Estimat
Kiko,
Sembla
mentida, però ja fa 7 anys que no hi ets. Ara, aquest diumenge, fa 7 anys que
vam compartir el darrer dinar dels anys. Ara, aquest any, em trobo amb que el
meu aniversari està enmig de l’aniversari de la mort d’en Pere (cinc dies
abans) i el que haurien estat els teus 51 anys (cinc dies després). Ara em
trobo, aquest any, que els nostres aniversaris estan tenyits per l’adéu al teu
germà...
Estimat
Kiko, encara ets present a les converses, al nostre cap, al nostre cor. Aquesta
és una de les coses que he après, que les absències són presències compartides,
imaginades i recordades en l’espai de les relacions íntimes. Obrir aquest
capítol, després de que rompessis amb “la llei de vida” de no anar-te’n el
darrer, ha estat estrany. Molt estrany. I la teva energia o el que li vulguis
dir, la part del cervell que tinc dedicada a les teves coses, les teves
ocurrències, les teves peculiaritats, segueix bategant amb força cada vegada
que passa alguna cosa que em fa recordar o imaginar el que diries...
Estimat
Kiko, els dols són estranys i fan que deixis a gent viva pel camí. Al final,
les persones amb les que comparties la vida, però que no poden o volen
seguir-te en el curs obligadament sinuós i dolorós de la pèrdua, es van
difuminant de la teva vida. Aquesta és la segona cosa que m’ha sobtat durant
aquests anys. Tu, estimat, segueixes present a la nostra vida. Altres persones
amb tot l’alè i tota la força són absències, tal vegada definitives? No ho sé,
però pel que he après d’altres persones que ja han fet aquest camí, segurament
sí. He plorat per aquestes pèrdues, també, encara que d’una altra manera...
Estimat
Kiko, en set anys passen moltes coses i la vida no té contemplacions, segueix
com ha de seguir i passa el que ha de passar. La lliçó del pare de que la vida
ve i tu el que pots fer és mirar d’encarar-la de la manera més digna possible
ha estat la tercera gran lliçó. Jo pensava que la sabia, però no, encara no m’havia
trobat amb les proves que farien que l’aprengués definitivament. La filosofia
estoica, amb el seu èmfasi sobre l’acceptació de que sobre la majoria de coses
no tenim el control, ha esdevingut un principi a la meva vida. I ha fet que em
concentrés més en ser-hi pels que estim, en viure amb una connexió el més
autèntica possible amb els altres...
Estimat
Kiko, tenies raó en que les coses s’han d’expressar, en que les persones s’han
de besar, s’han d’abraçar...Tenies raó en que la vulnerabilitat no és un
handicap, sinó una benedicció. Això també ho he après. És una de les coses que
em vas deixar i que ha anat creixent i madurant fins a sentir que puc
estovar-me sense por... La importància de les abraçades no havia estat tan
evident com aquests darrers set anys. La duresa de les situacions viscudes, amb
les pèrdues del pare i d’en Pere, amb la vivència de la malaltia d’en Pere, amb
la presència del dolor com una segona pell, ha fet que enyoréssim les teves
abraçades d’ós...I que donéssim besades i abraçades sense escatimar el seu
valor i la seva durada. Això és la quarta cosa que m’acompanyarà per sempre,
com un tribut al fet d’haver compartit part de la meva vida amb la teva.
Estimat
Kiko, tenies raó en què l’humor és el gran lubricant de les relacions de tota
mena...No deixa de ser complicat, perquè riure és una cosa seriosa que suposa
ser capaç de compartir codis, de compartir vivències i de mostrar la pròpia
vulnerabilitat. Hem enyorat les teves bromes. Hem celebrat recordar-ne moltes i
he de confessar que me n’han vingut de noves al cap en els moments més
increïbles, amb la sensació de no estar sola perquè les haguéssim compartit...
Riure és més important del que pensàvem i s’ha de cultivar com si es tractés d’una
habilitat...Això és el que feies tu i aquesta és la cinquena lliçó.
Estimat
Kiko, tu sempre deies que la família és la família i que, a pesar del que
passés, els que en formàvem part seguiríem lligats, pendents dels altres... Ho
deies molt, recordaves que els lligams recents aportaven alegria a la vida,
però que la família suposava poder riure al temps que s’assumia la
responsabilitat de fer riure i d’ajudar al que ho necessités. La vida, amb els
seus meandres, m’ha mostrat la idoneïtat d’aquesta visió amb tota la seva
cruesa. Amb la família, la dels pares i la nova que hem construït cada un dels
seus membres, hem capejat el temporal. Hem fet coses, com buidar ca teva o
vetllar les darreres hores d’en Pere, que ens han deixat cicatrius brutals a l’ànima,
però, al mateix temps, ho hem viscut com si la presència dels altres ens permetés
seguir respirant el temps que fèiem el que trobàvem que havíem de fer...
Estimat
Kiko, la darrera lliçó, la que compartia amb na Laura quan creia que no era
possible suportar tant de dolor, era que la vida continua, fins i tot quan no
creus que sigui possible. Enmig de la fosca sempre hi ha alguna llum i quan
creus que no podràs, l’energia retorna i la força empeny endavant... Els humans
som supervivents. De les nostres pròpies batalles. De les nostres pròpies
limitacions. El dolor és alguna cosa viva que només et mata quan no l’acceptes,
quan hi vols lluitar. El dolor passa, igual que qualsevol altra cosa. La pena,
no, la pena és una cosa mutant, que passa del buit més ferotge als records més
dolços. Arribes a tenir una pena inclús alegre o agredolça, com la que vam
viure el 13 de juliol quan va començar l’adéu d’en Pere...
Estimat
Kiko, seguim aquí, els que quedem, amb totes les coses que ens vas deixar com a
penyora i amb tot el que hem hagut d’aprendre per tal de seguir caminant. Moltes
gràcies pel temps que vas donar-nos.
Una
abraçada de la teva germana petita
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada