La dignitat,
segons el diccionari, és el respecte que mereix algú. La història de la
civilització occidental és la història del procés de dignificació de les
persones (vegeu l’explicació que en dóna Steven Pinker en “Los ángeles que
llevamos dentro” i vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/01/coneixer-la-nostra-part-fosca.html). Conservar la dignitat suposa que se’ns respectin
les nostres necessitats bàsiques: la nostra autonomia, el nostre sentit de competència,
uns vincles significatius i segurs amb altres persones i una autoestima (en el
sentit d’autovaloració) positiva.
Com deia l’altra
dia una clienta de 10 anys (en una d’aquelles sessions memorables que tinc el
privilegi de viure) “la vida és un repte i es tracta de superar-lo”. Ella ho ha
estat passat malament per aconseguir deslliurar-se d’una relació d’abús per
part d’una nina més dominant. Ha viscut la situació, durant molt de temps, com
la prova de la seva poca vàlua, amb totes les seqüeles que això comporta a
nivell de benestar i de rendiment. Al final, però, ha fet sentir la seva veu,
ha recuperat la dignitat i, ara, com diu ella, pot anar contenta a escola.
A vegades,
inclús les persones que haurien de ser més curoses en el tema de la dignitat hi
passen per sobre. Imagina’t que tens la necessitat d’ajuda psicofarmacològica.
Estàs desesperat i penses contínuament que no pots continuar amb aquest dolor,
aquesta opressió que fa ho vegis tot negre, sense sortida. I vas al servei de
salut mental, on t’atenen unes persones que revisen el teu historial. La
psiquiatra va fent preguntes i a mesura que les respons van mirant-se ella i la
psiquiatra en pràctiques, alçant les celles. Comences a sentir-te pitjor,
sembla que et jutgin i que el veredicte sigui completament desfavorable...
Surts i plores més que abans d’entrar.
Altres vegades,
la pèrdua de la dignitat comença per la pèrdua de l’autonomia. Tornes gran i
els teus fills i néts troben que no has de conduir més, “pel teu bé”. Després
troben que no convé que facis massa coses, “perquè podries caure”. Més tard,
per ajudar-te troben que necessites l’ajuda/supervisió d’una dona durant tot el
dia, amb la instrucció de que “no has de fer res”. Quan hi ha problemes amb els
cuidadors, els teus fills decideixen que “el millor” és que vagis a una
residència. I hi vas. I tens por de fer
contrària, tens por de rompre l’únic vincle que et queda. I hi vas. I la
degradació s’accelera...
La dignitat és
una cosa fràgil, que s’alimenta del respecte. La sobreprotecció als fills, per
exemple, podria veure’s com una falta de respecte i, de retruc, com una
transgressió de les línies que mantenen la pròpia dignitat. Com en el cas d’aquell
adolescent, per exemple, que després de perdre’s amb la penya dels que fan
porros a l’institut i de repetir dos cursos, recupera la capacitat de fer feina
que tenia de petit i aconsegueix sortir-se’n i superar les proves d’accés a un
Grau Superior. La mare, però, segueix queixant-se de la seva manca de seny per
no fer les coses com ella diu, ja que, després d’aquests anys “perduts” s’ha
demostrat que era ella “la que anava bé”. “Deixa’m espai”, demana ell. “Encara
que t’hagi d’agrair sempre tot el que has fet, ara la teva estratègia de
deixar-me espai funciona millor que les altres que has provat: deixa que jo
faci les coses a la meva manera, deixa que jo assumeixi la responsabilitat de
la meva vida”.
La vida és el
que camí que fem mentre aprenen a fer-ho. Fer el camí amb dignitat suposa
sentir que podem permetre’ns aprendre, encara que això suposi equivocar-nos.
Fer el camí amb dignitat suposa assumir la responsabilitat de la pròpia vida
amb la idea de que tots som diferents i hem de trobar la nostra manera,
intentant actuar de manera compassiva amb els altres i amb nosaltres mateixos.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada