El sistema d'alarma

"Així, davant un perill, tindríem una força activadora de respostes de por provinent de l’amígdala i una força inhibidora calmant personificada per l’activitat del còrtex prefrontal."

Milions d’anys d’evolució ens han proporcionat diferents sistemes cerebrals i un dels més potents és el que Elaine Fox denomina “cervell d’emergència” i que, en l’entrada del 12 d'octubre de 2013, anomenàvem “sistema d’alarma”. Aquest sistema opera a la velocitat de la llum i grava per sempre els esdeveniments perillosos en la nostra memòria. Quan es presenta una amenaça present o imminent, aquest sistema allibera adrenalina al nostre corrent sanguini, provocant un augment en el ritme de la respiració, en el ritme cardíac i ens fa suar. Aquestes reaccions ens permeten reaccionar quan ens trobem en perill, preparant-nos per tal de sortir corrent o adoptar una postura de combat. Aquesta resposta s’anomena de “lluita o fugida”.

Una vegada posat en marxa, aquest sistema domina tots els altres. I una de les estructures que comanda el sistema és l’amígdala, que s’activa ràpidament quan detecta determinats perills i fa que la resta del cervell deixi de fer el que està fent i es concentri en l’amenaça detectada. I, això, es pot fer gràcies a que les connexions de l’amígdala cap a la resta del còrtex són més nombroses que a l’inrevés, de manera que les seves ordres activant una resposta de por són més efectives que les de la part prefrontal del còrtex recordant-nos que hem de conservar la calma, ja que el perill no és real.

Elaine Fox ens explica que la por és el resultat de les accions iniciades per l’amígdala més les sensacions produïdes per l’activació de l’ínsula. La calma davant una possible amenaça seria el resultat de l’activació de certes parts específiques del còrtex prefrontal que aconseguirien mitigar la resposta de l’amígdala. Així, davant un perill, tindríem una força activadora de respostes de por provinent de l’amígdala i una força inhibidora calmant personificada per l’activitat del còrtex prefrontal.

L’activació dels centres d’alarma pot sensibilitzar el cervell d’emergència i fer que estigui més actiu, arribant a potenciar els estímuls i pensaments negatius, debilitant els centres inhibidors i ocasionant un pessimisme que pot derivar en ansietat. Una vegada que s’activa el cervell de la por, la lògica queda suspesa, de manera que les preocupacions passen a col·lapsar la nostra consciència.

La veritat és que devem la nostra supervivència a aquest cervell d’emergència. De fet, l’amígdala té un paper molt important a l’hora d’inhibir comportaments de risc i, per altra banda, gràcies a ella som capaços d’adonar-nos de quan no ens podem fiar de determinades persones que poden fer-nos mal o estafar-nos. Però també pot arribar a ser el principal obstacle per a poder gaudir d’una vida optimista.

Una altra vegada, com en el cas de l’equilibri entre el desig i el control (veure l’entrada de l’1 de novembre de 2013), el funcionament òptim seria aquell que ens permetés gaudir de les avantatges del centres de por (amb la seva força activadora) i dels mecanismes de control dels circuits prefrontals (que inhibirien l’amígdala quan s’activés massa).

El benestar emocional dependrà de l’equilibri entre la prudència i una recerca del plaer condicionat pels valors.