El meu pare era un estoic

El meu pare era un estoic. Un dels clàssics. Els seus ideals eren la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia. Però els darrers mesos de la seva vida, a pesar del dol per la pèrdua d’un fill, del fort patiment que el turmentava, estava bàsicament agraït. Agraït pel fet d’estar viu. Quan has estat a punt de morir tres vegades, la primera als 17, la segona als 25 i la tercera dos anys després, i has vist com els que emmalaltien amb tu morien sense remei, aprens, o no, a donar les gràcies per la teva sort. Al meu pare el van salvar la meva padrina, el mercat negre, la penicil·lina i la seva fortalesa física. I, per la seva sort, estava agraït.

Les seves darreres setmanes estaven plenes d’agraïment. Ell, a diferència de molts malalts de tuberculosi de la seva generació, va poder sobreviure, casar-se, fer feina, tenir fills, jubilar-se...Estava agraït d’haver tingut l’oportunitat de viure i d’aprendre de la vida. Estava agraït de veure que els seus fills s’havien convertit en el que ell considerava més important: bones persones. No deixava d’estar agraït al que ell trobava que era la seva sort. Li dolia, però agraïa, que tots aquests sentiments tinguessin una arrel amarga: la mort del meu germà petit. I li dolia, especialment, no adonar-se’n abans, amb tota la profunditat que ell creia necessària, de tots els motius pels quals havia d’haver expressat el seu agraïment.

El meu pare es va passar els seus darrers mesos de vida donant les gràcies per cada cosa que fèiem: gràcies per la visita, gràcies per la conversa, gràcies per la teva presència, gràcies pel favor fet... “M’he equivocat”, va dir-me a l’hospital, “no he expressat prou...” Em va dir que tota la vida havia lluitat pels seus ideals, per arribar a ser un home relativament savi, relativament just, amb un autocontrol relatiu i amb tot el coratge possible a l’hora de fer el que s’havia de fer. Havia lluitat perquè els fills tinguéssim estudis, valors, responsabilitat. Ho havia fet amb totes les seves energies. Però s’havia oblidat de dir-nos més vegades que ens estimava molt, que n’estava molt orgullós, que estava molt agraït de sentir-nos a prop. I, per això, va decidir morir donant les gràcies.

El meu pare no tenia por de morir. Tenia por de no ser fidel al que creia. El meu pare era un estoic. Però reconeixia que el seu lligam amb el món, moltes vegades amb les nostres vides, era el que construïa la meva mare amb la seva alegria, les seves històries i la seva expressivitat.

Jo, als meus cinquanta, estic agraïda a la vida pel que m’ha donat. Jo som de la corda del meu pare. I, ara, ara que encara tinc temps, voldria poder prendre nota del que em va deixar els seus darrers dies i aprendre a expressar més. No és fàcil. Els d’aquesta casta som bons escoltadors. Tenim una gran paciència. Ens adaptem. No necessitem massa protagonisme. Tot això fa les coses difícils. Al final, com aquell que no vol, deixes de parlar del que necessites i del que te molesta. I, clar, els altres deixen de veure’t. Perquè expresses poc, que diria mon pare...

Aquests darrers anys no han estat fàcils. Mai havia sentit tan de dolor. Mai havia tingut tanta tristor. Mai havia passat tanta pena: pels meus fills, pel meu company, per la meva mare, pels meus germans...Sé que no és fàcil consolar a una estoica. Es necessita molta paciència i temps. Sé que no en tenim massa. I, per això, pel temps que m’han regalat, pels moments en què m’han pogut acompanyar en aquest camí difícil, vull donar les gràcies de tot cor.

Prometo que als ideals estoics del meu pare: saviesa, coratge, autocontrol i justícia, hi afegiré l’agraïment i l’expressivitat. Puc respondre, ara mateix, que ser agraïda no serà tan difícil com ser expressiva. Però compto amb la generositat de tot aquell que m'estima.

Moltes gràcies