonina (la versió curta, concretament) predisposava a la depressió clínica només si s’experimentaven un nombre creixent de fets desagradables o traumàtics. En canvi, si la vida tractava bé a les persones, encara que fossin portadores de dues còpies de la versió curta, no tenien més probabilitats que les altres de tenir una depressió. Per altra banda, Elaine Fox, en el seu llibre “Una mente feliz”, cita els estudis de Jay Belsky, en els que es pot apreciar que els portadors de les còpies de la versió curta eren també més sensibles als ambients positius, de forma que aquestes persones obtenien més beneficis quan les coses anaven bé i es topaven amb ambients enriquits o solidaris.


En una altra investigació, Caspi va afrontar l’estudi de l’impacte dels abusos en la infància. La conclusió a la que va arribar era, en certa mida, sorprenent: el fet d’haver patit abusos no permetia predir com acabaria sent una persona; de fet, la meitat de nens que les han patit no presenten cap tipus de patologia quan són adults. Els estudis mostraven que el fet de tenir el que es diu una baixa expressió del gen estudiat (un gen que regulava una enzim anomenada monoamina oxidasa A, MAOA; aquesta enzim elimina l’excés de neurotransmissors i les variacions en la seva expressió s’han relacionat amb l’agressió en humans) feia que fos més probable que els nens portadors desenvolupessin trastorns de conducta i es convertissin en adults violents. Però en cas de presentar les formes “bones” del gen (amb una MAOA més activa), ni tan sols el fet de patir abusos en la infància feia que presentessin conductes violentes o abusives més endavant.


Això ens fa pensar en la importància de tenir en compte les interaccions entre la genètica i l’ambient i en no suposar un determinisme per part de cap dels dos elements. Fins i tot quan només es consideren, per exemple, els factors ambientals s’ha de tenir en compte que uns poden actuar com a generadors de problemes, mentre que d’altres poden tenir una funció protectora. Així, el mateix autor i col·laboradors mostren en una revisió sobre el tema del bullying (els abusos patits per nens per part d’altres nens en l’àmbit escolar), que en el cas dels nens que en patien, la presència de factors familiars com la calidesa de la relació entre la mare i el nen, la qualitat del clima familiar i la fortalesa del vincle amb els germans, actuen com a factors que protegeixen les criatures de l’aparició de problemes emocionals i conductuals. Aquests efectes protectors són més importants en el cas dels nens que de les nenes i els autors de l’article indiquen que és probable que aquests factors positius familiars actuïn de forma més evident en el cas dels nens ajudant-los a que no presentin conductes inapropiades per la via de proporcionar-los models més positius.


Encara que Eagleman tingui raó sobre la dificultat de fer prediccions sobre com serà una persona, els estudis que van sorgint i les tècniques analítiques que es van utilitzant ens comencen a donar llum sobre el que hem de tenir en compte: no trobarem un model simple per tal d’explicar la personalitat humana, però sí podem anar descobrint diferents factors. Uns dificulten l’adaptació i altres ens ajuden a ser més resilients. Seguirem en la via de determinar el que podem fer per tal de llistar els factors protectors i així poder arribar al benestar emocional.

dissabte, 21 de setembre de 2013

Cent



Cent. Cent entrades en el blog, des de novembre de 2011. Tot va començar un diumenge a la tarda, asseguts amb la meva parella i la meva filla petita a la taula de la cuina. Ells van tenir la idea, van dissenyar el format i em van convèncer de la idoneïtat de l’empresa. Ells, i el meu fill gran, són els meus primers seguidors. Gràcies.

En aquests dos anys han passat moltes coses. Hi ha gent estimada que ja no hi és, amics que no ho són tant, coneguts que han esdevingut amics, persones que han entrat a la meva vida... He après coses noves, he llegit històries sorprenents, he rebut respostes encoratjadores (gràcies Guillem, Pau, Laura, Maria Bel, Aina, Bel, i tots els altres). La veritat és que hi ha un munt de material sobre la taula de l’estudi, pendent d’entrar a l’ordinador, pendent d’agafar forma, d’esdevenir una part més del camí que ens permet seguir aprenent... És una meravella adonar-se’n de tot el que queda per fer, de tot el que queda per aprendre, de tot el que m’agradaria poder compartir...

L’objectiu era aconseguir transmetre informació i coneixements sobre la manera d’aconseguir un major benestar emocional. I espero poder seguir en ruta i, des de la visió de la psicologia científica, compartir troballes amb persones que tinguin ganes de saber més. Segueixo centrada en aprendre més sobre emocions, sobre intel·ligència emocional, sobre el cervell, sobre la gestió de la pròpia vida... M’agradaria fer més avinents els escrits i els aprenentatges de persones que saben més que jo i ser un pont per fer més accessibles coses que poden fer que la vida de tots arribi a ser millor.

El sistema de gestió del blog m’informa que l’entrada més visitada és la que parlava de les emocions positives el darrer dia de l’any 2011. En segon lloc trobem la primera entrada que vaig redactar, sobre emocions positives i relaxació. Després, entre les més visualitzades, n’hi ha una sobre les emocions negatives i una altra sobre com aconseguir els nostres objectius.

Les emocions no només són la banda sonora de la nostra vida, sinó que encarrilen els altres sistemes en direccions que ens porten a pensar i a actuar de formes predeterminades. La gestió emocional és la nostra gran assignatura pendent quan ens posem com a objectiu aconseguir una bona vida. I aquí seguiré. Intentant trobar informació valuosa sobre la forma de viure una existència amb sentit, entrega i passió.  Una vida amb benestar emocional, gràcies a la gestió que ens permeti travessar moments difícils, superar dificultats i aconseguir aprendre recursos en el nostre camí vital.

Gràcies. Moltes gràcies. Seguirem en contacte.


dissabte, 14 de setembre de 2013

Oberts a l'experiència, conscients del que passa i actius davant la vida



Obert, conscient i actiu. Aquest és el títol d’una revisió sobre les darreres tendències en teràpia cognitivo-conductual en una revista científica de les anomenades “d’alt impacte”. Obert fa referència al fet de permetre que passi el que està passant, a tenir una actitud d’obertura. Conscient fa referència a estar present, a deixar d’anar amb el pilot automàtic i ésser conscient del que va passant, tan a dintre d’un mateix com a l’exterior. Actiu es relaciona amb el fet de passar a l’acció, a prendre les regnes de la pròpia vida, a prendre decisions que es converteixin en conductes positives.


Obert tindria el seu contrari en el fet d’estar tancat a l’experiència, a estar limitat pels prejudicis, lluny de la presència sense judici. Conscient tindria el seu contrari en els automatismes, en les decisions ràpides i “en calent que, lluny de la consciència, poden fer-nos respondre seguint mecàniques estereotipades. Actiu tindria el seu contrari en el fet d’esperar que canviés la nostra sort per tal que les coses ens anessin bé, en la passivitat generada per la desesperança o la tristesa.


Steven C. Hayes és un dels autors d’aquesta revisió i, també, un dels més prestigiosos defensors de les anomenades Teràpies Cognitives Conductuals de Tercera Generació. L’objectiu d’aquests tractaments és aconseguir que les persones superin els estats d’ànim disfuncionals, depressius o ansiosos, i afrontin amb millors condicions situacions complicades com, per exemple, les del dolor crònic. Per a entendre’ns, les Teràpies Cognitives es basen en modificar els pensaments problemàtics que acompanyen determinats trastorns per tal d’aconseguir rompre els cicles viciosos tipus “pensament negatiu >> conducta problema >> emoció negativa >> pensament negatiu”. Per la seva banda, les Teràpies Conductuals es basen en activar conductes adequades per tal de rompre amb les actuacions que mantenen el malestar. Des de gairebé l’aparició de les Teràpies Cognitives, aquestes solen tenir tan elements cognitius com elements conductuals.


Steven C. Hayes és un referent de l’anomenada Teràpia d’Acceptació i Compromís que es basa en partir de les condicions amb les que ens trobem en el moment present, utilitzar tècniques de mindfulness i assumir el compromís d’actuar de forma operativa, fent ús de tècniques d’activació conductual que, per la seva banda, promouen conductes beneficioses pel benestar i donen com a resultat flexibilitat psicològica.


La flexibilitat psicològica seria l’habilitat de connectar conscientment amb el present, amb els pensaments i els sentiments que es tenen i, en funció de la situació, seguir o canviar la conducta amb l’objectiu de ser consistent amb els valors triats. Ens permetria, per exemple, pensar les coses abans de dir-les quan estem enfadats o anar a fer una volta a pesar de no tenir-ne ganes.


D’aquesta manera, i gràcies a la flexibilitat, aconseguiríem dur una vida d’acord amb els nostres valors, superant automatismes i conductes defensives que ens mantenen en cicles emocionals negatius. Aquesta flexibilitat és semblant a la intel·ligència emocional (vegeu, per exemple, l’entrada de l'11 de desembre de 2011) o a la fortalesa emocional (vegeu l’entrada del 18 de març de 2012). Gràcies als elements que treballen l’actitud oberta, conscient i activa, la teràpia que proposa Hayes i les altres contextuals que surten a l’article esmentat, aconsegueixen que la nostra vida en lloc d’estar determinada per les nostres reaccions emocionals inconscients, passi a estar-ho pels nostres valors. Només així podem arribar a viure una vida amb sentit, entrega i passió.

dilluns, 9 de setembre de 2013

La resiliència o capacitat de superar els cops de la vida




En una revisió dels estudis sobre la resistència a la pèrdua i als efectes de successos potencialment traumàtics (vegeu https://pdfs.semanticscholar.org/9aa1/16cfeeade65dc33a3314e34bbc61e3abfd2b.pdf), un dels experts mundials sobre el tema, George A. Bonano, conclou que el resultat més freqüent després de patir els efectes d’un fet potencialment traumàtic sol ser una trajectòria estable de funcionament saludable o resiliència. Bonano defineix la resiliència com a “l’habilitat dels adults que, a pesar de veure’s exposats a circumstàncies negatives com per exemple la mort d’una persona molt propera o el fet de patir una situació violenta, mantenen nivells relativament estables i saludables de funcionament psicològic i físic”.


Aquest autor conclou que els estudis empírics consideren que hi ha quatre trajectòries prototípiques. La primera, la resilient, és característica d’entre un 35% i un 65% de la població i suposa que després de la pèrdua o de l’aparició del fet estressant apareixen petits símptomes però es manté un nivell de funcionament estable.


La segona trajectòria prototípica després de patir un succés potencialment traumàtic és la recuperació, que representa un 15-25% de la població. Aquesta es caracteritza per l’aparició de símptomes d’estrès agut i per la dificultat per a assumir les obligacions diàries durant una temporada. Amb el temps aquestes dificultats desapareixen i la persona retorna al seu nivell de funcionament habitual en un termini d’entre un i dos anys.


La tercera evolució és l’anomenada Malestar o Distrès Crònic, es pot observar en un 5-10% de les persones exposades al succés potencialment traumàtic i suposa una dramàtica elevació dels símptomes de malestar i un empitjorament en el funcionament de la persona que pot persistir anys després del fet. Quan l’exposició al fet és més prolongada o severa pot arribar a un 30%. De la mateixa manera, les reaccions cròniques de dol tendeixen a ser més presents quan la mort és violenta o quan es tracta de la mort d’un nen.


L’última trajectòria prototípica més frequent és la de Reacció Retardada i suposa l’aparició de símptomes entre moderats i elevats que presenten un empitjorament a mesura que passa el temps. La trobem en els estudis entre un 0 %, en cas d’una pèrdua, i un 15% de la població que ha patit un esdeveniment potencialment traumàtic.


L’element revolucionari d’aquesta anàlisi és l’accent en la capacitat de la majoria de persones, en un moment determinat de la seva vida, per a superar successos potencialment traumàtics. Tanmateix, aquesta capacitat no pot atribuir-se a un determinat factor. La personalitat, factors demogràfics, la història vital, els factors d’estrès passats i presents, els recursos econòmics i socials i altres, són elements que contribueixen de forma positiva o negativa a fer més o menys probable que una persona determinada mostri una trajectòria resilient. Així, una persona concreta pot ser més resilient o menys en un moment de la seva vida, en funció del context en el que es trobi.


Aquesta complexitat fa que sigui molt difícil trobar mesures profilàctiques per tal de fomentar la resiliència. Bonano adverteix que els estudis demostren que quan es tracta de campanyes com la prevenció del suïcidi o dels trastorns alimentaris, els programes universals, dirigits a tota una població d’adolescentes per exemple, no només no tenen massa èxit si no que poden arribar a ser contraproduents. Els que sí han tingut èxit són aquells que seleccionen a les persones en funció de les seves necessitats o del seu estat clínic en un moment determinat i els proporcionen els recursos en el moment en què la seva vida o la seva salut estan en risc.


Tal vegada la limitació més important dels programes de prevenció té a veure en el seu focus sobre la persona com a individu aïllat. La resiliència no només depèn de les fortaleses personals sinó que també depèn del context social, econòmic i de suport amb el que es troba una persona en un moment determinat. En definitiva, les xarxes personals i de recursos a les quals pertanyem tenen un gran efecte en la capacitat per tal de superar fets potencialment traumàtics.


Servirà tot això que ens explica Bonano per desculpabilitzar a les persones que pateixen? Servirà per articular serveis que facilitin entrar en xarxes que  proporcionin els recursos necessaris per a tenir una vida plena a pesar de les desgràcies? Esperem que sí.