dissabte, 30 de novembre de 2013

Com el cervell crea la personalitat



Les operacions mentals que fem contínuament es poden considerar de dues formes: les guiades per les dades i les guiades pels plans d’acció. En moltes de les activitats cognitives pròpies dels éssers humans podem distingir aquestes dues formes, que moltes vegades en la literatura es veuen citades com la contraposició top/bottom, és a dir, superior/inferior (o dalt/baix). Així, en un dels exemples cognitius més citats, la lectura d’aquest text és possible per la confluència dels processos de baix (bottom) que, simplificant, ens permeten llegir les lletres de cada paraula i els processos de dalt (top), on es tindrien en compte les claus contextuals que generen les expectatives sobre el que estem llegint.

En un article d’aquest novembre, al diari The Atlantic, firmat per Stephen M. Kosslyn i G. Wayne Miller, dos grans psicòlegs cognitius, s’explica com el cervell crea la personalitat a partir de les diferències entre els sistemes implicats en les parts superiors i inferiors. La gràcia, en aquest cas, és que ens mostren com es poden localitzar les funcions de cada procés en el cervell. Dels quatre lòbuls en els que es divideix el còrtex (frontal, parietal, temporal i occipital), els dos primers tindrien funcions relacionades amb la formulació i execució de plans (és a dir, efectuarien operacions guiades pels plans d’acció), mentre que els altres dos acomplirien funcions relacionades amb la recepció, classificació i interpretació de la informació (és a dir, efectuarien operacions guiades per les dades). Hem de recordar que els sistemes superior i inferior del cervell tenen un paper especialitzat, cada un d’ells, en tasques com la memòria, l’atenció, la presa de decisions, la planificació i les emocions.

Les diferències en la tendència a basar-se més en un o en l’altre sistema conduirien a quatre modes cognitius bàsics que explicarien la manera que tenim cada un de nosaltres d’apropar-nos al món i d’interactuar amb els altres. Aquesta és la Teoria dels Modes Cognitius i definiria cada un d’aquestes quatre modes com: Mode Autor, Mode Perceptor, Mode Estimulador i Mode Adaptador.

Aquests modes són dimensionals, és a dir, es defineixen per la major o menor activació dels sistemes. El sistema inferior del cervell organitza els senyals procedents dels sentits, mentre que el sistema superior del cervell usa informació sobre l’ambient i sobre el nostre estat emocional i motivacional per tal de definir quines són les metes a aconseguir. Encara que els sistemes actuen conjuntament, la diferent activació de cada un d’ells dóna lloc als quatre modes cognitius citats.

En el Mode Autor l’activació dels dos sistemes és molt elevada. Quan la persona pensa en aquest mode sol fer les coses i actuar seguint un pla (usant el sistema superior) i sol anar registrant les conseqüències de les pròpies accions (usant el sistema inferior), de manera que els plans es van ajustant gràcies a la retroalimentació.  D’acord amb aquesta teoria, les persones que solen actuar seguint aquestes pautes es mostren més confortables en posicions que les permeten planificar, actuar i veure les conseqüències de les seves accions.

En el Mode Perceptor el sistema inferior està molt activat, mentre que el sistema superior no hi està gaire. Quan les persones estan en aquest mode, usen el sistema inferior per intentar donar sentit al que les està passant: interpreten el que experimenten, el situen en context i intenten entendre les implicacions dels fets. Tanmateix, no tenen tendència a iniciar plans detallats o complexos.

En el Mode Estimulador el sistema superior està molt activat, però el sistema inferior no hi està gaire. D’acord amb la teoria de Kosslyn i Miller, les persones que estan en aquest mode solen ser creatives i originals, però al no introduir la retroalimentació del sistema inferior, poden trobar-se que la seva conducta no és adequada al context.

En el Mode Adaptador ens trobem que els persones no activen massa cap dels dos sistemes. El resultat és que no solen formular plans ni estan massa pendents d’interpretar i classificar les dades disponibles. Les dades de les investigacions semblen assenyalar que poden ser absorbits fàcilment pel que està passant. Tenen tendència a estar orientats cap a l’acció i a mostrar-se molt responsius a les situacions immediates.

Cada un de nosaltres tenim un mode dominant, que es converteix en distintiu de la nostra personalitat i afecta als nostres pensaments, sentiments i conducta, encara que podem canviar de mode en funció del context.  En cas de voler saber quin mode dominant teniu podeu fer el test dels autors a l’enllaç www.gwaynemiller.com/test.html#.UopCe-L9Wgl.

El benestar emocional passa per a conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Vet aquí una altra eina.

Bona reflexió!

dissabte, 23 de novembre de 2013

Practicar la gratitud



El 12 de novembre de 2012 feia una entrada que parlava de les Claus del Benestar, basant-me en les aportacions que feia una de les grans estudioses del benestar, Sonja Lyubomirsky, en el seu llibre “La ciencia de la felicidad”. En aquesta entrada ens recordava que el 40 % de la nostra puntuació en benestar depèn directament de les nostres activitats, és a dir, de les nostres accions.


Dèiem, parlant del Sistema d’Exploració o Plaer (vegeu l'entrada del 16 de novembre de 2013), que les persones optimistes mostren una major capacitat per tal d’activar-lo. No es tracta, només, de pensar de forma positiva, sinó que, sobretot, es tracta d’actuar en una direcció positiva, d’acord amb un pla d’acció basat en els nostres valors. Sonja Lyubomirky, per la seva banda, ens oferia 12 activitats que podíem cultivar i que, en investigacions serioses, havien provat la seva efectivitat a l'hora d'aconseguir una millora del benestar. Proposava que en triéssim quatre d’elles.


La primera d’elles és la gratitud, és a dir, donar les gràcies per les coses que tenim (ja sigui a algú molt proper, de forma explícita, o en privat, en forma meditativa o en format de diari) o transmetre la nostra gratitud a alguna persona a la que mai haguem agraït tot el que hem rebut d’ella.


Ja havíem parlat de la importància de la gratitud en una entrada sobre Solomon (vegeu la de l’11 de desembre de 2011), en la que es proposava l’agraïment com l’emoció central d’una ètica emocional (d’una vida viscuda amb benestar emocional). Com explica Lyubomirsky, la gratitud és sorpresa, és agraïment, és mirar la part positiva d’un contratemps, és donar les gràcies pel que tens. És fruir, és no donar les coses per suposades, és centrar la mirada en el present. Per definició, la pràctica de la gratitud suposa estar present i apreciar la vida tal i com és i donar les gràcies pel que ha fet possible aquesta realitat.


Expressar gratitud causa la millora del nostre benestar i de la nostra salut física i mental, segurament pel fet que activa directament les estructures del nostre sistema de plaer. Cultivar una actitud d’agraïment augmenta la felicitat de vuit maneres:


1) Pensar amb gratitud ajuda a assaborir les experiències positives de la vida;

2) Expressar gratitud reforça l’autoestima per la via de desactivar l’hàbit de concentrar l’atenció en els fracassos;

3) La gratitud ens ajuda a afrontar l’estrès, gràcies a permetre una interpretació positiva dels moments problemàtics i a desactivar la tendència a recordar coses negatives. Expressar gratitud en els moments difícils, com podria ser el cas d’una malaltia o d’una pèrdua, pot ajudar a adaptar-se, a seguir endavant;

4) Expressar agraïment estimula el comportament moral positiu, fent més probable ajudar més als altres, per exemple;

5) La gratitud pot ajudar a establir nous vincles socials, a enfortir les relacions existents i a demostrar preocupació per les noves;

6) Expressar agraïment tendeix a inhibir la comparació social i l’enveja;

7) Practicar la gratitud és incompatible amb les emocions negatives i pot reduir o evitar sentiments com la ràbia, l’amargor i la cobdícia;

8) La gratitud, per altra banda, ens ajuda a superar  “l’adaptació hedonista (el màxim enemic del benestar), el fet que ens acostumem de seguida a les coses bones, deixant de fruir d’elles al cap de poc temps. El fet d’agrair les coses que ens van passant, sense donar-les per suposades, fa que les fem més presents i no ens hi acostumem tan fàcilment.


Per tal d’aconseguir tots aquests beneficis, Lyubomirsky proposa fer diferents activitats. Es tractaria d’escriure una vegada per setmana, per exemple, sobre tres o cinc coses per les que estem agraïts. Podem pensar en el que sabem fer bé, en el que ens agrada, en els objectius que hem aconseguit, en les persones que es preocupen per nosaltres o ens ajuden, etc. Una altra possibilitat seria reflexionar o meditar sobre cada un dels objectes de la nostra gratitud o expressar gratitud directament a una persona concreta (per exemple, a través d’una carta donada a mà).


Totes les activitats que puguin suposar agraïment aconseguirien activar el que Elaine Fox anomena “cervell optimista”, obrint-nos al moment present i a emocions positives associades amb el Sistema de Plaer.


Bona pràctica!                           

dissabte, 16 de novembre de 2013

El sistema d'exploració o de plaer



El sistema de la por o d’alarma ens avisa quan estem en perill o quan les interaccions amb els demés poden resultar negatives. En el cas de les persones ansioses, el llindar d’activació de l’amígdala (l’estructura que detecta aquestes situacions) és molt baix i la seva intensitat d’actuació és alta. A més, els centres inhibidors o de control (les àrees del còrtex prefrontal), que s’encarreguen de modular la resposta de l’amígdala, són més lents i presenten una activitat menor.



Per altra banda, el sistema del plaer o d’exploració ens activa quan detecta estímuls que poden resultar biològicament bons per a nosaltres. Per aquesta raó, fruir d’un bon menjar, especialment en companyia de familiars i amics, resulta un dels més grans plaers que ens dóna la vida. Estem dissenyats per tal d’explorar el món cercant el benestar que ens poden proporcionar els plaers sensorials, les relacions i aquelles experiències que desperten les nostres emocions positives.


El plaer i la seva recerca és un dels grans motors de l’existència i, juntament amb l’evitació del perill i del dolor, constitueixen el pilar que fa possible la nostra supervivència. Les investigacions sobre el cervell, citades per Elaine Fox a “Una mente feliz”, assenyalen que el centre del sistema del plaer o de la ment hedonista es troba en una estructura anomenada Nucli Accumbens, situada per davall de l’escorça cerebral en la part frontal del cervell. El Nucli Accumbens ha estat proclamat “centre de recompensa” o “zona del plaer”, encara que presenta el problema de que no sol estar actiu massa temps.


El sistema del plaer o d’exploració està format per estructures que estan activades pel neurotransmissor dopamina, que alimenten el desig, i pels opiacis endògens (amb efectes semblants a substàncies com el cànnabis, per exemple) que, per la seva banda, proporcionen una sensació de plaer a les nostres experiències. El Nucli Accumbens forma un circuit amb neurones situades en àrees del Còrtex Prefrontal. Aquest conjunt d’estructures a part d'acomplir les tasques de planificar, raonar i solucionar problemes també juga un paper vital en la inhibició del Nucli Accumbens. Mentre aquest darrer ens condueix al plaer, el Còrtex Prefrontal inhibeix els nostres impulsos. Tornem estar davant un circuit que es mou entre el desig i el control. I quan troba l’equilibri ens condueix al benestar.


La mentalitat optimista està relacionada amb un bon funcionament del sistema del plaer. Però l’optimisme implica molt més que sentir-se bé, ja que suposa estar compromesos amb el fet de tenir una vida amb sentit, regida pels nostres valors. L’equilibri del sistema suposa l’existència d’una certa “il·lusió positivista”, la suposició de que ens poden passar coses bones, de manera que podem deixar de preocupar-nos per totes aquelles coses que podrien anar malament. Aquesta il·lusió ens permet tenir el coratge de passar a l’acció i estar compromesos de forma activa amb la vida.


Una mentalitat optimista proporciona una major qualitat de vida. Però quan pensem en ella no ho hem de fer suposant que té a veure amb els pensaments, sinó que s’ha demostrat que són les accions positives les que fan que les persones que les porten a terme tinguin tres avantatges: una millor salut i més benestar, una major capacitat per a superar les crisis i un nivell d’èxit més alt en la vida.


Una mentalitat optimista condueix a tenir més emocions positives i, com ens mostrava Barbara Fredrickson (vegeu l’entrada del 31 de desembre de 2011), aquestes expandeixen i amplien la nostra atenció i ens fan més creatius davant els problemes. Les persones optimistes són capaces de manifestar emocions positives inclús enmig de les desgràcies, generant recursos que les permeten seguir endavant a pesar de les dificultats. A més, demostren més persistència davant les dificultats, fent més probable la solució dels problemes plantejats.


Com ja vèiem en una entrada anterior (vegeu la del 13 de juliol de 2013), hem d’entendre l’optimisme com un compromís amb aquelles accions que, d’acord amb els nostres valors, ens poden portar a viure una vida amb sentit, entrega i passió. Una vida amb benestar emocional.

dissabte, 9 de novembre de 2013

El sistema d'alarma

"Així, davant un perill, tindríem una força activadora de respostes de por provinent de l’amígdala i una força inhibidora calmant personificada per l’activitat del còrtex prefrontal."






Milions d’anys d’evolució ens han proporcionat diferents sistemes cerebrals i un dels més potents és el que Elaine Fox denomina “cervell d’emergència” i que, en l’entrada del 12 d'octubre de 2013, anomenàvem “sistema d’alarma”. Aquest sistema opera a la velocitat de la llum i grava per sempre els esdeveniments perillosos en la nostra memòria. Quan es presenta una amenaça present o imminent, aquest sistema allibera adrenalina al nostre corrent sanguini, provocant un augment en el ritme de la respiració, en el ritme cardíac i ens fa suar. Aquestes reaccions ens permeten reaccionar quan ens trobem en perill, preparant-nos per tal de sortir corrent o adoptar una postura de combat. Aquesta resposta s’anomena de “lluita o fugida.


Una vegada posat en marxa, aquest sistema domina tots els altres. I una de les estructures que comanda el sistema és l’amígdala, que s’activa ràpidament quan detecta determinats perills i fa que la resta del cervell deixi de fer el que està fent i es concentri en l’amenaça detectada. I, això, es pot fer gràcies a que les connexions de l’amígdala cap a la resta del còrtex són més nombroses que a l’inrevés, de manera que les seves ordres activant una resposta de por són més efectives que les de la part prefrontal del còrtex recordant-nos que hem de conservar la calma, ja que el perill no és real.


Elaine Fox ens explica que la por és el resultat de les accions iniciades per l’amígdala més les sensacions produïdes per l’activació de l’ínsula. La calma davant una possible amenaça seria el resultat de l’activació de certes parts específiques del còrtex prefrontal que aconseguirien mitigar la resposta de l’amígdala. Així, davant un perill, tindríem una força activadora de respostes de por provinent de l’amígdala i una força inhibidora calmant personificada per l’activitat del còrtex prefrontal.


L’activació dels centres d’alarma pot sensibilitzar el cervell d’emergència i fer que estigui més actiu, arribant a potenciar els estímuls i pensaments negatius, debilitant els centres inhibidors i ocasionant un pessimisme que pot derivar en ansietat. Una vegada que s’activa el cervell de la por, la lògica queda suspesa, de manera que les preocupacions passen a col·lapsar la nostra consciència.


La veritat és que devem la nostra supervivència a aquest cervell d’emergència. De fet, l’amígdala té un paper molt important a l’hora d’inhibir comportaments de risc i, per altra banda, gràcies a ella som capaços d’adonar-nos de quan no ens podem fiar de determinades persones que poden fer-nos mal o estafar-nos. Però també pot arribar a ser el principal obstacle per a poder gaudir d’una vida optimista.


Una altra vegada, com en el cas de l’equilibri entre el desig i el control (veure l’entrada de l’1 de novembre de 2013), el funcionament òptim seria aquell que ens permetés gaudir de les avantatges del centres de por (amb la seva força activadora) i dels mecanismes de control dels circuits prefrontals (que inhibirien l’amígdala quan s’activés massa).


El benestar emocional dependrà de l’equilibri entre la prudència i una recerca del plaer condicionat pels valors.