“La conversació de la unió és
primal i, per això, una conversació perenne. A pesar dels milers d’anys d’interacció
humana, sempre comença de nou, com si fos la primera vegada, quan dues persones
s’enamoren” John
O’Donohue “Beauty:
The Invisible Embrace”
En un llibre, “Las mejores decisiones”, editat per John Brockman, el que podríem definir com un activista del coneixement, Daniel Gilbert parla dels errors que cometem a l’hora de predir com ens afectaran les coses en el futur. Gilbert és un dels grans autors estudiosos de la felicitat i explica que els humans ens equivoquem de manera sistemàtica quan intentem predir el nostre futur i diem com creiem que ens afectaran coses com comprar un cotxe nou o que la parella ens deixi.
Els humans,
explica Gilbert, som l’únic animal
que pot contemplar el seu futur, l’únic que pot desplaçar-se mentalment en el
temps i triar el que, suposadament, li donarà més plaer i li ocasionarà menys
dolor. El problema és que no ho fem del tot bé. De fet, la nostra capacitat per a simular el futur i predir com reaccionaren és
molt deficient: mai som tan desgraciats o tan feliços com preveiem.
Així, les
parelles, en moltes ocasions, mantenen relacions molt difícils i doloroses per
la por a la ruptura i al dolor, a la soledat i a la pròpia incapacitat de
recuperar-se del procés. O, al contrari, deixen una relació per un enamorament,
pensant que ara sí que han trobat la clau de la felicitat futura. Per què ens
passa això, es pregunta Gilbert?
Estudiant els
errors, arriba a la conclusió que quan intentem predir el nostre futur
emocional tendim a sobreestimar l’impacte, a pensar que tot serà millor o
pitjor del que, al final, és. Les ruptures, els ascensos, les compres, les
pèrdues són situacions a les que hem d’enfrontar-nos en moltes ocasions durant
la nostra vida. Es podria suposar que arribem a ser experts, però no, sempre
seguim sobreestimant l’impacte que tindran en la nostra vida.
Els mecanismes
que ocasionen aquests errors, explica Gilbert,
formen part del que s’anomena “biaix d’impacte”.
El primer d’ells prové del fet que no
tenim en compte que quan ens passa una cosa negativa, per exemple, tenim
tendència a racionalitzar, a usar la nostra capacitat per a pensar per a
canviar la nostra visió de la situació. Així, si la parella ens deixa per
una altra persona, encara que al principi ens sentim fatal, arriba un moment
que comencem a pensar que “no teníem
massa cosa en comú” o que “tampoc la
relació era massa bona” de manera que passem a sentir-nos millor, arribant
a veure la ruptura com una oportunitat de refer la nostra vida.
El fet és que,
com explica Gilbert, tenim un sistema de defensa que actua com
una espècie de sistema immunològic psíquic. Actua a nivell inconscient cada
vegada que es dóna un canvi significatiu en la nostra vida, de manera que ens
permet adaptar-nos a la nostra nova situació.
Un dels altres
mecanismes del biaix d’impacte és que quan ens imaginem un desastre, la pèrdua
d’una persona estimada per exemple, ens fem una imatge mental de la situació i
fem judicis a partir d’aquesta imatge mental. La realitat és que la nostra vida té molt més aspectes que el
que es pot tenir en compte en la imaginació de la situació. En un any, per
exemple, passen moltes coses i fem moltes coses, i, encara que ens hagi passat
una desgràcia, ens afectaran positivament moltes de les situacions que haurem
viscut.
Però què podem fer per tal de predir millor com ens
sentirem? Gilbert ens aconsella que deixem d’imaginar-nos a nosaltres mateixos
en la situació i mirem què és el que li passa i com ho viu algú que està
experimentant allò que temem o que desitgem.
Tanmateix, hi ha un problema molt gran a l’hora de seguir aquest consell: tots
ens creiem únics, pensem que psicològicament som diferents als altres i que,
per tant, el que diuen els que estan passant per la situació en qüestió no ens
serà de gran ajuda.
Així, la ironia
de la qüestió és que per a predir com
ens sentirem bastaria mirar com es senten altres persones. Si ho féssim,
veuríem com les persones ens recuperem de les pèrdues, superem els fracassos,
ens habituem als èxits, a les compres i a les novetats, de manera que, amb el
temps, ens sentim més o menys com sempre.
Bona reflexió!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada