“Una de les raons més importants de que les discussions s’encalenteixin, independentment de quin sigui la causa o el tema, és un únic factor comú: tenim un greu problema a l’hora d’afrontar les emocions negatives.”
Julie Schwartz Gottman , John Gottman “Fight Right”
“Els estudis indiquen que els moments de màxim malestar psicològic es concentren entre els 14 i els 28 anys. “
https://benestaremocional.blogspot.com/2024/02/adolescents-dolor-aceptacio-connexions.html
“El desacord i el conflicte en les relacions és inevitable i per poder-hi navegar de forma correcta les persones han de ser capaces de fer veure la pròpia posició d’una manera assertiva. Es tracta de tenir les habilitats necessàries per mantenir la pròpia autonomia respecte al tema que s’estigui tractant, al mateix temps que es preserva la connexió i, per tant, la relació.”
https://benestaremocional.blogspot.com/2014/11/les-relacions-i-la-importancia-de.html
Enfadar-se no és el problema.
Discutir no és el problema.
La ràbia només és un problema quan apareix conjuntament amb els anomenats “quatre genets de l’apocalipsi”: menyspreu, crítica, defensivitat i fredor. Quan apareix amb curiositat per entendre a l’altra persona, és una font de creixement i de coneixement.
Això és el que ens explicaven els Gottman a l’entrada sobre com discutir bé amb la nostra parella (https://benestaremocional.blogspot.com/2025/06/discuteix-be-estimar-millor-i-connecta.html).
Podem aprendre a estar més aprop gràcies a les discussions, ja que aquestes solen començar pel fet de ser diferents i per l’intent, de cada un de nosaltres, de mirar de fer canviar l’altra persona per tal que vegi les coses com les veiem nosaltres.
Però què passa quan la discussió la tenim amb una adolescent?
Lisa Damour, l’autora de “Desenredadas” (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/07/tasques-resoldre-per-ser-un-adult.html), ens adverteix que una de les tasques de la transició a la vida adulta és posar en dubte la omnipotència i l’omnisciència dels adults. Les adolescents han d’acceptar que els adults són humans, que s’equivoquen i que fan el millor que poden amb el que saben i el que tenen.
Això, a més, es veu agravat amb la necessitat de consolidar la pròpia autonomia (que és una de les necessitats bàsiques humanes: vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2014/11/les-relacions-i-la-importancia-de.html).
Una adolescent usarà qualsevol situació per posar sobre la taula la seva necessitat de guanyar autonomia. I, degut a la seva immaduresa i impulsivitat (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/el-cervell-adolescent.html), és probable que, en moltes ocasions, caigui dempeus en la trampa dels “quatre genets de l’apocalipsi”: ens parlara amb un cert menyspreu, farà crítica de qualsevol cosa que li díem, estarà a la defensiva davant la majoria de les nostres observacions i/o actuarà amb fredor davant els nostres intents de connexió.
Què fer en aquests casos?
No podem permetre que les discussions es converteixin en un camp de mines. Hem de deixar clares les regles per discutir (hem de tenir clar com discutir bé, com diuen els Gottman).
Podem dir:
“No m’agrada com m’estàs parlant. Ho pots dir d’una altra manera?”
“Estic disposat a parlar del tema, però no puc si actues així.”
“Escolta, això és de mala educació. Jo no te parlo així i tu no m’has de parlar d’aquesta manera. Si estàs enfadada en podem parlar quan puguis.”
Lisa Damour, una vegada deixat clar que no parlarem de segons quines maneres, ens recomana dues coses: a) acceptar que questioni la teva autoritat i b) donar una explicació, arribar a un acord o donar-li la raó en cas que la tingui.
No ens hem de rendir. Hem de marcar la cultura de discussió. Hem de ser pares compromesos.
El camí cap a la intel·ligència emocional està empedrat de bones discussions. Gràcies a les bones discussions podem arribar a “veure’ns a nosaltres mateixos des de fora i veure als altres des de dins”. Reflexionar sobre estats mentals enfrontats (quan el que jo vull no és el que tu vols, però tinc en compte els dos punts de vista) ens condueix al proper nivell d’intel·ligència emocional.
Les discussions amb els nostres adolescents ens fan sentir molt vulnerables. En primer lloc, perquè posen sobre la taula la necessitat que tenen de “deslligar-se” de nosaltres i de ser més autònoms. En segon lloc, perquè ens fan molts conscients de les falles en la connexió, de la dificultat de trobar moments per connectar. I, en tercer lloc, perquè solen desplegar moltes emocions negatives. Això les converteix en moments delicats si no ens preparem per “no entrar a corral” i actuar més compassivament.
Lisa Damour ens adverteix d’un altre problema: la nostra dificultat per acceptar les nostres limitacions. Les adolescents tenen l’art de posar-les en evidència. Això suposa que, si caiem en la defensivitat (un dels “genets de l’apocalipsi”), ens veurem enganxats en baralles que, si no anem en compte, poden acabar amb un contraatac per part nostra.
Està terminantment prohibit humiliar a un adolescent. I humiliar suposa contraatacar amb desqualificacions personals o del seu caràcter. Mai s’ha de fer.
Com assenyalava Melinda Wenner Moyer, “la majoria de les discussions que acaben malament tenen una cosa en comú: no tenir en compte o menystenir les emocions negatives de [l’altra persona]. Si no estem preparats per acceptar amb compassió el malestar de l’altra persona, entrarem en espirals negatives que ens poden portar a carrerons sense sortida i a molt de patiment.” (Vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2025/06/que-no-es-portin-com-imbecils.html).
O, parafrasejant al meu pare, “a la vida, a vegades hi ha moments en què algú es passarà de rosca o perdrà els papers. Procura no ser tu”.
Per això, treballa en els teus punts dèbils. Accepta’ls. I mira de que vagin a favor teu. Com explica Darmour,
“Encara que els adolescents poden reconèixer els defectes dels seus pares, l’egocentrisme de l’adolescència les porta a veure els nostres punts de locura com alguna cosa que les fem “a ells” I creuen que si assenyalen els nostres errors, estarem més aprop de ser els pares ideals que desitgen. (…) Quan abandones el somni de convertir-te en el pare perfecte o la mare perfecte, la teva filla recupera molta de l’energia que havia dedicat a enfadar-se amb tu, a sentir-se ferida per tu o a intentar canviar-te. I l’energia d’una adolescent pot anar en moltes direccions més importants: els seus estudis, el desenvolupament d’amistats sanes, planificar el seu futur i, per suposat, disfrutar dels punts forts dels seus imperfectes pares.”
Com li vaig dir al meu fill quan era adolescent:
“Sé que, moltes vegades, no estàs d’acord amb el que dic. Sé que no som com moltes altres mares. Sé que som friki. Però t’estim i, per això, intentaré ser-hi quan hi he de ser i no renunciaré mai a dir-te el que trobo que necessites que et digui. És la meva responsabilitat perquè t’estim. I no renunciaré a n’això.”
Bona reflexió!
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada