dissabte, 22 de febrer de 2014

Aprendre a pensar com en Sherlock Holmes



Na Maria Konnikova és una psicòloga que es dedica a la divulgació científica i al periodisme (vegeu la seva pàgina web www.mariakonnikova.com ) i va fer la seva tesi doctoral amb Steven Pinker (vegeu l’entrada benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/les-cinc-vies-cap-la-violencia.html).També és una gran afeccionada a les novel·les de Sherlock Holmes. El seu darrer llibre, “¿Cómo pensar como Sherlock Holmes?”, reuneix aquestes dues facetes i intenta, a través de tota una sèrie d’informació molt ben documentada i dels exemples extrets de les històries del detectiu, ensenyar a pensar com ell.

Les deduccions de Holmes provenen de l’aplicació d’un sistema que s’apropa molt a la metodologia científica:  es tracta d’entendre quin és el problema i plantejar-lo, observar atentament, formular hipòtesis (imaginar conseqüències), comprovar si són correctes i fer deduccions. En cas de que no s’hagi arribat a una solució adequada, hauríem de repetir el procés.

Els obstacles que ens trobem quan volem convertir-nos en detectius o pensadors experts provenen de la nostra pròpia naturalesa. No estem preparats per a funcionar així contínuament. Fer tal cosa, seria el resultat d’un entrenament constant. El problema és que la ment humana actua en funció de dos sistemes de resposta. El primer és ràpid, intuïtiu, reactiu i “calent”; una espècie de vigilància mental que es troba en un estat continu de “lluita/fugida”. No exigeix esforç ni pensament conscient i actua com a pilot automàtic, de manera que està programat per tal de defugir el patiment i cercar el plaer (vegeu, per exemple, l'entrada del 16 de novemdre de 2013 benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-dexploracio-o-de-plaer.html ). 

L’altra sistema és més lent, més deliberatiu, més rigorós i més lògic i “fred”, però resulta molt més costós des del punt de vista cognitiu. No sol entrar en acció a no ser que es consideri necessari. De fet, només usem aquest segon sistema, més fred i serè, quan alguna cosa capta intensament la nostra atenció i ens obliga a aturar-nos. En general, estem sota el domini del primer sistema i, aquest, té la tendència a acceptar tot el que se li presenta. Així, la informació que ens arriba, normalment la considerem com a vertadera sense cap esforç. Si l’hem de considerar falsa, hem de passar a un processament deliberatiu que exigeix temps, vigilància i energia. Així, com més complex sigui un concepte o una idea, o com menys evident sigui la seva certesa o falsedat, més esforç ens farà falta i més temps haurem de mantenir-nos en el segon sistema, el “fred”.

El problema és que si estem molt ocupats, estressats, distrets o esgotats per alguna raó, el sistema automàtic queda més fixat; quan la ment es veu en la necessitat d’afrontar moltes exigències al mateix temps no pot amb tot i el procés de verificació, que depèn del segon sistema lent i “fred”, és d’una de les primeres operacions de les quals prescindeix. Alerta , doncs, a l'hora de prendre decisions si estem estressats...

Konnikova explica que si parlem d’un elefant rosa, la nostra ment primer imaginarà tal cosa i només després analitzarà la seva falsedat. El truc que utilitza Sherlock Holmes, per tal de no caure en l’automatisme del primer sistema, consisteix en tractar cada pensament, cada experiència i cada percepció de la mateixa manera que tractaria un elefant rosa: amb una bona dosi d’escepticisme i no amb la credulitat natural de la nostra ment.

La proposta és no suposar que les coses són tal com pensem que són. Es tracta d’arribar a pensar que tot pot arribar a ser tan absurd com el citat elefant rosa. Això implicaria activar el segon sistema de resposta, cosa que només és possible amb un gran entrenament i amb el que Konnikova defineix com les dues “m”: motivació (en el sentit de voluntat i dedicació) i mindfulness (en el sentit de presència i atenció centrada en l’ara i aquí).

Volem deixar enrere la nostra tendència a donar les coses per certes? Volem millorar a l'hora de prendre decisions? Seguirem la pista del detectiu i de les estratègies que ens proposa Konnikova.

dissabte, 15 de febrer de 2014

La legitimitat del poder



En una xerrada sobre educació Malcolm Gladwell destacava que el més important és la consistència. Si educar és modular “maneres de fer” (vegeu l’entrada de l’1 de desembre de 2012),estem parlant, en el fons, de crear hàbits i per tal de fer això necessitem ser consistents. Encara que això no és gens fàcil, ja que en molts moments els nostres estats d’ànim no ens permeten tenir el cap prou fred i aplicar la regla que considerem adequada. Per exemple, quan ens enfadem correm el perill de ser exagerats en l’aplicació de conseqüències.

I, aquí, intervé un altre element de l’educació: exercir l’autoritat. Deia Jerome Bruner, un gran psicòleg, que la reacció d’un nen davant un càstig no té a veure directament amb el càstig mateix, sinó que té a veure amb la interpretació que en faci. Si el nen considera que la penalització és legítima, no hi ha cap problema en el compliment. En cas contrari, s’entra en una escalada de discussions que poden portar a un conflicte constant.

Així, en el tema de l’autoritat hi entraran una sèrie d’elements. En primer lloc, la decisió d’assumir aquesta autoritat, de saber que, per molt bé que vagin les coses, tard o d’hora, haurem d’imposar el nostre criteri per tal de donar al nen “maneres de fer” que li resultin operatives per sortir al món. En segon lloc, hem d’aconseguir que el nen vegi la nostra autoritat com a legítima. I, en aquest cas, l’exercici que fa Gladwell sobre la legitimitat del poder, en el seu llibre “David y Goliat”, ens pot ajudar a aclarir el tema.

La legitimitat, explica Gladwell, es basa en tres elements: la justícia, la consistència i la participació. Així:
·        Una autoritat es considerarà legítima si és justa, és a dir, si exerceix el seu poder de forma equilibrada, aplicant conseqüències ajustades a les conductes, no tractant de forma diferent a una persona o a una altra i sense abusar de la seva posició de força.
·        Per altra banda, aquesta autoritat ha de ser consistent, és a dir, les seves normes han de ser previsibles i han de quedar clares les conseqüències de les accions comeses.
·        I, finalment, l’autoritat legítima troba mecanismes per a la participació, és a dir, perquè els altres puguin donar la seva opinió sobre els problemes i els conflictes que van apareixent com a part de la vida.

Un dels efectes contraproduents del poder, ve de l’aplicació de normes que no es consideren legítimes. En aquest cas, el que es genera no és obediència a l’autoritat, sinó que es posen les bases per a l’aparició d’una reacció negativa de mal comportament i desobediència. Si volem acceptació de normes, el tarannà de l’autoritat és decisiu a l’hora d’aconseguir-lo. Les persones que volen exercir el poder de decidir sobre l’adequació de la conducta dels altres han de ser molt curosos amb la seva pròpia conducta.

En moltes ocasions, parlem d’autoritat només com a reacció a la desobediència: un nen es porta malament i la persona responsable aplica un càstig sever. Però, com assenyala Galdwell, a vegades la desobediència és una resposta natural a l’autoritat, al fet que aquesta no està assumint la responsabilitat de marcar activitats que mantinguin al nen ocupat en la bona direcció.

A casa meva es conta una anècdota sobre la meva padrina materna. Ella tenia tres fills, igual que la seva cunyada. En aquell temps solien fer-se visites als parents, amb l’oferiment de galetes o coca. Es considerava una falta greu d’autocontrol que un nen acceptés l’oferiment. Però la cunyada es trobava, cada vegada, amb què els seus fills acabaven per dir que sí al dolç de torn. Un dia li va demanar a la meva padrina a veure com aconseguia que els seus fills li fessin cas. Ella havia provat de tot: precs, amenaces, càstigs, tocs,... Però res funcionava. La meva padrina va explicar que era molt fàcil: abans de fer qualsevol visita que suposés un oferiment d’aquest tipus, ella el que feia era donar-los berenar. Dir que no, després, era més fàcil. Així de simple.

Bona reflexió!

dissabte, 8 de febrer de 2014

Els avantatges dels desavantatges



He de confessar que m’agrada molt la manera d’escriure de Malcolm Gladwell. No soc l’única que té aquesta debilitat. Si cerqueu per la xarxa us trobareu amb articles que analitzen els seus escrits, la seva capacitat per a contar històries i, a partir de l’aprofundiment en la teoria científica disponible, presentar un marc explicatiu general. El seu enginy per a incitar-nos a fer presents els nostres marcs conceptuals, des de on interpretem el món i, una vegada explicat el que la ciència sap sobre el tema, obrir-nos noves maneres de veure les coses, el converteix en un periodista/narrador que no deixa mai indiferent.

En el seu darrer llibre, “David y Goliat”, parteix de la narració bíblica del gegant vençut pel petit pastor, per a posar en qüestió la idea de que les coses són com semblen, de que els gegants i els poderosos sempre tenen la victòria més propera. Gladwell ens porta a posar en dubte que les coses siguin tan clares, explorant el món dels obstacles i els desavantatges per acabar demostrant que, en moltes ocasions, el que sembla un joc perdedor és el camí cap a un gran èxit.

En el llibre hi apareixen la discriminació i la lluita per la igualtat, la dislèxia, la pèrdua del pare en una edat primerenca, el fet d’haver d’optar per una universitat mediocre o les seqüeles derivades de les desgràcies. La tesi que intenta demostrar Gladwell en la primera secció del llibre és que en determinats moments s’ha de tenir en compte que determinats avantatges tenen els seus desavantatges i a l’inrevés. En la segona, analitza el fet de que les dificultats no sempre són negatives i suposen la mobilització de recursos que, una vegada generats, ens poden portar a l’èxit. I en la tercera, podem veure com el poder a qualsevol preu pot tenir repercussions negatives inesperades.

En un dels capítols parla de la dislèxia, és a dir, de la dificultat que tenen determinades persones per a identificar i manipular els sons. Aquest fet ocasiona dificultats en l’aprenentatge de la lectura i en el seu ritme. Les persones amb dislèxia llegeixen de forma més lenta, de manera que no arriben a assolir una determinada fluïdesa i, així, tenen problemes de comprensió lectora, ja que, al tenir un ritme de processament lent, quan acaben una frase ja no poden recordar com començava.

La dislèxia, en principi, suposa un gran desavantatge. Però així, com explicar que sobre un terç dels empresaris amb molt èxit siguin dislèxics? Gladwell indica que la majoria de nosaltres fem el que se’ns dóna bé fer, seguint un procés d’aprenentatge que s’anomena “aprenentatge de capitalització”. Tanmateix, els experts parlen d’un altre procés alternatiu, “aprenentatge de compensació”, que es basa en afrontar les pròpies limitacions, superant la inseguretat i la humiliació. En el cas dels dislèxics no queda més remei que intentar aquest procés de compensació. Es dediquen a memoritzar paraules, a mobilitzar recursos alternatius per tal d’aconseguir passar cursos i arribar a expressar-se bé i amb èxit en públic. La majoria no ho aconsegueixen, però els que sí ho fan queden en una situació millor que la que tindrien en altres circumstàncies.

Aquest camí cap a la compensació de dificultats també té repercussions sobre la personalitat. Gladwell explica que les dades ens permeten definir la personalitat dels innovadors i, a part de la tendència a ser inventius, oberts i curiosos i, a més, metòdics i voluntariosos, puntuen molt baix en amabilitat. És a dir, que en la dimensió definida pels parells cooperatiu/empàtic contra egocèntric/antagònic, es situen clarament en l’últim extrem de la dimensió.

Les idees radicals i transformadores no s’imposen socialment a no ser que la persona estigui disposada a desafiar clarament les convencions vigents. Els dislèxics que aconsegueixen tenir èxit ho fan per la via de trobar “dreceres” en el camí que marca el sistema. No poden seguir la via estàndard. Han de superar les dificultats derivades de la seva falta de fluència lectora. Han de ser uns grans gestors del propi fracàs.

Vet aquí un exemple de com un desavantatge inicial porta a una compensació que condueix a l’èxit.

Vet aquí un llibre molt recomanable.

dissabte, 1 de febrer de 2014

Desenvolupar estratègies per tal d'afrontar els problemes


En algun lloc vaig llegir que hem de cercar la part positiva de les coses, aprofitar tot el de bo que té el que ens envolta, ja que la vida, sense que ho demanem, ens portarà reptes, problemes i dificultats de forma natural. Així, la manera en què afrontem el que ens va venint serà molt important pel nostre benestar.

Explica Sonja Lyubomirsky que hi ha dues maneres bàsiques d’afrontar les circumstàncies de la vida: centrar-nos en el problema o centrar-nos en l’emoció. Hi ha persones que es solen centrar en el problema i tracten de controlar la situació, de resoldre-la d’alguna manera i de desfer-se de l’entrebanc. No sempre resulta efectiu, ja que hi ha coses que estan fora de les nostres possibilitats. Per exemple, quan patim una pèrdua no la podem “solucionar”. En aquest cas, l’única forma sana d’afrontar la situació és gestionar les nostres reaccions emocionals. El dolor s’ha d’acceptar i intentar alleujar a través del suport d’altres persones o de centrar-nos en projectes significatius.

D’aquesta manera, quan sembla que podem intervenir en la situació ens solem centrar en el problema; en canvi, quan veiem que l’esdeveniment negatiu simplement s’ha de suportar, tenim tendència a centrar-nos en les emocions.

Afrontar la situació centrant-se en el problema suposa, bàsicament, intentar trobar la manera de resoldre’l. En aquest cas, les persones afirmen que:

Dedico els meus esforços a fer alguna cosa per resoldre l’assumpte.

Faig el que he de fer, una cosa darrera de l’altra.

Em concentro en trobar una estratègia.

Desenvolupo un pla d’acció.

Deixo de banda altres activitats per tal concentrar-me en el problema.

Busco consell per tal d’aclarir el que puc fer.

Parlo amb algú per tal de fer alguna acció concreta per a resoldre la situació.


En cas de que l’esdeveniment sigui incontrolable o estiguem tan col·lapsats per emocions negatives que no puguem pensar raonablement, l’afrontament centrat en les emocions és el sistema adequat i, en determinades ocasions, l’únic possible.

Hi ha moltes estratègies centrades en les emocions, algunes que suposen un canvi en la conducta i altres que tenen com a protagonistes les formes de pensar. Les estratègies conductuals poden consistir en distreure’s de forma activa (anar al cinema, compartir una activitat a l’aire lliure amb amics, per exemple), en fer exercici físic (sortir a caminar per millorar l’estat d’ànim, per exemple) o anar a veure persones que ens puguin donar suport emocional. Quan estem molt afectats per una determinada circumstància, aquestes estratègies ens ajuden a deixar de banda per un moment la tristor o l’angoixa i, així, habiliten un espai mental que permet preparar-los per tal d’afrontar millor la situació.

Les estratègies cognitives suposen la reinterpretació de la situació (intentar veure la part positiva de la situació o valorar el que es pot aprendre de l’experiència, per exemple), l’acceptació de la situació (aprendre a conviure amb les circumstàncies o acceptar la realitat del que ha passat, per exemple) o intentar trobar-li un sentit al que està passant (per exemple, trobar consol en les pròpies creences o adoptar una nova perspectiva sobre la vida i sobre cóm val la pena viure-la).

Els estudis fets demostren que ambdues formes d’afrontar els problemes són útils i es poden practicar per tal de millorar-les. Les persones es solen beneficiar de posar en marxa estratègies que normalment no utilitzen. Així, en una investigació sobre el dol es va veure que els homes es beneficiaven més d’aprendre estratègies centrades en les emocions, mentre les dones milloraven el seu afrontament quan aprenien estratègies centrades en el problema.

En el cas dels problemes crònics, per exemple determinades malalties, combinar els dos sistemes és molt important. Les estratègies centrades en els emocions ajuden a dur millor el malestar de la situació, mentre que les centrades en el problema ajuden a resoldre aspectes pràctics de la situació.

Quines estratègies t’agradaria practicar?