Estimat Kiko, ara fa sis anys...

“L’enyor és una cosa estranya, multidimensional, amb moltes cares diferents: et fa mal, però et conhorta; et confon, però et permet tornar al plànol de la realitat; et connecta amb el passat, però no deixa en cap moment de ser present i de projectar-te cap al futur... L’enyor et destrossa, però t’ajuda a fer el procés d’integrar la presència emocional de la persona que ja no hi és en el teu present. La persona no acaba de morir mentre existeix en el teu temps, en el teu pensament, en les teves emocions...” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/estimat-kiko-ara-fa-cinc-anys.html

Estimat Kiko,

Ara ja fa sis anys que no et veig, que ens vares deixar, que vares morir sense avisar-nos de res. Ara ja fa sis anys que tenim problemes a l’hora d’omplir el cap de taula, de repartir bromes, entre dolces i picants... Ara ja fa sis anys que pensem en tu i en les teves respostes sobre el que ens està passant com a família, encara que sabem que no tornaràs...

No vas saber mai com era de gran la teva capacitat per a generar ressonàncies positives, és a dir, situacions on l’amor hi era sempre present. No vas saber mai com t’enyoraríem, com seguiries en les nostres vides després de la teva mort. No vas saber mai com t’estimàvem, com n’eres d’important en la dinàmica familiar. I, em sap greu, que no ho poguéssim compartir.

En Pere és mort. Suposo que ho hauries de saber perquè va voler que l’enterréssim al teu costat, com si volgués tornar a rememorar les vostres famoses bregues nocturnes, per un pam més de llençols i que acabaven amb tot de renyades i tocs per part de la padrina...

He pensat molt en tu i en el pare. En tot el patiment que haguéssiu sofert. El pare, a la seva manera estoica. Tu, preocupat per qualsevol de nosaltres, per qualsevol detall, pels nins, per la mare, per la cerimònia...Tu, desesperat, intentant fer alguna cosa per canviar la mala sort, intentant trobar alguna manera de pal·liar el seu patiment...

T’enyorem. Encara ara. Encara que sigui estrany, no podem deixar-te de banda en les nostres converses. He plorat pensant en el teu dolor si haguessis viscut aquest darrer any. He rigut pensant en les teves ocurrències si haguessis estat aquí, amb nosaltres.

Saps que ara som jo la germana petita? M’heu deixat sola en aquest paper, amb els dos grans. M’heu deixat amb la sensació que no he aconseguit fer alguna cosa bé, que no hauria de ser així, que tot és antinatural...A vegades, em sento com quan érem petits i jo havia de fer que féssiu una cosa o que no ploréssiu...No ho aconseguia i em sentia fatal, pel que estava passant, per no poder fer que les coses sortissin bé...Culpable. Trista. Sola.

Estimat Kiko, no saps fins a quin punt estic agraïda al fet d’haver format part de la teva vida. No saps fins a quin punt estic agraïda al fet que els meus fills fossin nebots teus, reals, amb tots els atributs clàssics. No saps fins a quin punt estic agraïda al que vam viure. Però m’hagués agradat dir-te adéu, fer alguna cosa, acompanyar-te d’alguna manera...

Una forta abraçada, d’aquelles que feies tu i deixaves sense alè.