Les relacions i la importància de l'autonomia personal

Les relacions personals són una necessitat bàsica de l’ésser humà. La seva importància es veu en què unes bones relacions d’amistat i romàntiques es tradueixen en un millor desenvolupament personal i un benestar emocional global més gran a mesura que ens fem adults, una resistència a l’estrès més gran, menys problemes de conducta i, en definitiva, una millor salut física i mental.

En un article recent Barbara Oudekerk i altres col·laboradors presenten els resultats d’un estudi sobre la relació entre un estil educatiu dels pares de tipus controlador i els problemes durant l’adolescència (als 13, als 18 i als 21 anys) en les relacions d’amistat i les romàntiques. El desacord i el conflicte en les relacions és inevitable i per poder-hi navegar de forma correcta les persones han de ser capaces de fer veure la pròpia posició d’una manera assertiva. Es tracta de tenir les habilitats necessàries per mantenir la pròpia autonomia respecte al tema que s’estigui tractant, al mateix temps que es preserva la connexió i, per tant, la relació. Els adolescents que no aconsegueixen un bon nivell d’autonomia i de capacitat de relació tenen el risc d’usar mètodes de resolució de conflictes hostils o de renegar de la pròpia autonomia, augmentant la probabilitat d’experimentar depressió i solitud en les relacions íntimes quan són adults.

Els autors de l’article defensen que les relacions que tenim com a adults són el resultat de les relacions que hem anat tenint des de la infància i a través de l’adolescència amb amics i parelles de tipus romàntic. Però en el primer lloc, a on es posen en marxa les habilitats que fan possible una bona relació és a la família. Sembla que la capacitat per a mantenir un bon nivell d’autonomia i de mostrar connexió amb els altres està relacionada amb l’estil educatiu dels pares.

Uns pares controladors serien aquells que farien ús continuat de la culpa i/o poques manifestacions d’amor i/o que mostrarien molta ansietat i/o que usarien tàctiques psicològicament intrusives per tal de controlar les motivacions i les conductes dels joves i dels infants. El control psicològic constant posaria en perill la capacitat de l’adolescent per a saber què és el que vol realment, per la via de pressionar-los per tal que pensessin i prenguessin decisions consistents amb els desitjos dels pares, en lloc de fer-ho en funció de les pròpies motivacions. Aquests joves aprendrien a prioritzar les motivacions i necessitats dels altres i tindrien més dificultats per tal d’identificar, entendre i afirmar les pròpies. A més, les relacions entre pares i fills, en aquest cas, es veurien condicionades i empitjorades pel control exercit pels primers i tot això podria portar a que els joves evitessin les relacions íntimes pel fet de considerar-les potencialment negatives.

Practicar el mantenir una posició pròpia en un conflicte, al mateix temps que s’aconsegueix afirmar la connexió, permet, amb el temps, guanyar competència i confiança. Els joves que desenvolupen amb els amics les habilitats per manifestar la pròpia autonomia al temps que es comprometen en el manteniment de la relació quan hi apareixen conflictes tenen tendència a generalitzar aquesta manera d’actuar quan tenen parelles romàntiques.

A més, a mesura que es van fent grans, el fet que es practiquin les habilitats de relació i d’autonomia amb les parelles romàntiques als 18 anys dóna opcions per tal de millorar les relacions posteriors, tant amb amics com amb futures parelles. Així, les relacions amoroses en la primera joventut tornen a donar-nos una oportunitat per tal de desenvolupar les habilitats de relació i reafirma la pròpia autonomia.

Els fills són persones que han de trobar el seu propi camí i hem de recordar sempre que aquest camí no és a casa, que és a fora, al món. La nostra responsabilitat és la de que trobin la seva pròpia veu, exigint-los respecte, al mateix temps que nosaltres som capaços de demostrar el nostre desacord, quan faci falta, sense danyar la relació.

Bona reflexió!