“L’enyor és una cosa estranya,
multidimensional, amb moltes cares diferents: et fa mal, però et conhorta; et
confon, però et permet tornar al plànol de la realitat; et connecta amb el
passat, però no deixa en cap moment de ser present i de projectar-te cap al
futur... L’enyor et destrossa, però t’ajuda a fer el procés d’integrar la
presència emocional de la persona que ja no hi és en el teu present. La persona
no acaba de morir mentre existeix en el teu temps, en el teu pensament, en les
teves emocions...” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/estimat-kiko-ara-fa-cinc-anys.html
Estimat
Kiko,
Ara
ja fa sis anys que no et veig, que ens vares deixar, que vares morir sense
avisar-nos de res. Ara ja fa sis anys que tenim problemes a l’hora d’omplir el
cap de taula, de repartir bromes, entre dolces i picants... Ara ja fa sis anys
que pensem en tu i en les teves respostes sobre el que ens està passant com a
família, encara que sabem que no tornaràs...
No
vas saber mai com era de gran la teva capacitat per a generar ressonàncies
positives, és a dir, situacions on l’amor hi era sempre present. No vas saber
mai com t’enyoraríem, com seguiries en les nostres vides després de la teva
mort. No vas saber mai com t’estimàvem, com n’eres d’important en la dinàmica
familiar. I, em sap greu, que no ho poguéssim compartir.
En
Pere és mort. Suposo que ho hauries de saber perquè va voler que l’enterréssim
al teu costat, com si volgués tornar a rememorar les vostres famoses bregues nocturnes,
per un pam més de llençols i que acabaven amb tot de renyades i tocs per part
de la padrina...
He
pensat molt en tu i en el pare. En tot el patiment que haguéssiu sofert. El
pare, a la seva manera estoica. Tu, preocupat per qualsevol de nosaltres, per
qualsevol detall, pels nins, per la mare, per la cerimònia...Tu, desesperat,
intentant fer alguna cosa per canviar la mala sort, intentant trobar alguna
manera de pal·liar el seu patiment...
T’enyorem.
Encara ara. Encara que sigui estrany, no podem deixar-te de banda en les
nostres converses. He plorat pensant en el teu dolor si haguessis viscut aquest
darrer any. He rigut pensant en les teves ocurrències si haguessis estat aquí,
amb nosaltres.
Saps
que ara som jo la germana petita? M’heu deixat sola en aquest paper, amb els
dos grans. M’heu deixat amb la sensació que no he aconseguit fer alguna cosa bé,
que no hauria de ser així, que tot és antinatural...A vegades, em sento com
quan érem petits i jo havia de fer que féssiu una cosa o que no ploréssiu...No
ho aconseguia i em sentia fatal, pel que estava passant, per no poder fer que
les coses sortissin bé...Culpable. Trista. Sola.
Estimat
Kiko, no saps fins a quin punt estic agraïda al fet d’haver format part de la
teva vida. No saps fins a quin punt estic agraïda al fet que els meus fills
fossin nebots teus, reals, amb tots els atributs clàssics. No saps fins a quin
punt estic agraïda al que vam viure. Però m’hagués agradat dir-te adéu, fer
alguna cosa, acompanyar-te d’alguna manera...
Una
forta abraçada, d’aquelles que feies tu i deixaves sense alè.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada