dissabte, 23 de desembre de 2017

Nadals de tota mena...

Als qui no hi són, però viuen en nosaltres...


"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo"
Miquel Martí i Pol


Copyright: Petra i Paca



Nadal està ple de llums, de celebracions, de regals, de menjars, d’alegries per les retrobades, de la festa amb els amics, de la il·lusió en els ulls dels infants, de la tristor per les persones que ja no hi són, de la nostàlgia pel passat que ja no tornarà, de la por a no saber què fer, de la incomoditat per no saber com celebrar una cosa que ja no saps si vols celebrar...

Tot això veig cada dia quan en parlo a la consulta. Persones que passen el primer Nadal després d’una pèrdua i no saben com travessar-ho. Persones que, des de fa temps, senten gairebé odi davant la festa i tot el que l’acompanya. Persones que enyoren altres Nadals. Persones a les que mai ha agradat el Nadal, encara que no acaben de saber perquè. Persones que tenen por de la solitud, però també de determinades companyies. Persones que no ho celebrarien, però ho fan pels pares, pels fills, pels néts...

La majoria de gent, però, acaba per anar-se’n desitjant-me que passi unes Bones Festes. Aquesta és la grandesa de la humanitat quan connecta amb els seus principis: ens respectem, ens sentim respectats, intentem entendre des d’on ens parla l’altre i volem que estigui bé, ho desitgem amb tota la intenció de la que som capaços. I, per això, em sento agraïda.

Aquest Nadal serà el primer després de la mort del meu germà Pere. I ho afrontem amb una certa aprensió, encara que amb la decisió de que sigui el millor que pugui ser. Recordem, en petit comité, el de l’any passat, amb tot el que vam fer per intentar ajudar-lo a viure’l amb normalitat, encara que ell, i tots, pensava que podia ser l’últim... I així va ser.

Moltes famílies es troben en aquesta situació. I les que saben com funciona tot això, intenten sortir-se’n pensant en la família com a organisme, no en el dolor que senten cada un dels components, sinó en el projecte d’estar junts davant el que sigui que toqui viure. O se’n surten pensant en els seus membres més vulnerables: els més petits, els més grans, els que han patit més l’envestida de la vida i intenten sobreviure...

A pesar de tot, a pesar de la pena, de la nostàlgia, del dolor, no puc deixar d’estar agraïda pel fet de formar part d’una d’aquestes famílies lluitadores... Amb els meus germans, els supervivents, i amb tots els altres membres (parelles, fills, nebots) intentem fer que els dinars i els sopars familiars tinguin regust de retrobada, de celebració pel fet d’encara ser aquí, recordant tots els que ja no hi són. Ens enyorem del passat. Però no defallim, intentant fer clan, fer família, lligats pels records i pels projectes que van sortint.

Així, com a supervivent, he de donar les gràcies per tot el que la vida m’ha donat, encara que després m’hagi tocat perdre coses importants. He de donar gràcies a l’amor que he pogut compartir, a les rialles enmig dels plors, a la festa enmig del dol. A poder esforçar-me per fer la vida més agradable a la meva estimada parella, als meus fills, a la meva mare, als meus germans, als meus nebots, als meus cunyats, als meus amics, als meus clients...

Gràcies a tots i a totes!


I, sigui quina sigui la situació, que les festes ens permetin estimar i sentir-nos estimats.

1 comentari:

  1. Preciós Paula, moltes gràcies a tu per compartir els teus escrits amb tots nosaltres, salut i coses bones!

    ResponElimina