diumenge, 26 de maig de 2013

Educar el talent per tal de viure bé



Les xarxes a les quals pertanyem (família, amics, companys, grups socials) configuren la nostra vida i modulen les nostres decisions, en part perquè permeten donar sentit a la realitat, gràcies a un llenguatge compartit. D’aquí la importància de trobar referents comuns que ens possibilitin créixer com a comunitat. Cap a on hem d'anar? Què és el que volem en el futur? Què és el que volem pels nostres fills? Fins a quin punt podem influir en el seu desenvolupament? Quina importància creiem que té l’educació? Quins recursos hi volem invertir?


En la col·lecció iniciada per José Antonio Marina (Biblioteca UP) amb el llibre “La educación del talento” se’ns proposa compartir una sèrie de teories per tal d’arribar a la síntesi que doni lloc a poder construir un full de ruta amb un objectiu:  aconseguir educar el talent per tal de viure bé. Necessitem construir una comunitat, una gran xarxa que, compartint un llenguatge comú, pugui fer possible la bona tribu que eduqui bé als nins. Marina comença amb l’afirmació que l’escola no ha d’educar per l’èxit en l’escola, sinó per aconseguir bons resultats vitals fora d’ella. El cervell està al servei de la supervivència i, per tant, la intel·ligència té la funció de dirigir bé el comportament. Al final som el que fem.


Què hem de fer? Què ens hem de proposar educar? Com ho hem de fer? Segons l’autor, hem d’educar per un món futur que desconeixem. Però per afrontar-ho amb èxit sabem que els nostres fills necessitaran, per una banda, un talent flexible i, per l’altra, la capacitat crítica per tal de no perdre’s en aquesta gran xarxa en la que s’ha convertit el món de les comunicacions i del mercat global. Per això, necessitem actuar sobre els diferents factors de la intel·ligència que, segons el model que presenta, són tres: la intel·ligència generadora, que produeix sentiments, idees i desitjos; la intel·ligència executiva, que constitueix el nucli de la seva teoria, i es dedica a proposar i supervisar, avaluant les produccions de la intel·ligència generadora i dirigint les accions pertinents; i, finalment, els criteris d’avaluació, que conformen el model compartit d’ésser humà, l’objectiu a assolir.


La educación debe intentar que la inteligencia generadora sea rápida, eficaz, certera y produzca buenas ideas, buenos deseos y buenos sentimientos. (…) La educación de la inteligencia ejecutiva, el adiestramiento de la voluntad, procura construir los grandes hábitos de la voluntad, los caminos de la libertad.Marina defineix la felicitat, que com a humans sempre és el nostre objectiu i, per tant, l’objectiu final de l’educació, com la satisfacció harmoniosa de tres grans necessitats: el benestar, la vinculació social i l’ampliació de possibilitats, el créixer com a persona. Per tant, la felicitat sempre serà un resultat de les nostres activitats, com també s’explica en el llibre “La ciencia de la felicidad” de Sonja Ljubomisky (vegeu l'entrada del 10 de novembre de 2012).


Si seguim el raonament presentat al llibre “Conectados” (vegeu l’entrada del 11 de maig de 2013) de com les xarxes a les que pertanyem configuren les nostres vides, trobarem que, en aquest nivell que es mou entre l’individu i la societat, existeixen xarxes que cultiven l’excel·lència i xarxes que ens resulten tòxiques. Les primeres es basen en valors positius, ofereixen maneres creatives de resoldre els conflictes,  sistemes d’avaluació operatius i compartits i, finalment, modes de vida que augmenten la probabilitat de satisfer les nostres necessitats bàsiques. Les segones, en canvi, es perden en lluites personals pel poder que ens deixen molt lluny de la possibilitat d’autorealització personal.


Hem d’operativitzar el projecte d’educar. Marina repeteix la paraula projecte moltes vegades durant el llibre; de fet, defineix el progrés, en qualsevol àrea, com el resultat de la interacció entre les habilitats innates, un projecte personal (que dirigeix la nostra atenció i el nostre interès) i l’entrenament continuat. I per aconseguir aquest progrés, hem de partir del que hi ha, del nostre sistema nerviós, dels nostres desitjos i necessitats bàsiques, de la possibilitat de construir hàbits facilitadors, de la generació d’expectatives (l’objectiu, el premi, la meta). Proposa, gràcies al camí assenyalat pels experts del camp de les neurociències, aplegar el que ens fa falta per arribar al nostre objectiu: tornar a inventar la humanitat en cada nen, fer possible que cada nen pugui fer el camí que ens condueix al coneixement i ens apropa al benestar.


Som una espècie educable. Depenem dels nostres valors, de la nostra cultura. Només podrem viure una vida bona, una vida amb sentit, entrega i passió, si aprenem a definir els nostres projectes i a fer-ho d’acord amb els nostres propis valors. Estem disposats a provar-ho?

dissabte, 18 de maig de 2013

Com aconseguir els nostres objectius



Un dels grans problemes a l’hora d’aconseguir la vida que volem és que els humans tenim una gran tendència a procrastinar, és a dir, a no fer el que hem de fer, generant excuses que ens conhorten en el moment però que no ens deixen satisfets quan hi pensem amb distància. L’arrel del problema, moltes vegades, està en què perdem de vista els objectius, les metes, ja que la pròpia dinàmica de la vida, amb els seus alts i baixos, ens porta a prendre decisions que tenen més a veure amb condicionants del moment que amb els objectius que ens hem marcat.

La majoria de vegades, a més, en lloc de centrar-nos en la dinàmica de la presa de decisions i les seves dificultats, el que fem és maleir-nos per la nostra poca força de voluntat. Així, el problema continua, sense haver aconseguit les nostres metes i amb el nostre ego rebregat.

La regla general en la vida és que només podrem superar els obstacles si fem una bona definició del problema. I, en aquest cas, només arribarem a les metes marcades si no ens perdem entre la selva de les circumstàncies del dia a dia.

En una de les entrades del blog Farnam Street, trobem una fórmula que ens pot ajudar a seguir centrats en els nostres objectius: escriure. Comentant un llibre de Brian Tracy, s’explica que només un 3 per cent de les persones clarifiquen les seves metes gràcies a l’escriptura, però aquestes aconsegueixen el que s’han marcat entre cinc i deu vegades més ocasions que la resta de població.

Es proposa una fórmula en set passes que permetrà assolir les nostres metes la resta de la nostra vida. Qualsevol d’aquestes passes pot fer que la nostra productivitat es dupliqui o tripliqui. Aquí en presento una adaptació personal.


  1. Decideix de forma precisa el que vols aconseguir. Si es tracta de feina, asseu-te amb el teu cap o amb els companys per tal de clarificar el que s’espera de tu. Si ens trobem en el terreny personal, s’ha de tractar de consensuar de forma explícita cap a on anem, què és el que volem com a amics, parella, família o grup. 
  2. Escriu detalladament el que vols. Pensa en el paper, gràcies al paper. Quan escrivim una meta la cristal·litzem, li donem forma. Creem una cosa que podem veure i tocar. A més, una meta o un objectiu que no està escrit no es diferencien d’un desig o d’una fantasia. Sense escriure la meta o l’objectiu, no hi ha la força de l’acció en ells. Sense la concreció de l’escriptura no es produeix la mobilització necessària d’energia per tal d’aconseguir-los. 
  3. Posa una data límit a la meta i, en cas de que sigui necessari, determina la temporització de les diferents submetes. Una meta o una decisió sense data límit no té prioritat, de forma que es veu relegada en cas de presentar-se altres objectius o altres activitats més gratificants a curt termini. Sense data límit, els objectius no tenen principi ni final definits. Sense una data límit et trobaràs directament amb la procrastinació. 
  4. Fes una llista amb tot el que necessites fer per tal d’assolir el teu objectiu. A mesura que pensis en noves actuacions, afegeix-les a la llista. Segueix elaborant la llista fins que consideris que està llesta. Una llista el que fa és donar una visió de com aconseguir l’objectiu. Una llista dóna idea de l’itinerari a seguir fins a arribar a la meta. 
  5. Organitza un pla d'acció a partir de la llista. Es tracta d’organitzar la llista en funció de les prioritats i de la seqüència d’actuació. Dóna’t temps per tal de veure el que s’ha de fer primer i el que ve després. Amb una meta escrita i un pla d’acció organitzat, seràs molt més productiu i eficient. 
  6. Posa en marxa el teu pla de forma immediata. Fes alguna cosa. Fes qualsevol cosa. Un pla passable executat de forma expeditiva és molt millor que un pla brillant del que no se’n fa res. La retroalimentació i la millora només són possibles si s’entra en acció. 
  7. Decideix fer alguna cosa cada dia, de manera que et vagis apropant progressivament a la meta. Posa les activitats relacionades amb l’objectiu en la teva agenda diària. Per exemple, podries decidir llegir un nombre concret de pàgines sobre un tema o córrer un nombre de quilòmetres o passar un determinat temps junts amb la parella. Sigui el que sigui el que vagis fent l’important és no perdre cap dia, encara que facis només un poquet.

En qualsevol cas, el secret per tal de ser més efectius consisteix en no rendir-se, en seguir en ruta, de forma que anem endavant en la consecució dels nostres objectius. El fet d’escriure el procés fa que puguem veure’l amb més claredat i sigui possible la introducció de millores a mesura que anem avençant. Seguir endavant, ésser persistents és el secret per tal de millorar l’eficiència en l’assoliment de metes.

Per altra banda, si viure una bona vida depèn d’aconseguir objectius consistents amb els nostres valors, el fet d’escriure el que volem pot fer que el nostre camí estigui ple de sentit, entrega i passió. I de benestar emocional.

dissabte, 11 de maig de 2013

La importància dels amics dels nostres amics



Nicholas A. Christakis i James H. Fowler, en el seu llibre “Conectados”,  ens parlen de les xarxes socials i de com afecten a la presa de decisions en àmbits tan diferents com la salut, la felicitat, les pràctiques sexuals, el consum de drogues, el bon humor, la recerca de parella o anar a votar. Defineixen una xarxa social com un sistema de connexions entre persones que es trobaria a mig camí entre la individualitat i la societat. La xarxa social té dos tipus d’elements: les persones i les connexions entre elles. D’aquesta manera, la millora d’una persona en qualsevol àmbit que es proposi no depèn només d’ella mateixa, sinó dels intercanvis que manté amb els seus amics. Els amics dels amics dels nostres amics influiran en nosaltres (ens contagiaran) en coses com el nostre pes, la nostra predisposició a mantenir determinades relacions sexuals, el consum de tabac, la felicitat o la probabilitat de patir una determinada malaltia.


Les xarxes socials poden tenir propietats que els seus membres no controlen ni de les quals són conscients. A la Regla de les Sis Passes de Separació (que explica que per arribar a qualsevol altre persona del món en tindríem prou amb una cadena de sis persones) hi afegeixen la Regla dels Tres Graus d’Influència: “Todo lo que hacemos o decimos tiende a difundirse –como las olas- por nuestra red y tiene cierto impacto en nuestros amigos (un grado), en los amigos de nuestros amigos (dos grados) e incluso en los amigos de los amigos de nuestros amigos (tres grados)”.


Estem preparats per a sentir el que els demés senten i per fer el que els altres fan. Aquest tret és consubstancial a la naturalesa humana, un fruit de l’evolució del que difícilment ens en podem alliberar. Les cultures basculen sobre aquesta capacitat/necessitat. I, a vegades, només aïllant-nos un poc per tal de reflexionar podem arribar a trobar el nostre propi ritme, lluny de la influència del grup i de la cultura.


L’optimisme es transmet per la xarxa, facilitant un comportament més altruista, una major creativitat i una major eficàcia en la presa de decisions. Aquesta darrera dada ens fa pensar en la importància de cultivar relacions positives. També podem veure com determinats grups tendeixen a vincular-se amb una cultura de l’excel·lència, mentre d’altres cauen en paràmetres d’exclusió i malestar, condicionant els propis resultats del grup en les tasques que tenen assignades.  


En un moment del llibre ens diuen “tener amigos y parientes felices es una manera más fiable de predecir la felicidad de una persona que el hecho de que gane más dinero”. Així, la nostra pròpia felicitat genera felicitat en els altres. I aquesta no vendrà per la via material, sinó per la persecució d’aquelles metes coherents amb els nostres valors. Els vincles que creem amb els altres són de crucial importància pel nostre benestar i, encara que els gens tenen molt de pes a l’hora de condicionar el nivell de felicitat de la persona, al final les activitats, sobretot les compartides, són les que ens guiaran cap a una bona vida.


Per altra banda, també ens alerten de com aquesta gran capacitat d’expansió de les idees i de les conductes per les xarxes pot ser causa d’infelicitat, determinant que, via comparació social, prenguem decisions sobre la nostra vida en base a les que prenen els que ens envolten. Així, sense que ens adonem, els amics dels amics dels nostres amics ens podem portar a donar importància a coses que queden lluny del que realment ens conduiria a estar millor.


En el llibre, ens expliquen que la innovació és el producte de la combinació d’elements personals i del contacte amb els altres, de manera que es generen xarxes creatives. Christakis i Fowler fan una anàlisi sobre el tipus de xarxes que afavoreixen l’èxit empresarial o artístic: una combinació de vincles forts (amics) i dèbils (coneguts, contactes). I aquí em recorden la diferenciació proposada pel sociòleg Enrique Gil Calvo en la que distingia entre les xarxes masculines més instrumentals (coordinació de forces per arribar a un objectiu) i les xarxes femenines més relacionals (coordinació de forces per tal d’augmentar el benestar via intimitat). Ell assenyalava que aquesta diferència era un dels problemes que es trobaven les dones en el món dels negocis: la seva dificultat per a mantenir relacions més instrumentals o dèbils i la seva tendència basar-se quasi exclusivament en els vincles personals íntims.


Si estem en el centre d’una xarxa social és més probable que ens col·loquem a un, dos o tres graus de separació de moltes persones que si estem a la perifèria de la xarxa. D’aquesta manera, estar en el centre, més conectats, fa més probable rebre els beneficis del que circula per la xarxa, ja es tracti de respecte, informació o diners.


Viure una vida amb sentit, entrega i passió serà també una funció de les relacions que anem mantenint i de les característiques de la informació i dels recursos que anem compartint en les xarxes en les quals participem. Bones relacions!

dissabte, 4 de maig de 2013

La guerra dels sexes?



Fa uns anys, l’any 2007, vaig topar amb el llibre de Louann BrizendineEl cerebro femenino”. En el món acadèmic ja s’havia consolidat la visió de que els cervells femenins i masculins afrontaven les tasques de manera diferent. Havien passat 5 anys des que Steven Pinker amb la seva “La Tabla Rasa” escrivís sobre la necessitat d’admetre la biologia del nostre cos com a punt de partida d’una teoria científicament vàlida de la naturalesa humana. Afirmava que som animals socials producte de l’evolució, que el nostre cervell s’ha anat configurant per a facilitar la nostra supervivència i que hi ha diferències entre homes i dones des del principi de la vida. I, aquestes diferències, no són únicament atribuïbles a l’educació.

La proposta de Brizendine es basava en entendre i conèixer les diferències entre homes i dones per tal  d’arribar a l’harmonia. Parlava de com la biologia canalitza les nostres tendències de comportament. En el llibre del 2007, ens explica que no existeix un cervell unisex. Ens trobem amb una estructura que, de sèrie, determina com interpretem el que veiem, el que sentim, el que escoltem, el que ensumem i el que provem. I, homes i dones, ho fem de forma diferent. Les hormones que es posen en marxa abans del naixement, condicionen els interessos del cervell. Ajuden a guiar les conductes alimentàries, socials, sexuals i agressives. I, aquestes hormones, tenen un protagonisme diferent en el cervell de la dona i de l’home.

L’any 2010 l’autora va publicar “El cerebro masculino”. En aquest llibre va desgranant dades que indiquen que homes i dones resolem de forma diferent els mateixos problemes. Això pot convertir-se en una font de riquesa o en una de malentesos i de patiment. En el camp emocional, hi trobem clàssics com el que apuntaven teòrics de la comunicació com Deborah Tannen (vegeu l’entrada de 18 d’agost de 2012): quan la dona explicita una preocupació, espera comprensió i empatia; la majoria d’homes passen directament a intentar trobar una solució. En el llibre podem seguir, gràcies a les noves tecnologies, com l’empatia i la recerca de solucions depenen d’àrees diferents que s’activen en moments diferents en homes i dones. Les dones es queden més temps “acompanyant” a la persona, mentre que els homes passen directament a la resolució de problemes. Aquesta és una font de frustració contínua entre els dos sexes: les dones es queixen de manca de comprensió per part dels homes (“no m’entén”), mentre que els homes, perplexes, no entenen que no se’ls reconegui el seu interès per tal de solucionar el problema (“no sé què passa, s’enfada i diu que no l’escolto”).

En el cervell femení, l’estrogen, la progesterona i l’oxitocina predisposen els circuits cerebrals a desplegar conductes de cura dels altres. En el cervell masculí, són la testosterona, la vasopressina i la SIM les que el condicionen cap a conductes considerades masculines, més territorials i agressives. Això no significa que l’arquitectura cerebral estigui determinada per aquestes hormones al final de la infància. La cultura i l’aprenentatge hi juguen un paper molt important: com a humans, les persones, volem que els altres ens acceptin i aprenem molt aviat a actuar de forma socialment acceptable. Però el coneixement de les nostres compulsions ens pot conduir a poder decidir realment quina és la conducta més adequada per tal d’aconseguir els objectius que ens anem marcant, la vida que realment volem viure. Això no és possible si no ens coneixem millor. Això no és possible si obviem les nostres tendències automàtiques.

Encara que en l’exposició hi trobem a faltar el cos com a tal, i les estructures que formen part del sistema neuroendocrí, el recorregut al que ens convida Brizendine ens condueix a admetre que som animals ben adaptats gràcies a un cervell desenvolupat i ric en generar diferents solucions a un mateix problema. Homes i dones, com la resta dels primats i dels mamífers, som diferents, física i hormonalment. A partir de les nostres diferències i si ens fem conscients, podem trobar camins comuns que enriqueixin la nostra experiència. Com diu l’autora: “creo que el conocimiento de los entresijos del cerebro masculino puede ayudar, tanto a los hombres como a las mujeres, a sentir más intimidad, compasión y valoración mutua”.