L’equilibri entre desig i control

La majoria de circuits cerebrals tenen mecanismes que empenyen cap a determinades accions i mecanismes que frenen aquestes accions. Aquest és un dels principis bàsics que possibilita entendre moltes de les nostres conductes i fan possible el canvi quan ens el proposem, encara que aquest estigui marcat per l’esforç.

Pere Estupinyà, en el seu llibre “S=EX2. La ciencia del sexo”, explica les bases neuropsicològiques que fan que la nostra conducta sexual es mogui entre la impulsivitat i l’autocontrol. La ciència assumeix que el nostre comportament és el resultat de l’equilibri entre desig i inhibició, de manera que trastocar qualsevol dels dos factors pot conduir a accions de conseqüències greus o indesitjades.

En els últims anys, els estudis han confirmat que hi ha una àrea en la zona frontal del cervell, el còrtex dorsolateral prefrontal esquerre (CDPE), que està clarament implicada en el control dels impulsos. Determinades malalties mentals, lesions cerebrals o el consum de drogues poden danyar aquesta zona (vegeu l’entrada sobre l’actor Mel Gibson del 24 d’agost de 2013). També s’ha demostrat que l’estrès, l’excitació física, la depressió, la manca de son i inclús el cansament inhibeixen l’activitat del CDPE. El simple fet d’estar enfadats fa que siguem més permissius amb nosaltres mateixos i ens sentim més predisposats a sobrepassar alguns límits, encara que aquests no estiguin relacionats amb el malestar inicial (podem estar enfadats per una cosa i descontrolar-nos en temes no relacionats, com per exemple el menjar).

Així, les conductes impulsives es poden donar tant per un augment exagerat del desig o de l’impuls com per una disminució del fre o del control. Estupinyà posa com exemple el cas de la pedofilia: el estudis mostren que molts homes senten atracció cap a nens, però molts pocs són pederastes. Hi ha una gran diferència entre el desig i la conducta.

En el cas de la infidelitat, els estudis indiquen que més del 90 % dels homes i el 80% de les dones tenen fantasies sexuals amb algú que no es la seva parella. Però la majoria no són infidels, a pesar de les potencials temptacions. En la infidelitat, també actua l’equilibri entre el desig i els mecanismes de control. Hi ha factors que la fan més probable com, per exemple, la distància, els sentiments d’unió que experimenten els membres de la parella, les experiències prèvies (si hi ha hagut abans una infidelitat, serà més probable que n’hi hagi una altra), la necessitat de reafirmació (de sentir la pròpia vàlua), les incitacions rebudes, etc.

Els estudis demostren que determinades alteracions genètiques intervenen en el circuit desig/control i fan més probable una aventura extraconjugal. Unes d’elles poden suposar una falta de vinculació i afectar a la motivació per inhibir els impulsos (com vèiem en l’entrada sobre Eagleman de dimarts 30 de juliol de 2013) i d’altres suposen la presència d’una major impulsivitat, augmentant el desig davant la novetat. En aquest últim cas, hi ha proves de que un polimorfisme en el gen receptor D4 de la dopamina, a part de relacionar-se amb una personalitat cercadora de sensacions i impulsiva, mostra una associació amb un major nombre d’infidelitats. Innovadors, practicants d’esports de risc, persones que pateixen dèficit d’atenció i hiperactivitat, addictes a les drogues o alcohòlics solen presentar aquesta variació. Els portadors solen cercar experimentar noves sensacions.

En una revisió del 2011 sobre el tema de la infidelitat, un estudi va concloure que els factors de personalitat afecten més a la conducta promíscua que dades demogràfiques com l’educació o la posició socioeconòmica. L’estudi també indicava que en els homes la infidelitat està més associada a l’excitabilitat o ansietat sexual, mentre que en dones es relacionava més amb la infelicitat i amb una relació poc gratificant.

De totes maneres, segurament si s'estudiessin la presència de les infidelitats en determinades xarxes socials, també hi trobaríem un nivell alt de relació. Tenim tendència a trobar "normal" el que es fa en els grups als que pertanyem. De fet, les pràctiques sexuals sí estan relacionades amb els grups amb els que ens anem relacionant, com explicaven Nicholas A. Christakis i James H. Fowler, en el seu llibre “Conectados” (vegeu l'entrada de l'11 de maig de 2013).

Bona reflexió!