Fem cas de l’experiència quan les nostres previsions no són encertades. Només així reflexionem.
“Sortir de la teva zona de confort significa intentar fer alguna cosa que abans no eres capaç de fer. A vegades, ho trobaràs relativament fàcil d’aconseguir i et sentiràs empès cap endavant. Però altres vegades, et posaràs a fer alguna cosa que et deixarà parat i que semblarà que no siguis capaç de fer mai. Trobar maneres de superar aquestes barreres és una de les claus de la pràctica deliberada.
Generalment, la solució no és “intentar amb més força” sinó més aviat “intentar d'una manera diferent”. En altres paraules, és una qüestió tècnica.”
Anders Ericsson “Peak. Secrets From The New Science of Expertise”
Imagina que has d’aprendre una cosa nova –a tocar un instrument, aprendre
un idioma o una nova feina- i indica amb quines de les afirmacions següents
estàs d’acord:
- Com més millori els meus resultats a les proves, més hauré après.
- Com més fàcil d’aprendre (més simplificada) sigui la informació, millor la memoritzaré.
- La confusió és enemiga de l’aprenentatge; així, s’ha d’evitar a tota costa.
- Oblidar sempre és contraproduent.
- Per tal d’avençar més aviat ens hauríem de centrar en aprendre només una cosa cada vegada.
- Recordo més coses quan noto l’esforç que quan assimilo les dades amb facilitat.
Quina has assenyalada?
L’única afirmació que està comprovada per la neurociència i la psicologia
és l’última. Recordo més coses quan noto
l’esforç que quan assimilo les dades amb facilitat. Les demés són mites i estan molt estesos en els àmbits escolars i d’aprenentatge.
Per què és així? Perquè els estudis estan demostrant que aprenem millor quan estem un poc confusos.
De fet, els tres elements que fan que el
nostre rendiment sigui millor són l’espaiament, la intercalació i el fracàs
productiu.
En l’espaiament el que es fa és canviar
de tasca, de manera que les classes es divideixen en fragments més petits i en
sessions més curtes. Així,
es creen períodes en els que oblidem part del que hem après i quan comença la
pròxima sessió hem d’esforçar-nos més per recordar el que hem de fer. Aquest mètode, consistent en oblidar i
reaprendre després la mateixa cosa, reforça l’empremta mnemònica, el que ens
permet recordar més coses a llarg termini.
Així, els cursos intensius tenen un efecte pitjor sobre la memòria que els
cursos desglossats en sessions més petites. Si voleu aprendre una nova destresa
hauríeu de dedicar-hi més sessions i aquestes haurien de ser més curtes.
En la intercalació es tracta de
canviar de tasques, de manera que els estudiants es queden confusos i amb la
sensació de no haver assolit la informació. Els estudis indiquen que l’aprenentatge és més efectiu si
l’estudiant només resol els problemes necessaris per refrescar la memòria i
després passa a un altre tema, tornant al final al tema inicial. Aquesta és una
de les raons per les que els deures generalitzats, és a dir que no estan personalitzats,
no són productius.
Aquests procediments és coneixen
com la generació de dificultats desitjables i la seva efectivitat ha estat
demostrada en tasques que van des de les matemàtiques fins a l’esport, passant
pels idiomes, la història de l’art i la música.
Finalment, els anomenats
fracassos productius estan basats en les “proves preliminars”, les que fan
abans de començar un aprenentatge nou i suposen que l’estudiant ha de contestar
a preguntes sobre qüestions que encara no ha après o afrontar problemes que
encara no sap resoldre. El
més sorprenent de les proves preliminars és que no té cap importància si es
respon bé o no; és l’acte de pensar en la resposta el que estimula l’aprenentatge.
De la mateixa manera que l’oblit que
acompanya l’espaiament ens confon i fa que la memòria es consolidi, la
frustració que sentim al no saber la resposta de la prova preliminar ens empeny
a codificar més la informació i les coses ens queden més gravades. El
fracàs productiu, les proves preliminars exploratòries, sembla ajudar molt en l’aprenentatge
de disciplines com les matemàtiques, per exemple.
El fet de tenir en compte aquests tres facilitadors de l’aprenentatge –espaiament,
intercalació i fracassos productius- ens ajudaria a l’hora de planificar millor
el material. Així, els llibres de text
que simplifiquen conceptes i els presenten de la manera més coherent i fluida
possible, en realitat “redueixen” la memòria a llarg termini. Això explica
la frustració de molts docents que conten com cada any s’han de repetir les
mateixes coses. Resulta curiós que els elements de confusió que el nostre
sistema educatiu vol evitar són els que conduirien a aprofundir el pensament i
l’aprenentatge, cosa que suposa deixar que els estudiants aprenguin a tolerar
el sentir-se un poc frustrats.
El sistema educatiu actual es basa en mesurar l’accessibilitat de la
informació, en el rendiment puntual i no en l’aprenentatge real. L’aprenentatge és possible si es posa en
marxa el cervell, el que ja sabem; l’aprenentatge és possible si el cervell
sent, i tolera, una certa confusió que el manté en la sensació desagradable de
que no domina el tema i necessita seguir centrat per aprendre més.
El sistema japonès, per exemple, segueix un mètode diferent en el que és
molt important l’esforç i la dificultat. Això fa que considerin les seves
aptituds com un projecte en desenvolupament, el que afavoreix la mentalitat de
creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2015/10/la-mentalitat-de-creixement.html
) i, per tant, l’aprenentatge. La
confusió i els errors formen part del procés d’aprendre i s’han de veure com un indicador del que encara queda
per aprendre. Aquesta visió holística es construeix gràcies a tenir en
compte totes les respostes possibles i a pensar en les relacions entre
diferents idees.
El sistema educatiu occidental,
al simplificar els continguts i mesurar coses com el rendiment memorístic que
considera només “respostes adequades”, el que fa és afavorir la mentalitat fixa
i fer creure que les persones “som bones o dolentes en matemàtiques o en
educació física”. Els errors són la constatació del fracàs dels alumnes. I, en
el fons, recorden que només hi ha una resposta correcta i que si no es té
facilitat per veure-la es fracassarà.
Les solucions proposades a la falta d’esforç i d’aprenentatge profund en
les aules occidentals, des d’infantil fins a la universitat, passen per generar
més confusió i posar en marxa coses tan simples com donar més temps per pensar
les preguntes (en lloc del minut de rigor arribar fins als tres minuts) o dir
explícitament que les respostes a un problema no són “la” sinó “una” de les possibilitats
de resposta.
Bona reflexió!
PS. Si vols aprendre millor el que
has de fer és, segons David Robson:
- Espaia l’estudi, distribuint el temps en sessions més curtes.
- Desconfia del material didàctic senzill: fan creure que aprendre és fàcil i ràpid, però el que fan és limitar la feina de la memòria a llarg termini.
- Fes una prova preliminar: explica’t a tu mateix el que saps d’entrada sobre el tema.
- Canvia d’entorn: no estudiïs sempre al mateix lloc. Encara que això disminueix el rendiment immediat, millora la memòria a llarg termini.
- Aprèn ensenyant: quan hagis estudiat, imagina que ho has d’explicar a una altra persona (a un nin de 12 anys, per exemple).
- Fes-te preguntes de forma regular: la pràctica de recuperació és la millor manera d’enfortir la memòria. Alerta a no deixar-te temps per pensar i consultar la resposta massa d’hora.
- Mescla les matèries: en una sessió d’estudi mescla preguntes sobre diferents temes i diferents matèries.
- Surt de la teva zona de confort i prova de fer coses més difícils pel teu nivell actual. Intenta trobar diferents respostes al problema.
- Analitza els teus errors: a què són deguts? Quin és el seu origen?
- Alerta amb el biaix d’anticipació: com més fàcil ens sembla recordar una cosa, menys probable és que ho recordem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada