La mort, el darrer tabú

Acabo de llegir “El libro de los filósofos muertos” de Simon Critchley. La cita inicial és de Montaigne “Si jo fos una persona que fes llibres, feria un registre comentat de les diferents morts; qui ensenyés als homes a morir les ensenyaria a viure”. I seguint aquesta idea l’autor fa un inventari que fa referència a uns 190 filòsofs, a la seva actitud davant el tema de la mortalitat i a la seva pròpia mort. Sé que pot semblar morbós, però la veritat és que està tenyit d’humor i irreverència, amb l’objectiu de desmitificar el tema. La mort, diu l’autor al final del llibre, és l’últim gran tabú; però intentar escapar d’ella ens esclavitza, castigant-nos a un estat d’inconsciència o a un anhel inabastable d’immortalitat.” La negació de la mort acaba en l’odi cap a un mateix, a la pèrdua de la nostra possibilitat d’una bona vida per una carrera cap a una estúpida acumulació de diners i possessions.”

Critchley està convençut que la filosofia pot ensenyar-nos a estar preparats per a la mort; sense aquesta reflexió qualsevol benestar, per no dir qualsevol felicitat, és il·lusòria. L’objectiu és afrontar la mort amb autocontrol, serenitat i valentia. Només acceptant la mort podem trobar el sentit a la vida. El fet de la finitud de la vida fa que ens plantegem les seves prioritats de forma explícita, que anem reflexionant sobre els valors sobre els quals volem construir el nostre camí.

Critchley es confessa molt proper a la concepció d’Epicur, que va viure entre el 341 i el 271 a.C., que combina una visió exhaustivament atomista i científica de la naturalesa amb una posició ètica que cerca prudència, calma i la superació del terror a la pròpia desaparició. Per això, el filòsof proposa una cura en quatre parts: no tinguis por de Déu, no et preocupis per la mort, el que és bo és fàcil d’aconseguir i el que és terrible és fàcil de suportar.

El que és més difícil d’encarar, segons Critchley, no és tant la pròpia mort com la de les persones a les que ens sentim lligades per amor. Aquestes morts són les que ens maten, les que ens descol·loquen i ens perden, fent que s’esfumi qualsevol sentit que haguem donat a la nostra existència. En aquest sentit es fa ressò de les paraules de Jacques Derrida (1930-2004): ésser privat d’un amic és portar el rastre del seu record dintre d’un mateix d’una forma que no es pot assimilar fàcilment. “És com si l’amic mort seguís vivint d’una forma que turmenta al jo com un espectre. El jo no sana ni millora després de la mort de l’altra, sinó que en surt ferit i en conflicte amb ell mateix.” En aquest cas, seguint una visió més psicològica i fent referència a l’entrada sobre els reptes que ens plantegen els dols (veure l’entrada del 20 d'octubre de 2012), només ens quedaria la solució de modificar el jo per la via d’acceptar el repte del dol i replantejar-nos els nostres valors i el sentit que donem a la nostra vida.

L’existència, ens diu Zhuangzi, que va viure a la Xina entre el 369 i el 286 a.C., és el pas de la falta de forma que precedeix a la vida a la falta de forma que es dóna a la mort. En aquest cas, continuaria Sèneca (4 a.C.-65 d.C.), una llarga i profitosa vida vindria del fet d’habitar en el present, sense preocupar-nos pel futur i gràcies a la pràctica de la reflexió filosòfica. La mort no existeix en el present. Un home lliure medita sobre la vida, “ésser lliure és desitjar el bé i actuar i viure de forma que es persisteixi en aquest desig sense defallir ni renunciar”, diria més tard Spinoza (1653-1677).

El meu pare va morir ara fa un any. Vam compartir amb ell les últimes converses a l’hospital, quan encara pensava que se’n sortiria, però en un moment que trobava adequat fer-se preguntes sobre el que havia donat sentit a la seva existència. Ell subscrivia les paraules de Spinoza i també, a pesar de la seva profunda formació cristiana, aquestes de Bertrand Russell (1872-1970): “Jo crec que quan em mori em podriré, i res del meu ego sobreviurà. No soc jove i estim la vida. Però no estic disposat a tremolar de terror davant el pensament de la meva aniquilació. La felicitat no és menys vertadera perquè hagi d’acabar-se, ni tampoc el pensament i l’amor perden el seu valor perquè no siguin eterns.”

La mort ja havia arribat a la meva vida adulta amb la mort del meu germà petit i, encara que per la meva feina m’havia plantejat moltes vegades la meva pròpia mort, no estava preparada per aquesta sensació de morir un poc per l’experiència de la pena i el dol per la gent estimada. Però, com deia el meu pare, “s’ha de seguir pels que queden”, avançant més enllà de la mort per tal de retornar a la nostra “vitalitat fonamental” (tal com ho expressaria el filòsof Merlau-Ponty).

El missatge final és que la nostra actitud cap a la mort només podrà ser lliurement elegida si acceptem la nostra finitud. Només fent-nos-en càrrec podrem reflexionar sobre el significat que volem donar-li i, de retruc, podrem viure la vida de forma plena. La nostra llibertat només és possible acceptant les nostres pròpies limitacions, la limitació bàsica pel fet de ser criatures, renunciant a “fantasies d’omnipotència infantil, de riquesa mundana i de poder inflat, que culminen tan en conflictes personals com en terribles guerres entre déus oposats i excloents. Ser una criatura és acceptar la nostra dependència i la nostra limitació d’una forma que no impliqui desànim ni desesperació.”  

Aquesta actitud, conclou Critchley, és la condició pel valor i la resistència i per allò que tots volem: llibertat per decidir, llibertat per trobar el sentit.  Per arribar a viure una vida amb sentit, entrega i passió.