El cervell adolescent

“...la plasticitat cerebral –es formen noves sinapsis, neixen noves neurones, els circuits es reconnecten, les regions cerebrals s’expandeixen o contreuen- aprenen, canviem, ens adaptem. I això és més important al Còrtex Prefrontal que a qualsevol altre lloc”

“el [desenvolupament] del cervell està molt influït pels gens. Però des del naixement fins a la primera adultesa, la part del cervell humà que ens defineix més és menys producte de la genètica amb la que vam començar la vida que del que la vida ens ha posat al davant. Degut a que és la darrera a madurar, la zona del Còrtex Prefrontal és la regió cerebral menys condicionada pels gens i més esculpida per l’experiència” Robert Sapolsky “Behave”

A n'Eulari, pel seu entusiasme a l'hora d'influir sobre el cervell adolescent

Durant l’adolescència el cervell canvia de manera important. Els circuits que connecten les diverses àrees repartides pels diferents lòbuls cerebrals es van modificant en funció de la maduració i de les experiències. Sabem que les cèl·lules cerebrals, les neurones, es connecten unes amb les altres amb el que s’anomenen sinapsis, una manera de comunicar una neurona amb les altres gràcies a unes substàncies químiques denominades neurotransmissors. I ara també sabem que el cervell dels nins té més sinapsis que els d’un adult.

Explica Sarah-Jayne Blakemore en el seu llibre sobre adolescència (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/adolescencia-complicada.html) que la reducció en el número de connexions neuronals s’anomena “poda” (pruning) i que segueix el principi de que les sinapsis no utilitzades són eliminades. Les sinapsis que s’usen molt en determinats ambients es veuen reforçades. Per exemple, un nadó té la capacitat de diferenciar qualsevol tipus de so de qualsevol llengua, cosa que perd si no s’hi veu exposat a partir del primer any de vida i que queda estabilitzada a partir dels 12 anys (d’aquí la dificultat per aprendre bé la fonètica d’una altra llengua a partir de l’adolescència).

La part del cervell que tarda més en madurar, en seguir aquest procés de poda, és la que ens queda al front, darrera dels ulls, l’anomenat Còrtex Prefrontal (CPF), la seu de la presa de decisions, de l’autocontrol i de l’autoavaluació. Així, durant l’adolescència l’ambient té un paper molt important en el que és el desenvolupament d’aquesta part del cervell. La cultura, l’educació, la vida social i les relacions familiars, els hobbies, la nutrició i l’exercici físic tindran una gran importància durant aquesta etapa.

Els estudis indiquen que altres regions també canvien molt durant aquest període de temps, fent de l’adolescència un estadi de desenvolupament diferent. Es tracta del còrtex temporal, implicat en el llenguatge, la memòria i la comprensió de situacions socials i el còrtex parietal, implicat en la planificació de moviments, la navegació espacial i el processament multisensorial.

El desenvolupament del cervell continua durant l’adolescència i la capacitat de canvi hi és present durant tota la vida. En el cervell es diferencia entre l’anomenada substància gris que està formada per les neurones (les cèl·lules del sistema nerviós) i per les glies (que donen suport físic, nutritiu i de neteja de substàncies de rebuig a les neurones) i l’anomenada substància blanca que està formada, bàsicament, pels recobriments de mielina de part de les neurones per tal que la comunicació entre elles sigui més ràpida (com l’aïllant dels cables, per entendre’ns). La substància gris augmenta durant la infància i decreix durant l’adolescència fins a estabilitzar-se sobre la meitat de la vintena i la trentena. La substància blanca segueix augmentant durant l’adolescència fins als trenta i els primers quaranta.

Un dels canvis més grans en ambdues matèries es dóna als prefrontals durant l’adolescència, afectant a les funcions executives que ens permeten planificar i coordinar les nostres decisions i accions, ésser mentalment flexibles i tenir autocontrol. Aquestes funcions no acaben d’estabilitzar-se fins a l’adultesa.

Tanmateix, la plasticitat neuronal és la norma. El cervell segueix canviant durant tota la vida en funció de les experiències que viu. El que sí s’ha de tenir en compte, però, és que determinades tasques són més susceptibles de millorar gràcies a l’experiència en determinades etapes de desenvolupament. Una d’aquestes està relacionada amb el raonament no-verbal i amb la capacitat de valorar quantitats de manera visual; aquestes tasques mostren una gran millora gràcies a la pràctica a partir de l’adolescència tardana (16-18 anys) i l’adultesa. Entre els 11 i els 15 l’entrenament té un efecte menor.

Les dades sobre l’efectivitat de la pràctica en una àrea tan important com la matemàtica són molt significatives en el sentit que en el sistema educatiu es prenen decisions sobre la capacitat d’aprenentatge en aquestes àrees en moments en els que el cervell encara no està acabat de formar. Així, encara que els ambients estimulants, les oportunitats d’aprenentatge i el suport emocional són crucials durant la infància, aquestes condicions no haurien de perdre protagonisme durant l’adolescència tardana, ja que l’aprenentatge continua. Encara més, un nin que no ha tingut un expedient massa bo durant la seva infantesa pot millorar de manera molt significativa durant l’adolescència si es continua oferint-li l’oportunitat de fer-ho.

Un altre dels elements analitzats en el llibre de Blakemore és l’empitjorament en les tasques escolars que es produeix quan comença la pubertat, al final de la infància i al principi de l’adolescència (que coincideix amb el final de primària i la primera etapa de secundària). Sembla que coincideix amb un moment de una fase reorganització cerebral, en la que una vegada assolit el nombre màxim de sinapsis en el còrtex prefrontal s’inicia el pruning. Així, en un dels estudis analitzats, el rendiment en una tasca de raonament amb figures els nins entre 9-11 anys fan la tasca al nivell dels adults, empitjorant entre els 11-14 anys moment en què torna a remuntar el rendiment.

L’adolescència s’ha de veure com una etapa en la que l’educació és tan important com la infància, en el sentit que es tracta d’un període molt sensible al coneixement. La maduració tardana del Còrtex Prefrontal obre una finestra a la influència de l’ambient. Aquesta zona, seu del que anomenem cervell executiu (en el sentit que planifica, fa un seguiment i executa les tasques), és, com comenta Robert Sapolsky en el seu llibre “Behave”, la que esdevé més sensible a la cultura.

S’han de tenir en compte, però, les indicacions que ens van donant els estudis sobre neurodesenvolupament: determinades tasques relacionades amb el raonament no verbal i matemàtic milloren i s’aprenen més durant l’adolescència tardana (16-18 anys) i no durant l’Educació Secundària Obligatòria, en la que solen mostrar un clar empitjorament.

L’adolescència, segons Blakemore, s’ha de veure com un període d’alta plasticitat neural, en particular en les regions que hem citat abans, les implicades en les preses de decisió, la planificació i la cognició social. És una etapa que fa possible explorar noves possibilitats, generar noves opcions, ser més creatiu.

Finalment, Blakemore s’ha convertit en una defensora dels horaris escolars racionals, assenyalant que s’està creant un problema de privació de son entre la població adolescent. Els adolescents tenen tendència a tenir un cicle de son/vigília que és més tardà: tenen son més tard, es lleven més tard. La decisió dels adults de concentrar l’horari escolar en hores cada vegada més primerenques fa que dormin menys hores de les necessàries, cosa que fa que el seu cos i el seu cervell acabin crònicament estressats. Blakemore ha estat fent campanya perquè les classes no comencin mai abans de les 9 de matí. Escoltarem les dades o seguirem fent el que resulta clarament contraproduent?

Bona reflexió!