Consells per a superar la soledat

En un comentari sobre un article dels majors especialistes mundials sobre el tema de la soledat i les seves conseqüències (vegeu http://digest.bps.org.uk/2014/11/loneliness-is-disease-that-changes.html ), s’afirma que aquesta augmenta el risc de tenir problemes de son, la pressió arterial elevada, problemes cognitius i immunològics i, finalment, una mort primerenca. Abans es considerava que tots aquests problemes derivaven del fet que les persones que es sentien soles no tenien contacte amb persones que vetllessin per les conductes saludables. Ara, però, s’ha pogut comprovar que la soledat afecta directament a la nostra percepció, als nostres pensaments i a l’estructura dels nostres cervells.

Hi ha persones que es senten soles a pesar d’estar envoltades contínuament d’altra gent. I, juntament amb els introvertits que es senten sols, tots responen més ràpidament a estímuls socials negatius i veuen com les respostes als estímuls socials positius van desapareixent, cosa que fa que tinguin menys ganes d’entrar en contacte amb altres persones. A més, les persones que experimenten solitud presenten menys activitat en les àrees cerebrals implicades en la predicció del que pensen els altres.  John Cacioppo, Stephanie Cacioppo i John Capitanio denominen aquest estat “mode d’autopreservació”.

Guy Winch, en el seu llibre “Primeros auxilios emocionales”, proposa un tractament per aquest estat, de manera que es pugui superar i tornar a estar oberts a les connexions emocionals amb altres persones. En primer lloc, s’han de identificar les percepcions que condueixen a aquests comportaments defensius. En segon lloc, s’ha de trobar un sistema per tornar a flexibilitzar el que ell anomena “musculatura relacional”, que són les habilitats que permeten una bona connexió. En tercer lloc, en cas de que la probabilitat de mantenir relacions siguin més baixes, s’ha d’aconseguir pal·liar la tensió que causa la soledat.

Per tal de combatre les percepcions que reforcen l’aïllament s’ha de neutralitzar el pessimisme, a través de visualitzacions positives de situacions socials, de manera que serà més fàcil veure els somriures i l’amabilitat de les altres persones. Per altra banda, hem d’equilibrar els dubtes que ens venen al cap quan pensem en situacions socials, recordant altres moments en els que ens hem relacionat satisfactòriament. Les nostres pors, si no són posades en perspectiva, provoquen allò que intentem evitar. Finalment, hem d’entrar en acció, 

• repassant en una llista les persones conegudes, prioritzant les que ens hagin fet sentir bé i establint-hi contacte. 
• Podem cercar activitats que possibilitin contactes amb persones amb interessos comuns, hobbys, passions o professions semblants. 
• També podem identificar al menys tres activitats o temes sobre els que es vulgui aprendre més (per exemple, excursionisme, clubs de lectura, ciclisme, ball o ensenyament d’adults).

Hem de tenir en compte que entrar en el “mode d’autopreservació” suposa que ens tornem desconfiats i massa previnguts, cosa que genera malestar en els altres i fa que la interacció sigui difícil, de manera que acabem convençuts de que la nostra conducta inicial estava justificada. Per a superar els comportaments defensius les hem d’identificar.

Winch proposa analitzar unes quantes situacions socials en les que hem intervingut i provar de trobar com a mínim tres comportaments autodefensius, que incloguin accions com evitar converses, somriure poc, mostrar-se poc amistosos, no felicitar a la gent quan fan festa, agafar-se les bromes de forma massa personal, respondre amb monosíl·labs, parlar tot el temps de les pròpies inseguretats, per exemple, i omissions com no mostrar interès, no demanar als altres per la seva vida o no esforçar-se massa per intervenir en una interacció. Una vegada identificades les conductes defensives, hem de tenir-les presents en una llista i recordar aquesta abans d’anar a un esdeveniment social. Si identifiquem allò que resulta un obstacle per a les interaccions, tindrem l’opció d’evitar-lo, encara que hem de tenir paciència i donar-nos temps.

El que determina la solitud no és la quantitat de relacions que es tenen, sinó la seva qualitat subjectiva. Segurament, en determinades etapes de la vida, per la pèrdua d’algú molt important a la nostra xarxa, per un canvi en les nostres circumstàncies, per la degradació d’una relació amorosa, tots podem sentir aquesta solitud. El que ens proposa Winch, és no rendir-nos i no cedir al “mode d’autopreservació”.

Bona pràctica!