Com viure el tram final de la nostra vida?

“No hi ha res –ja sigui reflexió, evidència o creença- que permeti comprendre i acceptar de manera universal el fet de la mort. Cada cultura i cada persona segueix el seu propi camí; encara que totes les cultures han desenvolupat marcs adequats per tal d’integrar la mort en la vida, no tots els qui els comparteixen són capaços d’aconseguir-lo. Davant la mort, l’actitud personal és l’únic que compta.” Pepe Rodríguez “Morir es nada”

Al 2002 vaig llegir el llibre de Pepe Rodríguez “Morir es nada”. Curiosament, l’efecte immediat que va tenir sobre la meva vida va ser de ser més conscient de l’”ara i aquí”. Encara que pogués discutir amb el meu fill preadolescent, era molt conscient de que era una cosa puntual i de que la relació estava per sobre de tots els malentesos. El fet de reflexionar sobre la pròpia finitud, em feia sentir alliberada, en el sentit de que pensava que l’únic que podia fer era intentar estar a l’alçada de cada moment, actuant amb la màxima dignitat possible. Vaig descobrir el “mindfulness” sense saber que ho era. Vaig començar a treballar l’autocompassió, sense saber que ho estava fent.

I, tanmateix, quan la vida m’ha encarat amb la mort de persones estimades, he seguit tenint dificultats per adaptar-me. He passat per totes les etapes del dol, sabent que passarien, que les superaria, però experimentant totes les emocions que les acompanyen: tristesa, ràbia, indefensió, impotència...La mort té un poder destructor, que, quan s’accepta, es viu com una reestructuració vital.

Llegia l’altra dia un article sobre la qüestió (vegeu  http://aeon.co/magazine/psychology/what-makes-a-good-death-in-a-secular-age/). L’autora, Mary Talbot, es va presentar com a voluntària per tal d’acompanyar persones moribundes que es trobaven soles en el moment de morir. Es confessava com una persona que sempre s’havia preocupat pel tema: la mort, la pròpia mort i com encara-la amb dignitat. I es preguntava si la societat actual, amb la seva tendència a amagar-la, a no parlar-ne, no s’estava equivocant deixant un tema tan important en mans de l’atzar i, segurament, de la medicalització del procés.

La mort, avui, en molts casos, ve precedida del que la meva mare anomena la “degradació”, el procés pel qual deixes de decidir com viure la teva vida i passes a la dependència total de les decisions d’altres persones. Morir, llavors, és una passa més del camí. L’autora de l’article es demana si realment hem decidit el cóm, si, com a societat, necessitem obrir un debat sobre el tema. Hauríem de tornar a parlar, com els antics, de “l’art del bon morir”?

La mort hauria de ser el procés pel qual tanquem el camí de la nostra vida i, per tant, la cloenda de la cerca de sentit a la totalitat del que hem viscut, al que formen les etapes per les que hem anat passant? Hauríem de recuperar, llavors, les preguntes que fan que ens considerem “l’espècie que pensa”? (vegeu l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/03/la-mort-el-darrer-tabu.html).

En un article de Farnam Street (vegeu http://www.farnamstreetblog.com/2014/10/atul-gawande-being-mortal/), Shane Parrish comenta el treball d’Atul Gawande. Aquest autor, i metge, explica que “Per manca d’una visió coherent sobre com les persones poden viure bé fins al final, hem deixat el nostre destí en mans de la medicina, la tecnologia i els estranys”. Per tal de poder decidir com morir ens fan falta dos tipus de coratges. En primer lloc, la força de confrontar la pròpia mortalitat i de reconèixer i admetre l’estadi de la malaltia o l’estat real de salut. En segon lloc, tenir el coratge d’actuar en funció de la informació anterior.

Però la informació no només ha de fer referència a l’estat mèdic i a la tecnologia disponible per tal de mantenir-nos amb vida. Gawande parla de les preguntes que ens ajuden a prendre consciència del que realment trobem important a l’hora de fer el tram final de la nostra vida: Quines són les nostres majors pors i preocupacions en aquests moments? Quines són les metes més importants en aquesta etapa? A què estem disposats a renunciar per tal d’aconseguir el que considerem més important?

Gawande parla d’una pacient que, gràcies a aquestes preguntes, va poder aclarir que no estava disposada a hospitalitzar-se per tal de guanyar dies o setmanes de vida a canvi de renunciar a despedir-se de la gent que estimava en la intimitat de casa seva.

Però, hem pensat en aquestes preguntes? Necessitem assegurar-nos que alguna persona compassiva ens les farà quan sigui el moment? O, com diuen aquets autors, hauríem de trobar, com a societat, una visió suficientment sàvia sobre com viure el tram final de la nostra vida?

Bona reflexió...