dissabte, 31 d’octubre de 2015

El meu pare era un estoic


Sunset daucus field

El meu pare era un estoic. Un dels clàssics. Els seus ideals eren la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia. Però els darrers mesos de la seva vida, a pesar del dol per la pèrdua d’un fill, del fort patiment que el turmentava, estava bàsicament agraït. Agraït pel fet d’estar viu. Quan has estat a punt de morir tres vegades, la primera als 17, la segona als 25 i la tercera dos anys després, i has vist com els que emmalaltien amb tu morien sense remei, aprens, o no, a donar les gràcies per la teva sort. Al meu pare el van salvar la meva padrina, el mercat negre, la penicil·lina i la seva fortalesa física. I, per la seva sort, estava agraït.



Les seves darreres setmanes estaven plenes d’agraïment. Ell, a diferència de molts malalts de tuberculosi de la seva generació, va poder sobreviure, casar-se, fer feina, tenir fills, jubilar-se...Estava agraït d’haver tingut l’oportunitat de viure i d’aprendre de la vida. Estava agraït de veure que els seus fills s’havien convertit en el que ell considerava més important: bones persones. No deixava d’estar agraït al que ell trobava que era la seva sort. Li dolia, però agraïa, que tots aquests sentiments tinguessin una arrel amarga: la mort del meu germà petit. I li dolia, especialment, no adonar-se’n abans, amb tota la profunditat que ell creia necessària, de tots els motius pels quals havia d’haver expressat el seu agraïment.


El meu pare es va passar els seus darrers mesos de vida donant les gràcies per cada cosa que fèiem: gràcies per la visita, gràcies per la conversa, gràcies per la teva presència, gràcies pel favor fet... “M’he equivocat”, va dir-me a l’hospital, “no he expressat prou...” Em va dir que tota la vida havia lluitat pels seus ideals, per arribar a ser un home relativament savi, relativament just, amb un autocontrol relatiu i amb tot el coratge possible a l’hora de fer el que s’havia de fer. Havia lluitat perquè els fills tinguéssim estudis, valors, responsabilitat. Ho havia fet amb totes les seves energies. Però s’havia oblidat de dir-nos més vegades que ens estimava molt, que n’estava molt orgullós, que estava molt agraït de sentir-nos a prop. I, per això, va decidir morir donant les gràcies.


El meu pare no tenia por de morir. Tenia por de no ser fidel al que creia. El meu pare era un estoic. Però reconeixia que el seu lligam amb el món, moltes vegades amb les nostres vides, era el que construïa la meva mare amb la seva alegria, les seves històries i la seva expressivitat.


Jo, als meus cinquanta, estic agraïda a la vida pel que m’ha donat. Jo som de la corda del meu pare. I, ara, ara que encara tinc temps, voldria poder prendre nota del que em va deixar els seus darrers dies i aprendre a expressar més. No és fàcil. Els d’aquesta casta som bons escoltadors. Tenim una gran paciència. Ens adaptem. No necessitem massa protagonisme. Tot això fa les coses difícils. Al final, com aquell que no vol, deixes de parlar del que necessites i del que te molesta. I, clar, els altres deixen de veure’t. Perquè expresses poc, que diria mon pare...


Aquests darrers anys no han estat fàcils. Mai havia sentit tan de dolor. Mai havia tingut tanta tristor. Mai havia passat tanta pena: pels meus fills, pel meu company, per la meva mare, pels meus germans...Sé que no és fàcil consolar a una estoica. Es necessita molta paciència i temps. Sé que no en tenim massa. I, per això, pel temps que m’han regalat, pels moments en què m’han pogut acompanyar en aquest camí difícil, vull donar les gràcies de tot cor.


Prometo que als ideals estoics del meu pare: saviesa, coratge, autocontrol i justícia, hi afegiré l’agraïment i l’expressivitat. Puc respondre, ara mateix, que ser agraïda no serà tan difícil com ser expressiva. Però compto amb la generositat de tot aquell que m'estima.


Moltes gràcies

diumenge, 25 d’octubre de 2015

Les cinc etapes de la felicitat



“Els éssers humans són treballs en curs que pensen que estan completats” Daniel Gilbert





La nostra definició de felicitat va canviant a mesura que va passant el temps i, com explicava Carstersen (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/les-metes-per-donar-sentit-la-vida.html), passa a ser un funció del temps que pensem que ens queda per viure. Encara que a cada moment vital creiem que el nostre benestar depèn de coses molt concretes i que serà així al llarg de la nostra vida, la veritat és que aquesta definició és dinàmica i es va adaptant de manera progressiva.

Jennifer Aaker és una psicòloga social que s’ha dedicat a estudiar l’evolució de la concepció de la felicitat durant la vida d’un ésser humà. En un vídeo que podeu visionar a https://vimeo.com/137841197 explica que la definició que fem de la felicitat sol passar per cinc etapes sistemàtiques que canvien a mesura que passa el nostre temps de vida. La primera és la de descobriment que es dóna durant la infància i l’adolescència. Quan s’experimenta la felicitat es fa en forma d’entusiasme, d’excitació.

La segona, durant la vintena, és la fase de persecució, de sortir a conquerir el món. En aquest cas, la felicitat s’experimenta quan s’aconsegueixen objectius, especialment quan ens sentim validats socialment. A final de la vintena i a principis de la trentena, passem per una etapa de recerca d’equilibri entre els àmbits privats (construir una família, per exemple) i els públics, encara que l’ambició i el desig d’èxit segueixen essent importants.

A finals dels trenta i durant la quarantena ve la recerca del sentit. I, aquest el trobem majoritàriament en la família, en sentir-nos part de la comunitat, millorar el món tant com puguem i en perseguir la nostra manera d’experimentar l’espiritualitat (el fet de formar part d’alguna cosa que ens inclogui com a humanitat). Finalment, a partir de la cinquantena, la nostra felicitat està marcada per metes relacionades amb l’assaborir el que hem anat aconseguint. El més important és sentir-nos connectats i els sentiments de felicitat s’associen amb sentiments de calma i d’estar tocats per la sort del que hem viscut.

Tanmateix, sembla que aquest patró no segueix una seqüència, no es tracta d’un curs lineal, sinó que pot canviar en funció de les nostres experiències vitals. Fins i tot, podem replantejar-nos cada una d’aquestes metes de manera conscient i podem modelar-les gràcies a les eleccions que anem fent dia a dia. Com explica Aaker, la mentalitat que adoptem en cada moment, si ens centrem més en el present o en el futur, fan que les nostres metes canviïn. Així, les metes que ens proposem són més importants que la nostra edat a l’hora de definir el que ens fa feliços. I el significat de la felicitat va canviant de manera constant en funció de les petites eleccions que cada dia anem fent.

Bona reflexió!

PS. Repasseu l’aportació de Baumeister en la diferència entre les metes de tenir més plaer i les metes de donar sentit a la vida a http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html i també a http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/questions-sobre-el-significat-de-la-vida.html

dissabte, 17 d’octubre de 2015

La mentalitat de creixement






"No deixis que l'error sigui un final. Fes que sigui un principi"

 "La investigació en Neurociència ha demostrat que les anomenades funcions executives, definides com a flexibilitat cognitiva, memòria de treball i control inhibitori són educables i prediuen millor l’èxit acadèmic que les mesures tradicionals d’intel·ligència." http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/03/aprendre-dels-errors.html





La mentalitat dels estudiants, és a dir com aquets perceben les seves habilitats, juga un paper molt important en la seva motivació i en el seu èxit acadèmic. Aquesta és al tesi de la investigadora Carol Dweck i que ha fet que es dediquessin esforços a provar com canviant la mentalitat es pot aconseguir millorar el rendiment (vegeu l’article http://www.edweek.org/ew/articles/2015/09/23/carol-dweck-revisits-the-growth-mindset.html) .

Gràcies a tota una sèrie d’investigacions, s’ha pogut provar que els estudiants que creuen que la seva intel·ligència es pot desenvolupar (el que seria una mentalitat de creixement) rendeixen més que aquells que pensen que la seva intel·ligència és una cosa fixa (mentalitat fixa). I, si aquests darrers segueixen un programa estructurat per tal de millorar les seves capacitats d’aprenentatge, també aconsegueixen millorar el seu rendiment.

Carol Dweck ha demostrat que si els programes d’aprenentatge es centren en aconseguir que els nins vegin l’aprenentatge com un procés que culmina amb l’assoliment d’habilitats, gràcies a l’esforç o a l’ús d’estratègies noves, també es veu com aquestes criatures passen a tenir una mentalitat de creixement i tots els beneficis associats.

Tanmateix, el que preocupa ara als investigadors d’aquesta àrea és que s’hagi interpretat la mentalitat de creixement com una variació del que seria “la cultura de l’esforç”. No es tracta de l’esforç en sí, aclareix Dweck, si no de fer el que fa falta perquè una persona que no aprèn aconsegueixi fer seus els coneixements que en aquell moment necessita assolir.

L’esforç, diu Dweck, és un mitjà cap a un fi, cap a l’aprenentatge i la millora. En moltes ocasions, s’alaba als estudiants per l’esforç que fan, per tal de fer que es sentin bé, per tal de fomentar la seva autoestima. Però el sistema que es basa en implementar la mentalitat de creixement no es basa només en fer sentir bé a l’estudiant, sinó que també suposa que afrontin els reptes de trobar noves estratègies per a millorar el seu aprenentatge. Es tracta d’entendre que s’han de provar noves maneres d’arribar al coneixement.

La clau d’una estratègia que fomenti una mentalitat de creixement no està en les paraules o en classificar-se d’una manera o d’una altra. La clau està en com els adults reaccionem als errors que cometen els nins. Si la nostra valoració dels errors és negativa, en lloc de veure’ls com a informació sobre les maneres d’afrontar els problemes plantejats, el que aconseguirem serà que els nins desenvolupin una mentalitat fixa, independentment de que creguem que estem potenciant l’esforç i, així, la mentalitat de creixement.

Els educadors poden arribat a adoptar una mentalitat de creixement vertadera si, paradoxalment, accepten que, en moltes ocasions, tenim elements del que seria una mentalitat fixa i que, per tant, hem d’anar en compte amb el que això suposa. No hem de deixar de pensar en l’aprenentatge com un procés que suposa trobar noves estratègies de coneixement.

Per la seva banda, la Neurociència (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/03/aprendre-dels-errors.html) ens recorda que l’aprenentatge és una qüestió estratègica i que el cervell canvia gràcies a la pràctica. El que considerem “bons estudiants” ho són pel fet que tenen, en general, “maneres de fer”, estratègies, maneres de resoldre els problemes que resulten efectives. Aquestes estratègies es poden aprendre per tal d’aprendre millor.

Bona reflexió!

P.S. En la gestió de la pròpia vida també podem trobar mentalitats fixes i mentalitats de creixement. Aquestes últimes és més probable que intentin canviar com fan les coses per la via d’aprendre noves estratègies. Sempre han de partir, com diu Dweck, d’acceptar que han funcionat amb una mentalitat fixa en determinades àrees de la seva vida i que, per tant, han de trobar noves maneres de fer per tal de millorar el seu benestar. Així, una crisi vital es converteix en una oportunitat de canvi.

dissabte, 10 d’octubre de 2015

Els correlats de la felicitat



“Vivim dins una gran mentida. Però quan ens n’adonem ja estem a prop del final de la nostra vida i ens hem convertit en consumidors irrellevants que seran substituïts en la cadena consumista per una nova generació” Daniel Gilbert

“Vivim en una societat que desperta necessitats en lloc de viure en una que les satisfaci”
 “L’economia necessitava un hedonista egoista i consumidor insaciable, que mai està satisfet i que no té disciplina en el seu afany de tenir més. La societat, en canvi, necessitaria un conciutadà decent i modest, disposar a ajudar i satisfet”

”La nostra política i la nostra economia s’orienten cap a una meta molt sospitosa: la pujada del PIB. La promesa de felicitat de la societat se basa en què el nostre benestar material ha de créixer de forma continuada. I tanmateix sabem que un creixement econòmic major i un plus de béns de consum no augmenta a llarg termini la nostra satisfacció amb la vida” Richard D. Precht “El arte de no ser egoísta”






Daniel Gilbert en el llibre “Las mejores decisiones” explica que si examinéssim amb quines variables correlaciona la felicitat en tota la població humana ens trobaríem amb algunes coses importants. La primera és que la riquesa és un mal indicador de la felicitat. Una vegada que s’han cobert les necessitats bàsiques, més riquesa no suposa més felicitat.

En segon lloc, es destaca un altre element que sí és un correlat de la felicitat: les relacions socials. Les persones felices tenen xarxes socials extenses i bones relacions amb els integrants d’aquestes xarxes. Com explica Richard Precht en “El arte de no ser egoísta”, el benestar que busquen les persones, la felicitat que desitgen està en tenir més temps lliure, una professió que ens ompli i passar més estona amb els amics i la família. “Com sabem tots: no necessitem més coses, sinó més temps”.

Tanmateix, seguim perseguint metes materials. Per què?, es demana Gilbert. La resposta és que vivim en una societat que no té les mateixes necessitats que les que tenim nosaltres: les persones volen ser felices, les societats occidentals volen que les persones consumeixin. La majoria de nosaltres no ens sentim responsables en el plànol personal d’alimentar el motor econòmic del nostre país; del que ens sentim personalment responsables és d’augmentar el nostre benestar. Aquestes metes diferents plantegen un dilema que la societat soluciona “arterament inculcant-nos que el consum ens portarà la felicitat, diu Gilbert

La societat ens convenç de que el que és bo per a l’economia també és bo per a la nostra felicitat. La pressió del màrqueting ens recorda que el nostre benestar ens espera després de tenir aquella altra cosa, d’haver aconseguit aquell altre producte. I, encara que podem experimentar que la felicitat que prové del que adquirim és tènue i fugaç, seguim en la roda, esperant que aquell cotxe, aquella roba o aquella nova parella ens facin feliços...

El que necessitaríem, de fet, com diu Precht en una de les cites inicials, és convertir-nos en ciutadans disposats a fer sentir bé els altres, a ajudar.

Bona reflexió!