La resiliència o capacitat de superar els cops de la vida

En una revisió dels estudis sobre la resistència a la pèrdua i als efectes de successos potencialment traumàtics (vegeu https://pdfs.semanticscholar.org/9aa1/16cfeeade65dc33a3314e34bbc61e3abfd2b.pdf), un dels experts mundials sobre el tema, George A. Bonano, conclou que el resultat més freqüent després de patir els efectes d’un fet potencialment traumàtic sol ser una trajectòria estable de funcionament saludable o resiliència. Bonano defineix la resiliència com a “l’habilitat dels adults que, a pesar de veure’s exposats a circumstàncies negatives com per exemple la mort d’una persona molt propera o el fet de patir una situació violenta, mantenen nivells relativament estables i saludables de funcionament psicològic i físic”.

Aquest autor conclou que els estudis empírics consideren que hi ha quatre trajectòries prototípiques. La primera, la resilient, és característica d’entre un 35% i un 65% de la població i suposa que després de la pèrdua o de l’aparició del fet estressant apareixen petits símptomes però es manté un nivell de funcionament estable.

La segona trajectòria prototípica després de patir un succés potencialment traumàtic és la recuperació, que representa un 15-25% de la població. Aquesta es caracteritza per l’aparició de símptomes d’estrès agut i per la dificultat per a assumir les obligacions diàries durant una temporada. Amb el temps aquestes dificultats desapareixen i la persona retorna al seu nivell de funcionament habitual en un termini d’entre un i dos anys.

La tercera evolució és l’anomenada Malestar o Distrès Crònic, es pot observar en un 5-10% de les persones exposades al succés potencialment traumàtic i suposa una dramàtica elevació dels símptomes de malestar i un empitjorament en el funcionament de la persona que pot persistir anys després del fet. Quan l’exposició al fet és més prolongada o severa pot arribar a un 30%. De la mateixa manera, les reaccions cròniques de dol tendeixen a ser més presents quan la mort és violenta o quan es tracta de la mort d’un nen.

L’última trajectòria prototípica més frequent és la de Reacció Retardada i suposa l’aparició de símptomes entre moderats i elevats que presenten un empitjorament a mesura que passa el temps. La trobem en els estudis entre un 0 %, en cas d’una pèrdua, i un 15% de la població que ha patit un esdeveniment potencialment traumàtic.

L’element revolucionari d’aquesta anàlisi és l’accent en la capacitat de la majoria de persones, en un moment determinat de la seva vida, per a superar successos potencialment traumàtics. Tanmateix, aquesta capacitat no pot atribuir-se a un determinat factor. La personalitat, factors demogràfics, la història vital, els factors d’estrès passats i presents, els recursos econòmics i socials i altres, són elements que contribueixen de forma positiva o negativa a fer més o menys probable que una persona determinada mostri una trajectòria resilient. Així, una persona concreta pot ser més resilient o menys en un moment de la seva vida, en funció del context en el que es trobi.

Aquesta complexitat fa que sigui molt difícil trobar mesures profilàctiques per tal de fomentar la resiliència. Bonano adverteix que els estudis demostren que quan es tracta de campanyes com la prevenció del suïcidi o dels trastorns alimentaris, els programes universals, dirigits a tota una població d’adolescentes per exemple, no només no tenen massa èxit si no que poden arribar a ser contraproduents. Els que sí han tingut èxit són aquells que seleccionen a les persones en funció de les seves necessitats o del seu estat clínic en un moment determinat i els proporcionen els recursos en el moment en què la seva vida o la seva salut estan en risc.

Tal vegada la limitació més important dels programes de prevenció té a veure en el seu focus sobre la persona com a individu aïllat. La resiliència no només depèn de les fortaleses personals sinó que també depèn del context social, econòmic i de suport amb el que es troba una persona en un moment determinat. En definitiva, les xarxes personals i de recursos a les quals pertanyem tenen un gran efecte en la capacitat per tal de superar fets potencialment traumàtics.

Servirà tot això que ens explica Bonano per desculpabilitzar a les persones que pateixen? Servirà per articular serveis que facilitin entrar en xarxes que  proporcionin els recursos necessaris per a tenir una vida plena a pesar de les desgràcies? Esperem que sí.