Adolescència i LGTBI

"L’exclusió és el pitjor dels mals durant aquesta etapa. Els adolescents intenten independitzar-se de la família per tal de poder ser persones autònomes i, en aquest moment, depenen molt de l’acceptació del grup, que, en el seu món, és un reflex del que pensen que passarà a partir d’ara a la seva vida. Per això, els sentiments d’exclusió afecten molt més als adolescents de qualsevol edat que als adults. A més, sembla que els models animals indiquen que l’exclusió durant l’adolescència afecta al desenvolupament del cervell, a les hormones i a la conducta inclús després de molt temps, quan ja són adults." https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/adolescencia-complicada.html

Avui dissabte a Barcelona hi ha una gran manifestació convocada pel col·lectiu LGTBI. I dissabte passat vaig anar amb la meva filla al cine a veure la que es considera la primera pel·lícula adolescent d’institut amb protagonista gai (observació important: només érem nosaltres dues a la sala, cosa que la meva filla trobava inexplicable...).

Després de parlar de l’etapa de l’adolescència, no podia deixar de parlar de l’orientació sexual i de com marca la vida de les persones, encara avui, en la nostra societat. En la primera entrada dedicada a aquest tema (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/adolescencia-complicada.html), remarcava la importància de l’etapa per l’evolució del sentit del jo. Després de la infància, arriba un moment en el que comencem a reflexionar sobre qui som i com ens veuen els altres. És el que anomenàvem “el mirall dels altres”. Els adolescents se senten davant “una audiència imaginària” que es dedica a fer judicis sobre qui són, què fan, per què ho fan... Quan se senten insegurs sobre algun aspecte de la seva vida hi solen dedicar més temps, esperant que els altres no el captin, no l’utilitzin “en contra seva”, no ho converteixin en motiu de broma...

La pressió social per ser “algú”, per formar part del grup que consideren important, passa a tenir molta força. En la pel·lícula “Con amor, Simon”, el protagonista es troba amb el dilema de parlar o no sobre la seva orientació sexual. Cada dia, milions d’adolescents deixen de dir el que senten per por. Por del rebuig, dels judicis negatius o de, simplement, deixar de ser considerat com la persona que han estat sempre. “Per què, si ets gai, has de sortir de l’armari?” –es demana el protagonista. “Per què no ho has de fer si ets heterosexual?”.  Per què cada vegada que un adolescent constata que no és heterosexual, una cosa tan natural com l’existència de les diferents orientacions sexuals, es converteix en una situació excepcional que s’ha d’explicar, que s’ha de comunicar?

La meva filla diu que no entén la gent que discrimina per raó de l’orientació sexual. “Per què? Quin dret té ningú sobre el cos o els sentiments d’una altra persona?”, demana. “Suposo que és una qüestió de prejudicis”, li dic. “I què?, jo també en tinc, però soc conscient que això no em dóna dret a actuar en funció d’ells...”.

Però els prejudicis sobre les minories formen part del nostre ADN com a espècie. És un problema endèmic. I no podem deixar de tenir-ho en compte. Les persones avui pensem que hem arribat molt lluny en qüestió de drets i de llibertats. Però a la majoria de parts del planeta, el col·lectiu LGTBI no pot fer el que avui fa a Barcelona.

L’altra dia una mare em contava que el seu fill li havia comunicat per carta que era gai. Li demanava, per favor, que ho expliqués al pare. Aquesta dona estava preocupada, en primer lloc per les dificultats que creia que encara tenien les persones no heterosexuals per poder viure com les heterosexuals, amb tota normalitat. En segon lloc, estava entre angoixada i divertida pel camí que el seu home hauria de fer, després de dur tota la vida fent acudits homòfobs en el bar amb els amics (“S’ho mereix, em va dir, això li passa per boques, per parlar massa....”). Però, sobretot, no podia deixar de pensar en que el seu fill ja tenia prop de 30 anys i no havia tingut el coratge de dir-ho fins ara... “T’imagines, el que deu haver passat?”, em va dir. I després: “Creus que he fet alguna cosa malament? Jo intuïa cosa...L'hi hauria d’haver demanat? Hauria pogut estalviar-li un poc de patiment?”

Quina és aquesta societat en la què una loteria atzarosa, com la de quina orientació sexual et toca, pot donar-te un camí fàcil o complicar-te la vida? Per què no podem acceptar la realitat tal i com és i donar presència? Per què una opció que implica a una persona de cada deu té tan poca visibilitat? Com podem consentir la presència de tant patiment, de tants “armaris”?

Bona reflexió!