“Hem
d’anar en compte de recordar que som “els usuaris, però no els esclaus, dels
regals que ens ha donat la Fortuna”. Les
coses que valorem són com les fulles d’un arbre, preparades per caure quan la
brisa bufa. El flux i el canvi del món que ens envolta no són un accident, sinó
que formen una part essencial del que és l’univers.” Marc Aureli
La segona part del camí
cap a la vida estoica suposa l’aplicació
d’una sèrie de tècniques psicològiques per tal d’aconseguir la tranquil·litat.
William B. Irvine ens presenta en cinc capítols de la seva “Guide To The Good Life” les cinc proposades per diferents autors.
La
primera és la visualització negativa: Què
és el pitjor que et pot passar? Tenir present el que
pot passar pot ajudar a preveure-ho i a evitar-ho. Però encara hi ha un segon
motiu: pensar en el pitjor que pot
passar, afirmava Sèneca, ens pot ajudar a que no ens impactin tant les
desgràcies. De fet, aquest autor alerta als que només esperen coses bones
de la vida que el que passi les afectarà doblement. Hem de recordar que tot
acaba.
Encara podem trobar una
tercera raó que és més important: els
humans som infeliços en part per la nostra insaciabilitat. Els nostres
desitjos no deixen de créixer, però cada vegada que aconseguim el nostre
objectiu ens trobem amb què ens cansem ràpidament. Aquest efecte s’anomena adaptació
hedònica. Una manera de superar-ho és rompre el cicle desig>>lluita>>meta>>pèrdua
d’interès. I per a rompre’l els estoics recomanen aprendre a no donar per fet tot el que tenim, saber pensar en què,
a qualsevol moment, ho podem perdre (“Moneta,
deia la meva padrina, qualsevol cosa que
tinguis la te poden prendre. Tret del que tens a dins del cap”).
Imagina,
doncs, que pots perdre tot el que ara
trobes valuós. Pots perdre la gent que estimes, la teva casa, el teu cotxe, les
teves coses...Tot el que tenim, indica Sèneca,
ho tenim en préstec. La fortuna pot
venir en qualsevol moment i reclamar-ho. Hem d’estimar i apreciar sense esperar
que hi siguin per sempre. En aquesta línia, Epictet ens aconsella besar el nostre fill pensant que tal vegada
demà no hi serà.
Viu
el teu dia com si fos l’últim. Carpe Diem. Amb tota la
plenitud del que siguis capaç. No es
tracta de fer coses diferents, sinó de fer-les conscientment, de forma diferent.
Els estoics ens recorden que tenir present la nostra finitud ens posarà més a
prop de poder experimentar la joia de viure. Així, la pràctica de la
visualització negativa tindrà l’efecte de transformar-nos en persones més
positives. Hem d’aprendre a mirar el món
amb els ulls del nin que érem. Les criatures no donen res per suposat. Es
deixen sorprendre pel món. Miren i veuen.
Irvine
observa que, en moltes ocasions, les
catàstrofes tenen també el mateix efecte que la visualització negativa
(això, actualment, es descriu com a creixement post-traumàtic, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/la-resiliencia-o-capacitat-de-superar.html). Els desastres ens transformen, en
el sentit que, una vegada superats poden fer sentir-nos més vius que mai, més agraïts
a la vida que mai. A més, com a resultat de l’experiència, ens podem veure
empesos a fer una valoració diferent del
que realment és important a la vida i, a partir d’això, dedicar més temps al
que realment ens pot donar sentit. Finalment, el recuperar la possibilitat de
viure després d’haver superat una desgràcia pot dur-nos a apreciar cada moment com si fos especial.
Tanmateix, en el cas de les desgràcies, explica Irvine, ens podem trobar amb què l’efecte es dilueix amb el temps. Això no passa, però, amb la visualització
negativa. La seva pràctica ens assegura uns beneficis inesgotables.
Una
manera alternativa de practicar la visualització negativa és l’agraïment. Donar
les gràcies suposa canviar d’actitud sobre les coses, no donant-les per
suposades. L’agraïment ens porta a veure la panoràmica de la
nostra vida i a adonar-nos-en del nostre lloc en ella (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/01/es-lempatia-la-porta-cap-lagraiment.html).
Irvine
ens proposa no perdre de vista que el
que passa a algú ens podria estar passant a nosaltres. O, recordar, que estem vius, en part, gràcies a coses que no hi eren quan els
nostres avantpassats vivien, com per exemple els antibiòtics. Epictet proposa aquesta “visualització
projectiva” per tal d’agafar distància de les petites coses que ens
posen nerviosos: si un nin, per exemple, ens
romp alguna cosa ens posem nerviosos; però si això passa a un amic nostre
pensem que “no hi ha per tant”. Si practiquem aquesta tècnica, explica Epictet, aconseguirem apreciar la relativa
insignificança de les coses que ens passen i ens mantindrem tranquils, lluny d’emocions
negatives.
La
contemplació de les conseqüències de perdre el que tenim ens farà apreciar més
el que vivim, afirma Irvine. Gràcies a la pràctica de la
visualització negativa els estoics no poden deixar d’apreciar la sort de viure
amb la gent estimada i de tenir el que tenen. Acceptar la inpermanència del món ens pot fer veure la sort que hem
tingut pel fet de tenir el que tenim i donar les gràcies pel fet de no haver-ho
perdut.
Irvine
ens recorda que la pràctica de la visualització negativa es materialitza en la
consciència de que tot el que valorem i tota la gent que estimem poden
desaparèixer. O les persones estimades ens poden
perdre a nosaltres. Hi haurà una última vegada de veure una posta de sol, de rentar-nos
les dents, de donar una abraçada. Hi haurà una última vegada de sentir ploure,
de sentir la calentor del sol, de sentir l’aroma del pa recent fet, de que un
nin es dormi en els nostres braços, de fer l’amor. D’alenar per darrera vegada.
Contemplant la
inpermanència de cada una d’aquestes coses ens forcem a reconèixer que cada vegada que fem alguna cosa pot ser la
darrera. Això donarà a cada cosa que fem un significat i una intensitat
que, d’una altra manera, hi seria absent.
Continuarà...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada