“Es pot recórrer a la ràbia, en comptes dels amics. Per la
incapacitat dels amics de dir o fer el que cal, per les seves planxes
involuntàries o la seva aparent fredor. I com que l'afligit rares vegades sap
què necessita o vol –només el que no–, ofendre i sentir-se ofès és moneda de
canvi. Hi ha amics als quals els espanta la pena igual que la mort; t'eviten
com si temessin infectar-se. N'hi ha que, sense saber-ho, esperen que d'alguna
manera ploris per ells. D'altres apel·len a un pragmatisme d'allò més murri.
«Bé», diu la veu del telèfon al cap d'una setmana de l'enterrament de la meva
dona, «què penses fer? Et prendràs unes vacances per sortir a caminar?» Vaig
engegar quatre crits al telèfon i llavors vaig penjar. No: les vacances per
sortir a caminar era el que fèiem junts, quan la meva vida era planera.”
Julian
Barnes “Nivells
de vida”
Megan Devine és
una terapeuta especialitzada en dol que va posar en marxa una web per tal d’ajudar
a les persones que es trobaven en aquesta situació, “Refuge in Grief”. Un dels seus posts més visitats és el que fa
referència a cóm ajudar a un amic que
està passant per un procés de dol. Megan
proposa tenir en compte 11 punts:
1.- El dol pertany a
la persona que el pateix.
Tu no
ets el protagonista de la història. El dol és del teu amic. Ell ha de marcar el
ritme.
Encara
que sembli estrany haver de puntualitzar això, una de les queixes més sentides
de les persones que passen per aquest procés és que hi ha amics que amb els
seus consells et fan sentir que no ho estàs portant “així com toca”. Si penses
que tu ho portaries d’una altra manera, esperem que la vida no et faci
desdir-te’n. El ritme l’ha de marcar la
persona que té el dol.
2.- Estigues present i
accepta la veritat.
És temptador fer
afirmacions sobre el passat o sobre el futur, fent referència a moments en què la vida de l’amic no estava
o no estarà tan plena de dolor. No saps com serà la seva vida al futur. I
que fos feliç al passat no té ara cap importància. Estigues present amb el teu amic, encara que aquest estigui ple de
dolor.
No diguis coses com “Tot anirà bé” o “Ja havia fet la seva missió en aquest món” o “Ara és a un lloc millor”. Simplement, acompanya’l en aquest moment
de dolor.
3.-
No intentis arreglar el que no es pot
arreglar.
La pèrdua del teu amic
no es pot arreglar o solucionar. No pots
fer que el seu dolor es visqui millor. Per favor, torna al punt 2. T’asseguro
que és tranquil·litzador que simplement permetis que el teu amic visqui el seu
dolor tal i com és.
4.-
Estigues preparat per veure un dolor
intens, insuportable.
Practicar aquest punt,
al mateix temps que el 3, és molt, molt dur.
5.-
Això no va de tu.
Estar amb algú que
pateix no és fàcil. Veuràs aparèixer ansietats, preguntes, ràbia, por,
culpa. Et pots sentir ferit en els teus sentiments. Pots sentir-te ignorat o poc
apreciat. El teu amic no estarà per acomplir
amb la seva part d’amistat. Per favor, no t’ho agafis com una cosa personal
i, per favor, no li ho tinguis en compte. Troba
la teva xarxa de suport per a poder recolzar-te el temps que ajudes al teu amic.
Quan dubtis, torna al punt 1.
6.-
Anticipa, no demanis.
No diguis: “Crida’m si m'has de mester”, perquè el
teu amic no cridarà. No perquè no necessiti res, sinó perquè identificar una
necessitat, pensar en qui pot ajudar i fer la cridada pertinent, està a anys
llum de la seva capacitat de reacció. En lloc d’això, fes oferiments concrets: “Vindré
dijous a les 4 per si hem de reciclar els fems” o “M’aturaré cada matí abans d’anar a la feina i duré el ca a fer una
volta”. Sigues de fiar.
7.-
Ajuda en les tasques quotidianes.
El dol no és una cosa
en la que puguis ajudar (veure el punt 1), però pots alleujar la càrrega de la
vida quotidiana del teu amic. Què podries fer? Coses com passejar el ca,
arreglar papers, regar el jardí o revisar el correu poden ser útils. Ajuda al
teu amic en aquestes petites tasques –mostres tangibles d’amor.
Per favor, no facis res
que sigui irreversible, com tirar coses o rentar aquella camisa que li
recordava la seva olor. Demana sempre si pots fer el que vas a fer.
8.-
Aborda projectes de manera conjunta.
En funció de les
circumstàncies hi poden haver tasques difícils que s’han d’abordar –tasques com
tractar amb la funerària, el tanatori o desmuntar una habitació o una vivenda. Has de seguir sempre el lideratge del teu
amic. Ja només la teva presència és important; recorda que les paraules
moltes vegades no són necessàries. Recorda el punt 4, estar present.
9.-
Fes de filtre.
Per la persona que
entra al dol, el flux de gent pot ser desbordant. Has de trobar la manera de
ser escut i refugi del teu amic, filtrant les visites o donant informació. Els
porters són molt importants en aquestes situacions.
10.-
Educar i defensar.
Et pots trobar que
altres amics, familiars i coneguts del teu amic et demanen informació. Pots
mirar d’orientar-los. Pots normalitzar el dol amb respostes com “Té bons i mals moments i necessita estar
sola a moments. Un dol intens canvia cada detall de la teva vida”. Si algú
et demana quan tornarà a la normalitat pots dir: “El dol no és una cosa que acabi, és una cosa que aprens a dur de forma
diferent”.
11.-
Estima.
Per
sobre de tot, demostra el teu amor. Mostra’l. Digues
alguna cosa. Fes alguna cosa. Estigues disposat a estar al costat del gran
forat que s’ha obert a la vida del teu amic, sense fugir-ne o retirar-te.
Estigues disposat a no tenir respostes. Escolta. Estigues allà. Estigues
present. Sigues un amic. Estima. L’amor
és el que queda.
Bona reflexió!
PS. Hauríem d’enviar
aquests consells a alguna de les nostres amistats perquè no caiguin una altra
vegada en el que han fet amb els nostres dols?
Sentir que tens alguna
cosa que incomoda als altres, en el moment en el que la teva vida està plena de
dolor i tu mires de seguir endavant així com pots, no ho recomano a ningú. És,
al principi, molt desconcertant, i, a mida que et vas fent a la idea, es
converteix en una font addicional de dolor i malestar.
Quins grans consells!
ResponElimina