“No pots imaginar-te
el que passa quan un fill teu t’engana, et roba, et pren el negoci i després va
fent creure a la gent que t’envolta que la que té el problema ets tu” –Persona 1 a la consulta.
“El problema el
pateixes amb més intensitat quan el psicòpata en qüestió és el pare de la teva
filla: no pots deslliurar-te’n, et demanda, manipula la criatura, menteix a l’escola,
es fa amic dels pares de les altres criatures i, mentrestant, trobes cada cert
temps les rodes del cotxe amb forats...” -Persona 2 a la consulta.
“És curiós que t’hagis
de trobar dient a un professional que vagi en compte amb el teu fill, que
recordi que les sospites de que roba, manipula i menteix no són sospites sinó
realitats i que ha de tenir en compte que el dolor de la seva mare farà que
minimitzi el que està passant. Ja t’ho dic jo, Paula, aquest fill meu és un
psicòpata i si no vas en compte t’enganarà com a tants d’altres...” –Persona 3
a la consulta.
“Al principi no em
podia creure que algú pogués fer una cosa així. Pensava a veure si era jo que
tenia algun problema. Però no, aquesta persona [companya de feina] davant el
meu cap es comportava amb molta amabilitat, però quan aquest no hi era el primer
que feia era ignorar-me, malparlar-me i, a més, anava dient que els seus errors
eren culpa meva... Paula, no sabia què fer, era com si visqués en un mal son” –Persona 4 a la consulta.
Tots coneixem persones negatives. Tots hem tingut contacte amb persones
que, al final, ens deixen amb la sensació de xuclar-nos l’energia. I les
estadístiques ens parlen de que podem comptar que hi ha un 2% de la població que es poden considerar com a psicòpates,
com a persones que van a la seva i no tenen la capacitat, ni la necessitat,
d’empatitzar amb ningú.
Als psicòpates, que poden arribar a ser molt problemàtics per a
conviure-hi, se li han d’afegir altres personalitat igualment “perilloses”: histriònics (persones amb un ego enorme que només volen cridar l’atenció a qualsevol
preu), maquiavèl·lics (manipuladors emocionals que només
persegueixen tenir el poder i el control de la situació), narcisistes (un poc histriònics però amb aires de grandesa) i el que jo anomeno “egocèntrics purs” (persones molt individualistes que no empatitzen perquè estan massa
centrats en ells mateixos i en les seves pròpies necessitats, cosa que les
impedeix tenir en compte la dels altres).
Bill Eddy, psicòleg especialista en situacions que impliquen patiment derivat
d’haver de tractar amb una persona altament conflictiva, explica (vegeu http://bigthink.com/videos/bill-eddy-high-conflict-people-how-to-identify-and-avoid-them
): "Aquesta és la regla del 90 per
cent, que afirma que el 90 per cent de la gent no fa les coses que fan les
persones molt conflictives. Si veus una conducta xocant i la persona després
posa una excusa per haver fet el que ha fet, has de tenir en compte que això
només és la punta de l'iceberg". És a dir, hauríem de tenir clar que
aquesta persona actua d’aquesta manera, segueix un patró i el que t’ha fet o t’ha dit només és una mostra del que et pot arribar a
fer o arribar a dir.
Bill Eddy ens
adverteix d’aquest fenomen i ens assegura que no podem seguir la política de
suposar “bones intencions” o de donar “el benefici del dubte”. Les persones hauríem d’estar disposades a acceptar que, a la vida, tard o
d’hora ens trobarem amb persones que es poden considerar tòxiques i que, si no
ens allunyem d’elles, patirem les conseqüències de les dinàmiques negatives que
generen.
Així, no s’ha de posar en dubte que
si tenim en compte que estem parlant d’1 persona de cada 10 resulta gairebé impossible
suposar que no ens en trobarem cap. Tal vegada serà entre els veïns, a la
feina, a l’escola, entre els amics, a la família, la parella, un fill o una
filla...Però hi haurà algú, en algun moment, que farà comentaris negatius de
forma sistemàtica, que aprofitarà per parlar malament de nosaltres o per
fer-nos quedar malament, que intentarà que fem coses que no volem fer, que ens
farà sentir insegurs per la via de silenciar el que fem bé, que ens pot arribar
a insultar o a tractar amb menyspreu...
Bill Eddy ens diu que hem d’estar atents a determinades maneres de fer i en destaca quatre:
1) donar sempre la culpa als altres
o assenyalar a una persona com a objectiu de comentaris negatius i/o de
conductes de menyspreu;
2) raonar sempre en termes de tot o
res (o estàs amb ella o contra ella; o dones la raó o formes part de l’altra
bàndol...);
3) tenir problemes amb determinades
emocions i davant la frustració o el conflicte posar-se a plorar o enfadar-se o
anar-se’n o deixar de parlar-te; i, finalment,
4) arribar a conductes extremes en
forma d'insults o agressions en cas de conflicte.
Sempre s’ha de tenir en compte que la
persona no canviarà per res del que nosaltres diguem. Hem d’acceptar que
hem topat amb una d’aquestes persones, una d’aquestes que hi ha per cada deu. I,
l’estratègia per tal de no patir les
conseqüències d’una relació tòxica, és, tal i com diu l'autor: "Si t'hi has de relacionar, mantén les
distàncies i no t'hi enfrontis. No les diguis que tenen una personalitat
conflictiva. No hi discuteixis o intentis convèncer-los. No les facis veure les
coses. Simplement digués: "Bono, això és interessant, Ei, ara me n'he
d'anar" O alguna cosa semblant"
En aquest mateix sentit ens aconsella Eric Baker en el seu blog (vegeu https://www.bakadesuyo.com/2017/04/toxic-workplace/
): la primera estratègia per a tractar
amb gent tòxica és evitar-la. En cas de que això no sigui possible, s’ha de mirar de minimitzar el contacte i
d’anar previnguts quan no queda més remei que trobar-se amb ella. Una altra
estratègia es basa en reestructurar
cognitivament la situació, és a dir, veure el que passa no com una crisi
sinó com un repte del qual en sortirem amb més flexibilitat. A vegades (collita
pròpia), el que s’ha de fer és pensar
que per uns minuts que et trobes amb el mal rotllo, la persona hi ha de viure
tot el dia (viu amb ella mateixa i amb les oportunitats que genera....). I, com més ella “encalenteixi” la situació,
més l’hem de refredar nosaltres, amb silencis, parlant amb més correcció i amb
formalitat... El que ha de quedar clar és que no es tracta de res personal,
“no és teu”, “no va de tu”. Realment, és
la persona tòxica la que té el problema. Així, enfora de la persona, enfora
del problema...
Finalment, Eric Baker parla de la importància de no entrar en el joc, de resistir-se a les ganes de revenja. La
revenja ens pot amargar l’existència i, a més, ens trobarem que la persona
tòxica juga amb avantatge: a ella li és igual el mal rotllo i, per tant, està
disposada a mal viure per “guanyar” el joc. Entrar a jugar com ho fa la persona tòxica suposa, en definitiva,
perdre, ja que haurem deixat de banda les nostres prioritats vitals per entrar
en un joc tòxic. Si, a pesar de tot vols enfrontar-t’hi, mira les teves
opcions i, sobretot, no ho facis sol.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada