"per a arribar a tenir una connexió autèntica, el primer de tot, és estar molt atents a la vergonya i a la culpa que sentim moltes vegades en situacions socials. Vergonya de no saber, de no poder, de no ser el que s’ha de ser...Culpa de no haver-ne sabut prou, de no haver previst, de no haver fet...I, després, les hem de transformar en acceptació, gràcies a la compassió, al fet de veure que som una persona única i especial i que, com totes les altres, ens mereixem respecte."https://benestaremocional.blogspot.com/2017/09/estimar-i-deixar-bons-records.html
"Vivim pensant que som els pringats de torn i que som més imperfectes i vulnerables que la resta del món. La veritat és que som humans i fem el que podem. No deixis que la vergonya o la por et facin creure que els altres et jutgen. La veritat és que estan massa enfeinats mirant de fer el que poden... I si algú et critica, pensa que al darrera hi ha la seva inseguretat, la necessitat de posar-te en el punt de mira per no ser-hi ell..."
L’altra dia, en un dinar entre amigues, vam parlar de
la generació de la culpa i de la vergonya, d’aquelles persones (moltes d’elles
ara dones adultes) educades en la certesa de la seva pròpia inadequació, de que mai s’esforcen prou per aconseguir el que s’ha d’aconseguir, de
que sempre queden exposades a la mirada crítica dels altres i no poden, de cap
manera, deixar-se anar tranquil·lament, sinó que han de seguir pendents de “quedar bé”, d’acomplir amb les
expectatives que els adults que les van educar van decidir assumir sobre el que
“haurien de fer” o com “haurien de ser”.
Hi ha
persones molt sensibles a les crítiques, que s’estressen amb molta dificultat
davant el malestar dels altres i, inconscientment, es senten responsables de
restablir la calma, quan no és cosa seva perquè el malestar no l’han creat
elles. En altres casos, però, el malestar davant les crítiques prové d’un
aprenentatge, després de passar per mantenir connexions amb persones que t’han
fet sentir que no ho fas prou bé.
Com dèiem a una entrada anterior (vegeu, https://benestaremocional.blogspot.com/2017/06/tens-una-mala-connexio.html),
les males connexions es caracteritzen per l’ús de les emocions negatives o de
les expressions negatives de desacord per part d’una de les parts, normalment
la que té més poder en la relació, per tal d’influir sobre l’altra. L’adult,
per exemple, utilitza l’expressió del “perfeccionisme,
les demandes poc raonables, un esperit crític exagerat, la retenció de les
alabances, la promoció de la vergonya, la cultura de la culpa, les
humiliacions, els silencis...” per tal d’influir sobre la
conducta de la persona que està al seu càrrec.
El resultat
davant una connexió d’aquest tipus és la preocupació continuada pel propi
rendiment, per la pròpia imatge, per la visió que tinguin els altres de la
nostra actuació...És a dir, una vivència de la vida social amb capes i
capes de vergonya i de culpa, una vida entrampada en una lluita contra les veus
interioritzades que ens recorden que mai podem estar prou tranquils, perquè mai
ho fem prou bé.
Quan em demanen què s’ha de fer amb
aquestes emocions, amb aquestes veus interioritzades, la meva resposta és que
la primera passa és acceptar. Acceptar
és una paraula que s’hauria d’escriure sempre amb majúscules per tot el que
suposa. Acceptar vol dir fer-se càrrec del que hi ha, amb respecte, amb
compassió. Acceptar vol dir entendre que has arribat on ets perquè la vida ha
vingut com ha vingut. Acceptar vol dir viure totes les ones derivades de l’emoció
primària, en aquest cas la vergonya, observant les seves derivades, els judicis
negatius, les valoracions negatives...
Acceptar és no lluitar, però, al
mateix temps, saber que després de la primera glopada vindrà l’alliberament. Acceptar suposa veure que després de la
calor de la vergonya ens vindrà la brisa de la calma, simplement perquè tot
passa, perquè no és més del que és, un moment, el resultat d’una valoració
antiga...
Però per acceptar hem de perdre la
por, la por a que si no lluitem, la vergonya ens engolirà, la por a no saber
fer el que hem de fer, la por a perdre els nostres fonaments, dolents però
segurs pel fet que són coneguts...
No passa res si sentim vergonya
perquè ens han ensenyat a sentir-nos així. L’únic que hem d’aconseguir és
recordar que és una emoció que ens ve del passat i que si sentim el que sentim sense enfadar-nos amb nosaltres mateixos,
aconseguirem generar uns circuits cerebrals que no només continguin la vergonya,
sinó que hi passin per sobre com el camí que evoluciona en una altra direcció,
en la direcció de sentir el que sentim sense que això ens faci fer el que no
volem fer.
La pròxima
vegada que sentis vergonya per alguna cosa que has feta o que has deixat de fer
i que ho sentis com si es tractés d’una desqualificació personal (en pla “no he
fet això i, per tant, som una mala persona o una mala mare o una mala companya”),
fes-te un favor i segueix un protocol
semblant a aquest:
1. Descriu la situació (On eres? Amb qui? Què ha passat?).
2. Descriu l’emoció (Has sentit culpa? Has sentit vergonya? Amb quina intensitat?).
3. Descriu els pensaments que hi van darrera. (Què has pensat sobre tu mateix@? Quines
qualificacions t’han vingut al cap? Quines conseqüències sents que tindrà la
teva actuació?).
4. Pensa en que li diries a algú que estimes molt. (Què li diries exactament? Com li faries
arribar el teu suport? Com li demostraries la teva compassió? Com li
recordaries que el que ha passat no canvia per res els teus sentiments cap a
ella?).
5. Aplica’t els consells a tu mateix@. (Com pots construir una frase o una paraula
que et recordi que tu ets una persona com qualsevol altra i que el que t’ha
passat no canvia que ets digne d’estimació? Com pots resumir el que li diries a
una persona estimada? Com pots aconseguir tractar-te com si fossis una persona
estimada?)
Segueix el
procediment durant 6-8 setmanes. Fes-ho de manera sistemàtica. Guarda els
registres al mateix lloc. Recorda que no es produirà millora fins que hagin
passat unes 3 setmanes.
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada