“Quan veiem l’amor com una
combinació de confiança, compromís, cura, respecte, coneixement i
responsabilitat, podem treballar per tal de desenvolupar aquestes qualitats o,
si aquestes ja formen part del que som, podem aprendre a estendre-les més enllà
de nosaltres mateixos” bell books “all about love”
“Els estudis conflueixen a
indicar que les persones esdevenim membres actius i valuosos d’una societat
quan tenim l’oportunitat de viure en ambients que nodreixen les nostres
habilitats socials, els nostres interessos i els nostres valors. Les causes
principals del malbaratament d’aquesta possibilitat són trobar-se amb un
ambient poc nodridor i l’ús continuat de
la coacció, la generació de negativitat continuada en les interaccions de la
persona amb el seu entorn.” https://benestaremocional.blogspot.com/2015/09/ajudar-les-criatures-convertir-se-en.html
“Uns pares controladors serien
aquells que farien ús continuat de la culpa i/o poques manifestacions d’amor
i/o que mostrarien molta ansietat i/o que usarien tàctiques psicològicament
intrusives per tal de controlar les motivacions i les conductes dels joves i
dels infants. El control psicològic constant posaria en perill la capacitat de
l’adolescent per a saber què és el que vol realment, per la via de
pressionar-los per tal que pensessin i prenguessin decisions consistents amb
els desitjos dels pares, en lloc de fer-ho en funció de les pròpies motivacions.
Aquests joves aprendrien a prioritzar les motivacions i necessitats dels altres
i tindrien més dificultats per tal d’identificar, entendre i afirmar les
pròpies.” https://benestaremocional.blogspot.com/2014/11/les-relacions-i-la-importancia-de.html
L’altra dia, als vestidor de la
piscina en la que faig natació, vaig sentir una conversa terrible. Una dona
contava a les altres dues que havia presenciat una escena molt desagradable
quan comprava a un Hipermercat: un jove malparlava a una joveneta i ella cada
vegada es mostrava més afectada pels comentaris despectius del que semblava que
era la seva parella. Una de les altres dones va dir “jo no ho permetria”, la
que ho contava va replicar que “era estrany que ella no es defensés” i l’explicació
de l’altra va ser que “a vegades hi ha dones que són entabanades”. Al final, la
tercera en qüestió, que no havia intervingut, va decidir que “aquestes coses no
s’aturaran mai, ni el govern, ni ningú...”
A la feina, tinc el privilegi de
viure converses profundes sobre la vida. En aquestes converses les grans
protagonistes són, gairebé sempre, les relacions. A la gent la preocupen els
malentesos, els conflictes, els desamors, les pèrdues, les dificultats en la
comunicació... En la majoria d’ocasions, les persones estan angoixades pel
paper que juguen altres persones a la seva vida: parelles, amics, familiars,
germans, companys de feina, els seus caps... Les possibilitats de conflicte són
múltiples, en cada moment del dia, en cada àmbit de la nostra existència...
A més, com assenyalava Lisa
Feldman Barrett, les relacions són el primer regulador emocional que trobem a
la vida, ja que gràcies al vincle que els bebès humans estableixen amb els seus
cuidadors estem aquí. D’aquesta manera, les relacions marquen com veurem i
viurem en el món.
El nostre cervell a cada moment
del dia, cinc vegades per segon, planteja una pregunta clau “Estic segur aquí?
O aquesta és una situació perillosa?”. Aquesta pregunta doble és, segons el
neurocientífic Evan Gordon, el principi fonamental organitzatiu del nostre
cervell. Si la resposta és “Estic segur”, el cervell pot operar al seu màxim
nivell creatiu. Si, per contra, és “Estic en una situació perillosa”, el
cervell posa en marxa la reacció lluita/fugida per tal de recuperar la
seguretat i deixa de banda altres possibles tasques.
Els estudis indiquen que quan ens
sentim amenaçats, els humans ens repleguem en nosaltres mateixos i som més
susceptibles a l’estrès, ens posem a la defensiva o, en funció del nostre
caràcter de base, som bàsicament hostils amb els altres. Per altra banda, si
aquesta inseguretat es dóna quan som molt petitons, pel fet que deixen d’atendre
les nostres necessitats o, fins i tot, ens tracten malament, podem arribar a
estar crònicament estressats i, a més, a sentir-nos responsables del nostre
propi malestar.
Aquest últim punt és un dels
elements més perversos del procés de maltractament: algú molt proper et fa mal,
però com que tu ets petit i necessites que et protegeixi, penses que és culpa
teva i mires de millorar la teva conducta o calles i esperes que passi. A
mesura que et fas gran, encara que sembli que les coses canvien perquè tens
altres cercles i ets més autònom, conserves una sensació de culpa i vergonya
que fa que no puguis deixar enrere la relació. Ni tant sols creus que tinguis
dret a parlar-ne. I, per això, proves de fer com si no tingues a veure amb tu,
evitant la intimitat per si de cas tornes a sentir el malestar derivat del
passat.
L’altra dia una joveneta em
parlava de la seva baixa autoestima, de la seva inseguretat (bé, quan parlo “d’una
joveneta” no estic parlant d’una persona en concret, ja que en una setmana
aquesta mateixa situació es va donar tres vegades...). En un moment determinat,
però, vam parlar d’una interacció que havia tingut amb el seu pare i van sortir
coses com: “El meu pare contínuament em diu tot el que creu que faig malament o
hauria de canviar”, “El meu pare diu que no tinc personalitat”, “El meu pare em
critica pel que dic, o deix de dir, per les coses que faig, per la roba que
duc...”. Automàticament, però, venien les disculpes: “Ohhh, me sap greu, no
hauria de parlar-ne...Sembla com si el deixés malament...”, “Ai, ara em sento
molt malament, em fa molta vergonya dir-te això...”, “No sé si puc dir-te res,
si jo no soc capaç de dir-li que em fa sentir malament...”. I, després: “Quan
fugirà aquesta por al que diu, al que pensa?”, “Quan deixaré de pensar que té
raó, que em mereixo les crítiques, que si no m`està al damunt m’equivocaré
terriblement?”
En aquests casos intento deixar
clar que els pares mai hauríem de fer això: jutjar, desqualificar als fills,
criticar la seva personalitat, recordar-los les mancances com a dèficits
absoluts, considerar els errors com a mesura de la vàlua. Quan ho fem és,
segurament, per un excés de zel a l’hora d’intentar controlar als nostres
fills, creient que aquesta és la nostra funció. O, simplement, ho fem perquè és
el que hem viscut abans, és al que estem acostumats. O, potser no hem sabut
aprendre a escoltar i, així, a respectar el fet que els nins són persones al
nostre càrrec, en depòsit, i que són material sensible, que el que necessiten
és suport però al mateix temps autonomia, aprendre a decidir per ells mateixos,
veure els errors com a possibilitats de creixement...
Si cada cinc segons el cervell es
fa la pregunta fonamental “Estic segur?” i la resposta, en el cas d’aquesta
joveneta (i segurament en el de la joveneta de l’Hipermercat de la història del
principi) és “No ho sé”, com podem esperar que sigui feliç? Com podem esperar
que es senti segura en la intimitat de les relacions? Com podem suposar que
tindrà les mateixes oportunitats que una altra persona que pot dir “Sí, em sent
segura”?
Bona reflexió...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada