“Estimat Pere, com podria fer-te
arribar tot això? Com podràs saber que la teva infància sempre quedarà lligada
a la meva, que els meus records sempre estaran tenyits dels teus? Com podràs
saber que, cada vegada que passi alguna cosa important a la família, tots
pensarem en tu i enmig de l’alegria hi haurà un niuet de pena? Com podràs saber
que aquesta pena es convertirà en nostàlgia i que aquesta viurà per sempre amb
nosaltres?” https://benestaremocional.blogspot.com/2018/01/estimat-pere-ara-fa-sis-mesos.html
"Saps que ara som jo la
germana petita? M’heu deixat sola en aquest paper, amb els dos grans. M’heu
deixat amb la sensació que no he aconseguit fer alguna cosa bé, que no hauria
de ser així, que tot és antinatural...A vegades, em sento com quan érem petits
i jo havia de fer que féssiu una cosa o que no ploréssiu...No ho aconseguia i
em sentia fatal, pel que estava passant, per no poder fer que les coses sortissin
bé...Culpable. Trista. Sola." https://benestaremocional.blogspot.com/2017/08/estimat-kiko-ara-fa-sis-anys.html
“Enmig de la fosca sempre hi ha
alguna llum i quan creus que no podràs, l’energia retorna i la força empeny
endavant... Els humans som supervivents. De les nostres pròpies batalles. De
les nostres pròpies limitacions. El dolor és alguna cosa viva que només et mata
quan no l’acceptes, quan hi vols lluitar. El dolor passa, igual que qualsevol
altra cosa. La pena, no, la pena és una cosa mutant, que passa del buit més
ferotge als records més dolços. Arribes a tenir una pena inclús alegre o
agredolça, com la que vam viure el 13 de juliol quan va començar l’adéu d’en
Pere... https://benestaremocional.blogspot.com/2018/08/7-coses-que-he-apres-des-que-no-hi-ets.html
Estimat Pere,
Avui, dia de Tots Sants, faries 54 anys.
Però no, no hi ets i estem aquí, enmig de tota aquesta moguda de tombes i
flors, d’angoixa i celebració, passant aquest dia, com sempre que passen
aquestes coses, mirant de fer pinya i omplir els moments amb paraules.
No sé el que es fa en aquests casos. Només sé que no puc deixar de sentir
les dates assenyalades com a part de la meva vida, com a una fita que s’ha de
travessar, com un dia que prolonga la seva ombra generant una incertesa que no
acabo de saber canalitzar. Com deia pel març,
“Les pèrdues són estranyes [...].
Penses que saps que l’altra persona ja no hi és, però després veus venir un
aniversari o una data especial i el teu cos es posa en guàrdia. Es com si
anessis tranquil·lament per un camí, fruint del passeig, però sense avisar
aparegués un riu cabalós per travessar. No hi ha pont, només unes roques
relliscoses. I has de seguir, posant un peu cada vegada, amb la sensació que a
qualsevol moment pots caure a l’aigua fosca i freda del riu. I ho fas.
Travesses. I segueix el caminet agradable i segur. Fins que, un dia, una altra
vegada, et trobaràs que has de tornar a travessar un altre riu. Però a la
llarga, amb el riu hi apareixeran ponts segurs i sòlids. I l’angoixa deixarà de
venir. La pena, no. Però ja no serà dolorosa. I les teves cames seran fortes. I
sentiràs la potència que han deixat el camí i les travesses difícils en tots
els músculs del teu cos.” (https://benestaremocional.blogspot.com/2019/04/el-riu-de-la-teva-absencia.html).
Estimat Pere, a la foto de l’encapçalament hi sortim els petits de la part
Bauzá de la família (hi falta la cosina petita que gairebé mai va formar part
dels nostres jocs). Jo era la gran dels petits, marcava la frontera entre els
cosins més grans i els més petits. A casa era igual, era la d’enmig, entre els
grans i els petits, la gran dels petits, sentint-me responsable d’ells i del
seu benestar.
“Em sap tant de greu... Ja sé que jo
no hi podia fer res, però es suposa que jo era la vostra germana gran i que
sempre que hi havia algun problema hi havia de fer alguna cosa per
solucionar-ho. Sempre vaig créixer amb aquesta sensació, la de pertànyer a un
clan format per tu i en Kiko, que havia tancat un acord de sang per tenir cura
uns dels altres. I, en tots aquests anys, he sentit com les meves paraules, les
meves mans, tot el meu amor, no eren suficients per aturar la força del caos,
de la mort. Per això, encara que sé que és absurd, no puc deixar de sentir que
no ho he fet gaire bé, que he fallat... I em sap tant de greu... (https://benestaremocional.blogspot.com/2019/07/estimat-pere-ara-fara-2-anys.html)
Estimat Pere, la foto té el seu què morbós. Tots els que hi som, menys jo,
sou morts. Només quedo jo per donar fe de la part de l’existència que vam
compartir com a cosins petits, allà a l’estiu, a Ca’n Picafort, al mollet del
davant de la casa d’estiueig de la tia Gall.
La filera de circumstàncies que han fet que això sigui així és llarga.
Suposo que, en pla bèstia, hauríem de dir que els cosins que hi som formem part
de la realitat estadística que diu que els homes es moren més joves. Hi ha una
mort accidental, una mort per infart, dues per un càncer. Va des dels gairebé
17 anys del cosí Pere, passant pels gairebé 20 de l’altra Pere, als 44 i
als 51 de tu i en Kiko, els meus dos germans petits. Dintre de la desgràcia,
hem d’agrair poder haver viscut més temps amb vosaltres.
Aquesta foto forma part del meu imaginari. La tinc present des que es va
morir en Kiko i em va generar la sensació persistent de ser la supervivent de
tot un món, primer amb tu, Pere, després ja sola. Sé que és absurd intentar
donar-li sentit. Es tracta, simplement, d’una casualitat, d’una trista casualitat.
I les meves emocions oscil·len entre una sensació de vertigen molt gran i la d’una
responsabilitat absoluta, com si fos la garant d’un món que he de mantenir viu,
perquè si se me’n va del cap desapareixerà per sempre.
El món de la nostra infància, dels nostres jocs, amb els dos Peres,
sobretot amb en Pere Bauzá, de les nostres baralles, de les matances, dels
partits de futbol al caparrot de ca n’Oms, de les corregudes al Sagrat, de les
partides al Poli...
Les anades a Vilafranca, les vegades que hi quedàvem els germans petits,
amb en Pere Bauzá, quan les coses es complicaven a ca nostra i “fèiem nosa”...
Els estius amb els padrins, allà a Son Pastor, jugant a cartes durant les
sestes dels padrins, corrent enmig dels arbres, encalçant els pollets, donant
la sobrassada del berenar als moixos que paraven per allà...
Estimat Pere, quan era petita somiava en tenir el meu espai propi, en que
em deixéssiu en pau per poder estar tranquil·la amb les meves coses. I això mai
passava. De gran vaig intentar sempre guardar un poc de distància, per poder
agafar aire, sabent que el lligam que teníem no canviaria mai. Éreu el meu
clan, formàveu part del nucli dur de la meva identitat infantil. Però ara estic
sola en això. I sé que vas dir-me que havia estat sense voler, però vull fer-te
a saber que és molt injust i que, per un
moment, em sento igual que quan era petita i havia de canviar-vos el regal que ens comprava
la padrina de Vilafranca perquè éreu més petits...
Estimat Pere...
Una abraçada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada