dissabte, 6 de febrer de 2016

A favor dels mestres



“La plasticitat cerebral és la capacitat del cervell de canviar com a resposta a l’entorn.” “Sabem que una de les principals funcions de l’hipocamp és ajudar a connectar o associar inicialment en la memòria elements no relacionats entre sí. La “xarxa associativa” més àmplia està emmagatzemada a la cortesa, però quan l’hipocamp pot connectar un element nou (...) a una xarxa molt més gran d’informacions relacionades (...) resulta més fàcil aprendre i recordar aquest element” Wendy Suzuki “Cerebro activo, vida feliz”





La meva germana és mestra a Primària, una mestra preocupada per la seva feina, pendent de com podem millorar l’educació a partir de les nostres aportacions. És una de les moltes docents que reflexionen sobre les bones pràctiques i que intenten fer la seva feina el millor que saben. Per una banda, es troben amb les limitacions del propi sistema educatiu: un currículum sobrecarregat, que fa que tothom vagi de bòlit intentant encabir una gran quantitat d’informació en el cap de les pobres criatures, una manca de criteris clars sobre el procés d’aprenentatge, una manca de temps per a poder personalitzar l’educació, l’existència d’un alumne promig al qual han de tendir tots els nens...

Una de les seves darreres preocupacions està relacionada amb la lectoescriptura. Estan fent el que han de fer per tal de millorar el procés que condueix a educar bon lectors? La formació que es dóna és l’adequada? Últimament, conta, el més prestigiós i popular de la formació en aquesta àrea està impartida per professionals que provenen del món de l’òptica o de la psicomotricitat. I ella reflexionava, si realment depenem de la psicomotricitat i la coordinació per tal d’esdevenir bons lectors, com és que els programes que ens proposen els professionals que ens donen els cursos posen en evidència la situació de que els adults, en moltes ocasions, no sabem fer massa bé els exercicis de coordinació, però tenim la lectoescriptura ben assolida? És a dir, cóm pot ser un prerequisit per a la lectoescriptura una cosa que no tenim assolida molts adults?

És evident que per tal d’escriure i llegir s’han d’acomplir determinades condicions: no tenir problemes de visió i no presentar massa problemes en l’anomenada motricitat fina. Fer el soldat, coordinant el moviment alternatiu de cames i braços, NO és un exercici de motricitat fina. Fer servir el punxó per tal de foradar fitxes SÍ és un exercici de motricitat fina. Però una vegada presents les condicions d’una visió corregida, en cas de fer falta, i d’una motricitat fina entrenada, la lectoescriptura és una qüestió del llenguatge, cosa que vol dir que és una funció cognitiva.

Com s’explica en un article recent sobre la millora de la lectura (vegeu http://psi.sagepub.com/content/17/1/4.full.pdf+html?ijkey=0GSjhNaccRKTY&keytype=ref&siteid=sppsi ) llegir és una forma de llenguatge, la qual cosa significa que suposa l’activació de centres cognitius superiors. En el cas de la lectura, les limitacions del sistema visual són el primer escaló del procés. En el cas de l’escriptura, el primer escaló serà cognitiu (la identificació del signe que es vol produir) i un dels darrers serà la motricitat fina que permet produir la grafia. En aquest cas, encara hi haurà un últim escaló que suposarà la retroalimentació que suposa el fet d’anar vigilant si el resultat és el que volem (anant de l’execució a la representació mental i d’aquesta a l’execució).

Com podem ajudar en el procés de convertir criatures en bons lectors? La resposta està en el fet d’entendre el propi procés. El fet és que en el cas de la lectura el processament del llenguatge, passant del reconeixement dels fonemes a les síl·labes fins al reconeixement de les paraules, és l’element que s’ha de prioritzar. En el cas de l’escriptura, ens trobarem amb el mateix: és un procés que comença amb una activació dels centres del llenguatge, amb la coordinació d’informació consolidada sobre sons, fonemes i grafies.

En el cas de la lectura, que és que el que s’analitza amb profunditat en l’article citat, el reconeixement de paraules és la clau. Per això, els cursos que intenten augmentar la rapidesa per la via de tractar de millorar el processament visual, no funcionen o ho fan en detriment de la comprensió. El que s’hauria de fer, doncs, és centrar la millora en el vocabulari. Es sap que les paraules més usades es reconeixen i, per tant, es llegeixen més ràpidament. Un bon lector serà, en línees generals, aquell que té un vocabulari “de lectura” més ampli, el que va construint models de frase per tal d’entendre el sentit de les paraules ambigües i que, a mesura que llegeix, va construint un model mental del text que està llegint. No parlem de processos visuals, parlem de processos de construcció de models mentals.

L’altra dia em van consultar sobre una nina de 6 anys que la mestra va comentar als pares que la trobava “insegura”. Això feia, segons la mestra, que els resultats dels exàmens no estassin al nivell esperat. La nina, explicaven els pares, feia comptes de cap i resolia problemes de manera oral, amb rapidesa, però va tornar d’escola amb un examen de problemes amb un 6. En un dels problemes, que no va contestar, es demanava una informació que va donar sense cap problema quan el pare li va plantejar. “Per què no ho has posat?” li va demanar. La nina va explicar que no sabia a on ho havia de posar, perquè a la fulla de la prova hi havia un requadre que posava “solució” i no sabia que volia dir.

Té un problema la nina? O és una qüestió de codi, de vocabulari, d’esquema mental? Hem perdut de vista que la lectoescriptura no és una funció natural sinó el resultat de l’aprenentatge d’un codi cultural?

Bona reflexió!  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada