Recuperar l’atenció. 3.- Com la vam perdre i com la podem recuperar

“La distracció m’importa perquè l’únic que tenim a la vida és temps” 

“Un model de negoci [de les xarxes socials] és temps de pantalla, no temps de vida”

Tristan Harris.

“Valorem l’atenció i la concentració? Ens importa poder desenvolupar el pensament profund? Volem que els nostres fills ho tinguin? En cas afirmatiu, haurem de lluitar per això”

“Si continuem sent una societat de persones que dormen poc i treballen massa; que canvien de tasca cada tres minuts; que són seguits i monitoritzats per unes xarxes socials pensades per tal de descobrir les seves debilitats i manipular-les per tal que segueixin mirant continguts sense parar; que estan tan estressades que esdevenen hipervigilants; que adopten unes dietes que les porten a experimentar pics i davallades d’energia; que respiren diàriament una sopa química de toxines que les inflama el cervell, llavors, sí, seguirem sent una societat amb greus problemes d’atenció”

Johann Hari “El valor de la atención”

La nostra atenció no és un cactus, que pot créixer en condicions extremes. 

És una orquídia. Necessita que en tinguem cura. Necessita unes determinades condicions per florir i no mustiar-se.

Aquesta és la conclussió de Johann Hari en el seu llibre sobre l’atenció.

Com hem arribat a ser la generació més dispersa de la història?

Quins són els factors que ens han portat fins aquí? (A més dels assenyalats a https://benestaremocional.blogspot.com/2024/11/recuperar-latencio-2-les-estrategies-de.html).

Llegint a Hari podem seguir l’evolució dels elements que han creat el problema. I la seva potencial solució.

Un.- Des de la dècada del 1880, la nostra manera d’experimentar el món s’ha anat accelerant i cada vegada som menys capaços de concentrar-nos en un tema determinat.

Al darrera de tot això, hi ha un concepte econòmic. La idea de que el creixement econòmic és la definició de l’èxit. És l’element organitzador central de la nostra societat. I condiciona la nostra manera de veure el món.

La idea de creixement està al darrera del consum compulsiu. De fer que la gent consumeixi més. Això s’aconsegueix donant velocitat. Bombardejant al consumidor amb informació sobre el que hauria de tenir o aconseguir.

Això suposa dormir menys, treballar més, estar exposats a tecnologies més invasives…

Dos.- L’anomenat sistema de l’economia de l’atenció suposa mantenir al potencial client enxufat a les xarxes, augmentant així el temps que s’exposa als productes que les empreses volen vendre.

Les empreses tecnològiques podrien dedicar el temps a potenciar la connexió entre persones per tal que passessin més temps unes amb les altres. El que fan, tammateix, és prioritzar que estem el màxim de temps possible a les plataformes, esvalotant el personal amb notícies extremes i saturant emocionalment els seus cervells.

Tanmateix, els magnats de les xarxes podrien dissenyar una tecnologia que respectés la necessitat de la gent de mantenir l’atenció per tal de centrar els seus esforços en les seves metes més significatives i profundes. Han decidit no fer-ho.

Tres.- Cada vegada que apareix un nou sistema de comunicació, és com si ens mostrés el món des d’una determinada perspectiva.

Com explica Hari, la televisió ens ensenya que el món va ràpid, que té a veure amb superfícies i aparences i que, en el planeta, tot passa al mateix temps.

Twitter, amb el seu algoritme, sembla anunciar: 

1. No t’hauries de concentrar en res massa temps. El món és simple i es pot expressar en 280 caràcters. 
2. El món ha de poder interpretar-se ràpidament. 
3. El més important és si la gent t’aplaudeix i està d’acord amb tu ràpidament.

Facebook sembla deixar-nos immersos en un món en el que 

1. La nostra vida té sentit si la mostrem a la gent. 
2. L’important és que el que mostrem sigui aplaudit per la gent. 
3. Els “amics” són aquells als que seguim i que ens segueixen, mirant els nostres continguts respectius contínuament.

Instagram ens fa sentir que, 

1. El que importa és el nostre aspecte, el nostre atractiu. 
2. El que importa és el nostre aspecte, el nostre atractiu. 
3. El que importa és el nostre aspecte, el nostre atractiu. 
4. El que importa és si a la gent li agrada el nostre aspecte i si ens troba atractius.

Llegir un llibre suposa que acceptem que, 

1. La vida és complicada i si la volem entendre hi haurem de dedicar temps i esforç. 
2. Deixar de banda les nostres preocupacions i limitar la nostra atenció a una activitat és important. 
3. Val la pena dedicar a pensar en profunditat sobre el que pensen, com viuen i què fa que s’emocionin altres persones.

Quatre.- La sobreocupació del nostre temps i la falta de temps per deixar vagar la ment ens converteixen en éssers més reactius i impulsius.

Com més temps passem sense estar enganxats als mitjans i en silenci, caminant, per exemple, 

1. Tenim més clares i organitzades les nostres metes personals, passem a ser més creatius i prenem decisions de manera més ponderada. 
2. Generem més solucions als problemes gràcies al fet d’establir noves connexions entre les coses. 
3. La ment inicia un “viatge mental en el temps” que permet relacionar passat i present, de manera que pot estar preparada pel futur.

Cinc.- L’individualisme extrem i l’optimisme cruel.

La meritocràcia actual beu de l’individualisme extrem i de l’optimisme cruel. Per una banda, el sistema ens recorda que estem a dintre d’una carrera per l’èxit i que depèn de nosaltres i del nostre esforç tenir un millor o un pitjor resultat. Per l’altra, dona per suposat que tots partim del mateix lloc, i que ens trobarem amb obstacles i privilegis semblants.

Conclussió: si no és dels guanyadors és perquè mereixes ser dels perdedors.

Ronald Purser explica que l’optimisme cruel es dona quan agafem un problema complex amb causes profundes i estructurals (l’obesitat, la depressió, l’addicció…) i oferim solucions individuals simplistes que no podran implementar la majoria de persones.

Un dels exemples seria l’estrès. Es considera que només és qüestió de modificar els nostres pensaments. Tanmateix, els estudis assenyalen que, en el cas d’USA, per exemple, les causes principals d’estrès són “la falta d’assegurança mèdica, l’amenaça constant d’acomiadament, les llargues jornades laborals, els baixos nivells de justícia en les organitzacions i estar sotmesos a exigències poc realistes”. 

L’abordatge purament individual porta a la culpabilització de la víctima.

Sis.- Hem de recuperar l’esperança i la nostra atenció.

Johann Hari proposa sortir d’aquest embolic i recuperar l’atenció per la via de l’activisme, una rebelió pacífica, semblant a la d’organitzacions com Greenpeace. 

Recuperar l’atenció seria el resultat de veure el problema com a social, amb les seves causes estructurals. Això permetria una mobilització de base que ajudaria a fer els ajustaments necessaris per part dels governs per desmantellar el “capitalisme de vigilància” que hi ha al darrera del segrest de l’atenció.

Bona reflexió!