Témer poc i preparar molt...

“cada dia és únic, com un do, i hem de procurar que cada jornada valgui la pena”

“És un fet que gairebé totes les persones que tenim el privilegi de conèixer al final de la seva vida són extraordinàries. Suporten els símptomes amb valentia. Accepten que no poden evitar la mort i aprofiten cada dia com si fos l´últim. Poden superar la tirania de fer plans, deixen de preocupar-se pel futur i frueixen el present”

“[pel que fa a la mort] hem de témer poc i preparar molt”

“si la majoria de les morts passen al final d’un deteriorament progressiu de la salut i, a pesar de que la majoria de les morts sobtades són el resultat de malalties reconegudes, per què gairebé mai estem preparats?”

“L’art de morir s’ha convertit en un saber oblidat, però tota mort és una oportunitat de retornar als supervivents aquest saber, per tal que el facin sevir quan hagin d’afrontar altres morts al futur, inclosa la seva”

“si som capaços d’asseure’ns amb algú profundament angoixat sense rebutjar la seva angoixa, podrem permetre que la gent explori els seus pensaments més dolorosos, processar-los i tal vegada trobar formes més útils d’afrontar-los”

“L’últim missatge, el més freqüent, és t’estim” Kathryn Mannix “Cuando se acerca el final”

“Tant de bo sabéssim que tots nosaltres estem només a un mil·límetre de la mort, tot el temps! L’Hagaure és un manifest samurai, escrit en 1716, per tal de recordar als seus lectors aquest fet irrefutable. “És ridícul –escriu l’autor del llibre, Tsunetomo Yamamoto- passar-se tota la vida lluitant i preocupant-se i fent coses que no volem fer; tanmateix, aquesta vida és un somni breu i efímer”

“comencem a morir en el moment en què naixem”

“Els moments que compten per mi són aquells en els que m’he sentit més viva” Cory Taylor “Morir. Una vida”

En el nostre interior, de forma inconscient, habiten idees i expectatives sobre les coses importants que ens aniran passant a la vida. El que hem viscut, el que hem sentit dir al nostre voltant, el que hem vist a les pantalles, les cançons que ens acompanyen a cada moment del nostre camí vital, marquen la visió que tindrem del que Kathryn Mannix, al seu llibre “Cuando se acerca el final”, anomena els grans temes: naixements, morts, amors, pèrdues o canvis. En el cas de la mort, però, el problema està en que s’ha convertit en un tema gairebé tabú.

En aquest sentit també es manifesta Cory Taylor a “Morir. Una vida”: “Per a molts de nosaltres, la mort s’ha convertit en aquella cosa innombrable, un silenci monstruós. Però això no ajuda als que es moren, que probablement ara estan més sols que mai”. Aquesta autora reflexiona sobre el procés d’encarar la mort, després d’entrar a la fase terminal d’un càncer. I veu que, al contrari de la gent d’altres generacions, la majoria de persones moren a l’hospital, en una ambulància, a les cures intensives, en un ambient medicalitzat, sense la possibilitat de que els altres, i ells mateixos, puguin entendre, com explica Mannix, “que es pot viure bé dins dels límits de la pèrdua d’energia”.

Mannix escriu sobre històries de persones que són conscients de que han entrat a la fase terminal de la seva vida i emfatitza que “els que han de morir es dediquen a viure, exactament igual que la resta dels que seguirem vius”. I, mantenint la mateixa tesi que Taylor, ha arribat a la conclusió de que pel que fa a morir-se “hem de témer poc i preparar molt”. L’objectiu de Mannix és que els professionals de la salut i la societat en general puguin parlar de viure millor la nostra part final, és a dir, que puguem morir millor: ”Sabem com són el naixement i la mort quan es donen sense contratemps: fases clares, una progressió previsible, necessitat d’acompanyar i confortar, sense interferir”.  

Taylor, per la seva banda, reflexiona sobre la seva impotència: “Tant si són bones com males notícies, el missatge sempre és el mateix: en els hospitals no es parla de mort, es parla de tractaments. Quan sortia de les consultes sentia que aquella cita havia reduït la meva humanitat, com si hagués quedat limitada únicament a la malaltia, com si tot el demés que em defineix hagués desaparegut”.

La medicina pal·liativa és l’alternativa al silenci sanitari davant la mort. Mannix la defineix com “una mescla de feina en equip i treball clínic detectivesc per tal de trobar l’origen dels símptomes i oferir la millor solució als pacients; atenció a les necessitats psicològiques i a la resiliència d’aquests i de les seves famílies; honestedat i sinceritat davant les malalties incurables i la convicció de que cada pacient és únic, la persona clau en l’equip mèdic que el segueix.” Es tracta de deixar de veure al pacient com a malalt a tractar i veure’l com una persona amb la que s’ha de treballar per assolir objectius comuns.

Quan una malaltia va guanyant la partida, el primer que s’experimenta és que la persona està més cansada. Però aquest fet, en la immensa majoria dels casos, fa que la persona prioritzi i, com explica Taylor, que experimenti més tendresa pels records, que reflexioni sobre el passat i sobre el llegat que deixarà als que queden. “Una mort sobtada (...) m’imagino que deixa enrere un terrible pesar per totes les coses que no s’han dites ni podran dir-se. Una mort lenta, com la meva, té aquesta avantatge. Hi ha molt temps per parlar, per dir a les persones el que sents, per intentar donar sentit a tot, a la vida que està a punt d’acabar, tant a la teva com a la dels que queden”.

Mentre el cos es precipita cap a la catàstrofe, diu Taylor, la ment està en un altre lloc, centrada en una altra tasca vital, en el seu cas explicar alguna cosa valuosa als altres abans d’anar-se’n. En el cas del meu germà Pere, mentre el seu cos col·lapsava, ell, amb tota la seva força, es concentrava en viure el màxim possible de cada cosa que feia i en posar ordre en la intendència per tal de deixar de ser el cap de la seva família amb tota la tranquil·litat possible.

La mort no s’ha de témer. Suposa entrar en la inconsciència, sense dolor, sense patiment. La seva trajectòria, en general, segueix un flux relativament constant: l’energia minva d’any en any, després de mes en mes i, finalment, de setmana en setmana. Cap al final de la vida, els nivells d’energia baixen de dia en dia i això sol ser un indicador que queda poc temps. Temps per reunir-se amb la gent que estimes. Temps per dir el que et queda per dir.

“Morir lentament, com jo estic fent, és com una retirada de la consciència cap a l’oblit que la precedeix. Una retirada dirigida pel cos que es va debilitant cada vegada més i que necessita cada vegada menys combustible i més descans (...) Ja no m’espanta la meva debilitat. El meu cos és un animal moribund, lleig i deformat, una càrrega de la qual m’agradaria desfer-me si pogués (...) Soc el més semblant a un bebè a primeres hores del matí, quan sent el cant dels ocells a l’altra banda de la meva finestra”.

Poder parlar del procés, saber què es pot esperar, és molt reconfortant per la persona que s’està morint i pels que l’acompanyen. La negació del procés pot ajudar a algunes persones a enfrontar la seva angoixa, però té la contrapartida cruel de que quan es baixin les defenses la veritat pot arribar com un cataclisme, “com una corrent imparable que els ofegui en la seva pròpia por”.

“El que més limita a les persones no és tant la seva malaltia com la seva actitud cap a ella. La malaltia pot presentar un gran repte físic, però el repte emocional pot ser tant o més important”, explica Mannix. “La majoria de vides passen per un període en el què ens estem morint.(...) El que és important és considerar aquests període com a part de la vida, no de la mort. Inclús en aquesta etapa final encara poden descobrir-se coses noves, fer amics, aprendre i créixer, experimentar coses que ens omplen i mereixen la pena”.

A “Morir. Una vida”, Cory Taylor afronta els reptes emocionals del procés: “No tinc una llista de desitjos perquè em consola més recordar les coses que he fet que anhelar les que m’han quedat per fer”. El passat, com a història, esdevé més present, amb la necessitat “d’arrodonir-lo”, d’acabar bé el relat. El futur es desdibuixa com a opció, en un procés que porta a la persona i als que l’estimen i l’envolten a viure dia a dia, moment a moment, sense poder pensar més que en el present.

Una vegada que has acceptat que t’estàs morint, deixes de tenir por. Morir és alguna cosa que passarà en algun moment. “Si tinc por d’alguna cosa, és de morir malament, o de quedar entrampada en un procés que prolongui la meva vida innecessàriament” –explica Taylor. Poder acceptar-ho permet planificar el final. “Fingir i les mentides benintencionades no fan més que separar-nos [uns dels altres], fent que perdem un temps preciós”-adverteix Mannix.

“Ara veig la vida que he viscut com l’única possible, una singularitat plena de la seva pròpia unitat”. “No puc evitar fruir del fet que els meus fills prosperin mentre m’estic debilitant. Sembla el correcte, un senyal clar de que la meva feina en aquest món s’ha acabat”. Aquestes frases de Taylor són molt semblants a les del meu germà al final de la seva vida. Acceptació. Pau.

Bona reflexió!