La legitimitat del poder

En una xerrada sobre educació Malcolm Gladwell destacava que el més important és la consistència. Si educar és modular “maneres de fer” (vegeu l’entrada de l’1 de desembre de 2012),estem parlant, en el fons, de crear hàbits i per tal de fer això necessitem ser consistents. Encara que això no és gens fàcil, ja que en molts moments els nostres estats d’ànim no ens permeten tenir el cap prou fred i aplicar la regla que considerem adequada. Per exemple, quan ens enfadem correm el perill de ser exagerats en l’aplicació de conseqüències.

I, aquí, intervé un altre element de l’educació: exercir l’autoritat. Deia Jerome Bruner, un gran psicòleg, que la reacció d’un nen davant un càstig no té a veure directament amb el càstig mateix, sinó que té a veure amb la interpretació que en faci. Si el nen considera que la penalització és legítima, no hi ha cap problema en el compliment. En cas contrari, s’entra en una escalada de discussions que poden portar a un conflicte constant.

Així, en el tema de l’autoritat hi entraran una sèrie d’elements. En primer lloc, la decisió d’assumir aquesta autoritat, de saber que, per molt bé que vagin les coses, tard o d’hora, haurem d’imposar el nostre criteri per tal de donar al nen “maneres de fer” que li resultin operatives per sortir al món. En segon lloc, hem d’aconseguir que el nen vegi la nostra autoritat com a legítima. I, en aquest cas, l’exercici que fa Gladwell sobre la legitimitat del poder, en el seu llibre “David y Goliat”, ens pot ajudar a aclarir el tema.

La legitimitat, explica Gladwell, es basa en tres elements: la justícia, la consistència i la participació. Així:

·        Una autoritat es considerarà legítima si és justa, és a dir, si exerceix el seu poder de forma equilibrada, aplicant conseqüències ajustades a les conductes, no tractant de forma diferent a una persona o a una altra i sense abusar de la seva posició de força.

·        Per altra banda, aquesta autoritat ha de ser consistent, és a dir, les seves normes han de ser previsibles i han de quedar clares les conseqüències de les accions comeses.

·        I, finalment, l’autoritat legítima troba mecanismes per a la participació, és a dir, perquè els altres puguin donar la seva opinió sobre els problemes i els conflictes que van apareixent com a part de la vida.

Un dels efectes contraproduents del poder, ve de l’aplicació de normes que no es consideren legítimes. En aquest cas, el que es genera no és obediència a l’autoritat, sinó que es posen les bases per a l’aparició d’una reacció negativa de mal comportament i desobediència. Si volem acceptació de normes, el tarannà de l’autoritat és decisiu a l’hora d’aconseguir-lo. Les persones que volen exercir el poder de decidir sobre l’adequació de la conducta dels altres han de ser molt curosos amb la seva pròpia conducta.

En moltes ocasions, parlem d’autoritat només com a reacció a la desobediència: un nen es porta malament i la persona responsable aplica un càstig sever. Però, com assenyala Galdwell, a vegades la desobediència és una resposta natural a l’autoritat, al fet que aquesta no està assumint la responsabilitat de marcar activitats que mantinguin al nen ocupat en la bona direcció.

A casa meva es conta una anècdota sobre la meva padrina materna. Ella tenia tres fills, igual que la seva cunyada. En aquell temps solien fer-se visites als parents, amb l’oferiment de galetes o coca. Es considerava una falta greu d’autocontrol que un nen acceptés l’oferiment. Però la cunyada es trobava, cada vegada, amb què els seus fills acabaven per dir que sí al dolç de torn. Un dia li va demanar a la meva padrina a veure com aconseguia que els seus fills li fessin cas. Ella havia provat de tot: precs, amenaces, càstigs, tocs,... Però res funcionava. La meva padrina va explicar que era molt fàcil: abans de fer qualsevol visita que suposés un oferiment d’aquest tipus, ella el que feia era donar-los berenar. Dir que no, després, era més fàcil. Així de simple.

Bona reflexió!