Les desconnexions que ens fan infeliços

“El desempoderament està a l’origen d’una mala salut –física, mental i emocional” Michael Marmot

“El corol·lari molt important és que l’evolució ens ha modelat no només per sentir-nos malament quan ens aïllem, sinó també per sentir-nos insegurs” John Cacioppo

“Hi ha alguna cosa en els desitjos materialistes que realment afecta el dia a dia dels participants i disminueix la qualitat de la seva experiència diària [sentint menys joia i més desesperança]” Tim Kasser

[El malestar que sentim moltes persones] “no és només un problema personal, sinó un problema compartit –i atribuïble al tipus de societat en la que vivim” Robert Sapolsky

“Hem estat animals que es movien molt abans de ser animals que parlaven i transmetien conceptes. Però encara pensem que la depressió pot curar-se a través de la capa conceptual. Jo crec que la proposta hauria de ser més simple. Arreglem primer la fisiologia. Sortim a fora. Comencem a moure’ns” Isabel Behncke

La depressió i l’ansietat estan molt presents en la nostra societat. Tanmateix, encara que ens alerten que una de cada quatre persones en patirem les conseqüències en un moment o altre de la nostra vida, seguim pensant que és un problema personal que s’ha d’afrontar de manera individual.

Johann Hari explica en el seu llibre “Lost Connections” que des de la seva adolescència ha conviscut amb períodes depressius que intentava combatre amb una medicació específica. Encara que podia funcionar i treballar, el seu estat d’ànim estava sempre al límit de la tristesa contínua, com si fos la banda sonora de la seva vida. Després d’estudiar les addiccions i tota la repercussió que hi tenen els elements socioculturals i econòmics es va replantejar investigar la depressió i els factors que hi influïen.

Hari explica que el patiment depressiu és terrible. Et deixa literalment fora de la vida, t’exilia de la teva pròpia vida. Al darrera de les històries que va seguint hi veu un element comú: la pèrdua de connexió amb el món que ens envolta. Però quines són aquestes connexions perdudes?

Hari proposa anar al fons d’una sèrie de factors socioculturals que poden fer que la qualitat de vida empitjori i pugui conduir a la desconnexió de les pròpies necessitats humanes. Recordem que, com a espècie que va evolucionar en unes determinades circumstàncies, tenim una sèrie de necessitats a cobrir per tal de sentir-nos bé com a persones. En primer lloc, evidentment, necessitem el mínim de recursos per poder viure. En segon lloc, una certa seguretat. En tercer lloc, hi trobem la necessitat de connectar amb els altres, de tenir relacions profundes. A més, necessitem tenir un cert control de la nostra vida (autonomia) i sentir que el que fem té sentit i que formem part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos.

Hari va desgranant els estudis que va explorant i els científics que va coneixent, per acabar amb l’enumeració de set tipus de desconnexions lligades amb l’aparició de la simptomatologia depressiva i ansiosa (a més de parlar d’elles com a causes, juntament amb dos factors més: els gens i els canvis en el cervell). Aquestes set desconnexions són:

1.     La desconnexió del treball amb sentit. Segons un estudi de Gallup, el 87% dels habitants de l’anomenada societat industrialitzada es senten poc implicats o molestos amb el seu treball. A més, la jornada laboral de cada vegada és més llarga i l’aparició dels mòbils i altres aparells ha portat a no poder desconnectar de la feina. Per altra banda, un 20% dels treballadors alemanys o americans no tenen contracte fix i van fent feines temporals, amb tota la inseguretat que això suposa.

Els estudis indiquen que quanta més autonomia i control es té a la feina menys depressió i ansietat pateixen els assalariats. La responsabilitat no és la causa de l’estrès que acompanya als estats d’ànims negatius; ho és més la monotonia. El malestar més gran amb el que ens trobem amb la feina ve quan a ningú li importa el que fem i, a més, se’ns considera fàcilment reemplaçables, com si fóssim simplement un número.

2.     La desconnexió de l’altra gent. Els humans som una espècie ultra social. Necessitem els altres.  La nostra capacitat per cooperar amb els altres ha sigut el que ens ha permès sobreviure com a espècie. Necessitem sentir el lligam dels i amb els altres. Necessitem que ens reconeguin com a “un dels seus”.

La solitud, tal i com han demostrat els estudis de John Cacioppo (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/04/la-solitud-es-el-pitjor-dels-mals.html), és pitjor que les seqüeles d’haver patit un atac físic, és pitjor que fumar o ser obès per a la salut física i per la mental. Així i tot, en el nostre món, cada vegada és més difícil passar temps de qualitat amb altra gent. Per acabar amb la solitud no basta estar més amb gent, explica Cacioppo, necessitem compartir amb altres persones una sensació “d’ajuda i de protecció mútues”.

3.     La desconnexió dels valors amb significat. El triomf dels valors materialistes ens ha portat a veure als altres com a competidors i a sentir-nos sempre insatisfets amb el que tenim i pendents del que no tenim (vegeu l’entrada https://benestaremocional.blogspot.com/2018/12/les-desconnexions-que-ens-fan-infelicos.html).

4.     La desconnexió dels traumes infantils. Hi ha un lligam entre els traumes infantils i els abusos patits durant la infància i l’obesitat adulta, a més d’una major probabilitat de patir addiccions i problemes ansiosos i depressius. Com més gran és el trauma, més gran és el risc de patir depressió, ansietat o de cometre suïcidi. I, en contra del que podríem pensar, l’abús emocional, ser tractats de manera cruel pels pares o cuidadors és més probable que acabi amb una depressió que ser abusat sexualment.

5.     La desconnexió de l’estatus i del respecte. Els estudis de Robert Sapolsky sobre els ximpanzés han arribat a la conclusió que hi ha dues situacions molt estressants: quan l’estatus d’algú dominant es veu amenaçat i quan l’estatus és baix. Tenir un estatus baix suposa no tenir cap control sobre la majoria de situacions quotidianes. Tenir un estatus insegur suposa centrar tots els recursos en mantenir la pròpia situació, entrant en un estat d’hipervigilància i estrès continuats.

Com més desigual és una societat, més persones es veuen abocades a patir una falta d’estatus i de respecte i/o a sentir-se més insegures sobre el seu estatus i, per tant, més prevalents són totes les formes de malaltia mental.

6.     La desconnexió del món natural. Després d’observar la conducta d’animals en captivitat durant més de cent anys, ara sabem que quan es veuen deprivats del seu habitat natural moltes vegades desenvolupen símptomes que es presenten com formes extremes de desesperança. També sabem que totes les formes de malaltia mental es donen en formes més greus en les grans ciutats i que com més zona verda té una barriada menys estrès i desesperança hi trobem.

Realment, hauríem d’acceptar que som animals i que el cos està fet per moure’l. I que els espais oberts ens fan sentir bé. A més, el contacte amb la natura ens ajuda a desempallegar-nos del nostre ego, fent que ens sentim part d’alguna cosa més gran que nosaltres i experimentem admiració.

7.     La desconnexió d’un futur esperançador o segur. La ment humana necessita esperança, necessita creure en un futur sobre el que es pugui influir. Si la vida va malament una temporada, creure en un futur esperançador o segur ens ajuda a travessar millor els moments difícils.

Hari mostra que la situació socioeconòmica de precarietat laboral i de desaparició de la classe mitja tradicional ens fa sentir que el futur és incert i, encara que se’ns vulgui vendre això des de les grans corporacions com a una forma d’alliberació, la inseguretat no ens ajuda a sobreviure els moments dolents, ni a poder pensar que en el futur trobarem les respostes.

Aquestes desconnexions, quan apareixen en la vida de les persones, ocasionen una resposta de malestar i estrès. La conclusió de Hari és que hauríem de començar a pensar en els trastorns de l’estat d’ànim més com a símptomes de la vida que portem que com a problemes de la persona que els pateix. El cervell s’adapta a la vida. Si vivim una vida en solitud, desconnectats de nosaltres mateixos, dels altres, de la natura, dels valors importants, amb desesperança i feines insegures i precàries, també serà normal tenir símptomes d’ansietat i de depressió.

Bona reflexió!

PS. Continuarà amb les receptes per a la reconnexió...