"A
pesar de tot, a pesar de la pena, de la nostàlgia, del dolor, no puc deixar d’estar
agraïda pel fet de formar part d’una d’aquestes famílies lluitadores... Amb els
meus germans, els supervivents, i amb tots els altres membres (parelles, fills,
nebots) intentem fer que els dinars i els sopars familiars tinguin regust de
retrobada, de celebració pel fet d’encara ser aquí, recordant tots els que ja
no hi són. Ens enyorem del passat. Però no defallim, intentant fer clan, fer
família, lligats pels records i pels projectes que van sortint." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/12/als-qui-no-hi-son-pero-viuen-en.html
Les pèrdues formen part de la
vida, però s’ha de dir que hi ha moments que són més difícils d’entomar. Les
pèrdues, quan s’acosten els aniversaris o les festes es fan més males de dur.
Se t’instal·len al centre del cor i et fan mal, et prenen l’alè...
I quan arriben determinats
moments, en les reunions familiars on es senten més que mai les absències de les
persones que no hi són, t’obligues a aferrar-te a la taula amb les dues mans,
conscient de que si no ho fas, de la mateixa manera que ho fan els altres, tot
s’esbucarà, com si l’equilibri precari que s’ha aconseguit es perdés
definitivament.
Nadal és agredolç, amb l’alegria
dels petits i la nostàlgia dels grans. Per Nadal molts dels supervivents de les
pèrdues fan l’esforç de no donar-se a conèixer, de fer com si la vida passés
amb la mateixa fluïdesa que semblen sentir les persones “senceres”, les que no
estan passant per un dol o per una pèrdua. No és fàcil. Mai. I fa que a la seva
vida, hi hagi més foscor de l’habitual.
Ens agradaria poder prescindir
per un moment del dolor pels que no hi són i accentuar al màxim l’alegria pels
que hi són, però a vegades la força no basta. I som estranys en el país de les
celebracions. Estrangers que no aconsegueixen dominar l’idioma ni els costums.
I, en aquests moments, encara que sabem que hi ha moltes persones que passen
pel mateix que nosaltres, ens sentim més sols que mai.
Aquest Nadal m’agradaria
practicar més que mai la “saudade”, l’emoció portuguesa mescla de tristesa/nostàlgia/record.
M’agradaria que tothom tingués un moment per pensar en els que estan sols, els
que han perdut algú, els que passen per moments difícils... M’agradaria pensar
que estem més a prop d’entendre la humanitat compartida, de sentir que tots
estem fets de la mateixa pasta, que venim del mateix lloc...
Aquest Nadal m’agradaria sentir l’esperança
de que aprendrem dels nostres errors i ens farem càrrec del que és important
pel nostre futur: amplitud de mires i flexibilitat emocional.
Aquest Nadal, tota la família
Vicens Bauzà ens reunirem al voltant de la taula i, en homenatge als que
enyorem, ens aferrarem a la taula i cantarem i parlarem i menjarem. I passarà
el Nadal, sentint que hem fet una passa més en el camí de ser els supervivents,
els que queden per recordar i per viure la vida amb tota la plenitud possible.
Una abraçada (plena de llum) a
tothom
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada