El Nadal que ens agradaria...

"A pesar de tot, a pesar de la pena, de la nostàlgia, del dolor, no puc deixar d’estar agraïda pel fet de formar part d’una d’aquestes famílies lluitadores... Amb els meus germans, els supervivents, i amb tots els altres membres (parelles, fills, nebots) intentem fer que els dinars i els sopars familiars tinguin regust de retrobada, de celebració pel fet d’encara ser aquí, recordant tots els que ja no hi són. Ens enyorem del passat. Però no defallim, intentant fer clan, fer família, lligats pels records i pels projectes que van sortint." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/12/als-qui-no-hi-son-pero-viuen-en.html

Les pèrdues formen part de la vida, però s’ha de dir que hi ha moments que són més difícils d’entomar. Les pèrdues, quan s’acosten els aniversaris o les festes es fan més males de dur. Se t’instal·len al centre del cor i et fan mal, et prenen l’alè... 

I quan arriben determinats moments, en les reunions familiars on es senten més que mai les absències de les persones que no hi són, t’obligues a aferrar-te a la taula amb les dues mans, conscient de que si no ho fas, de la mateixa manera que ho fan els altres, tot s’esbucarà, com si l’equilibri precari que s’ha aconseguit es perdés definitivament.

Nadal és agredolç, amb l’alegria dels petits i la nostàlgia dels grans. Per Nadal molts dels supervivents de les pèrdues fan l’esforç de no donar-se a conèixer, de fer com si la vida passés amb la mateixa fluïdesa que semblen sentir les persones “senceres”, les que no estan passant per un dol o per una pèrdua. No és fàcil. Mai. I fa que a la seva vida, hi hagi més foscor de l’habitual.

Ens agradaria poder prescindir per un moment del dolor pels que no hi són i accentuar al màxim l’alegria pels que hi són, però a vegades la força no basta. I som estranys en el país de les celebracions. Estrangers que no aconsegueixen dominar l’idioma ni els costums. I, en aquests moments, encara que sabem que hi ha moltes persones que passen pel mateix que nosaltres, ens sentim més sols que mai.

Aquest Nadal m’agradaria practicar més que mai la “saudade”, l’emoció portuguesa mescla de tristesa/nostàlgia/record. M’agradaria que tothom tingués un moment per pensar en els que estan sols, els que han perdut algú, els que passen per moments difícils... M’agradaria pensar que estem més a prop d’entendre la humanitat compartida, de sentir que tots estem fets de la mateixa pasta, que venim del mateix lloc...

Aquest Nadal m’agradaria sentir l’esperança de que aprendrem dels nostres errors i ens farem càrrec del que és important pel nostre futur: amplitud de mires i flexibilitat emocional.

Aquest Nadal, tota la família Vicens Bauzà ens reunirem al voltant de la taula i, en homenatge als que enyorem, ens aferrarem a la taula i cantarem i parlarem i menjarem. I passarà el Nadal, sentint que hem fet una passa més en el camí de ser els supervivents, els que queden per recordar i per viure la vida amb tota la plenitud possible.

Una abraçada (plena de llum) a tothom