Adolescents, dolor, acceptació, connexions profundes...

“Salvar a algú sembla fàcil, comparat amb demanar-se qui punyetes ets i què vols i cóm vols ésser estimada i per qui. Comparat amb demanar-te: com podria tenir cura de mi mateixa?”

CJ Hauser “La novia grulla”

Durant els meus anys adolescents, el meu pitjor enemic era jo mateixa. A més, era molt conscient que no hi havia manera de fer callar la veu que parlava dintre del meu cap (la meva tercera veu, https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/les-nostres-3-veus-i-els-seus-missatges.html). S’entestava a dir-me que era un desastre, que tot se m’escapava de les mans i que no arribaria mai a entendre res de res. 

La solitud feia mal. Els malentesos feien mal. El rebuig feia mal.

Tanmateix, hi havia una esperança. El sol sortia cada dia, indiferent al que havia passat la jornada anterior, a si m’havia cobert de glòria o de desgràcia i, amb la seva llum, tot tornava a començar.

A més, sempre podies llegir. Entraves en el món d’una altra persona, un guia de les emocions humanes, un xerpa del sofriment, algú que havia arribat a l’altra banda i que et deixava les paraules com a penyora de que, simplement, eres una humana més. Un poc dramàtica, però humana, com els altres.

Durant anys vaig intentar salvar algú, algú random que coincidís amb mi en el camí. M’hi apropava amb curiositat, conscient de que només podia acompanyar-lo, però creia que la pròpia connexió serviria perquè no s’enfonsés en les seves pròpies històries. No funcionava. Evidentment.

De la mateixa manera que intentar culpar als altres dels problemes de la vida, tampoc ho feia. Salvadors i víctimes ens retrobàvem una vegada i una altra, en el nostre propi fracàs, amb la necessitat d’entendre’ns a nosaltres mateixos i de ser conscients que el dramatisme no ens ajudaria en res, ni ens faria més autèntics.

El dolor que vaig sentir durant l’adolescència era desolador. He viscut altres situacions de pèrdua i de rebuig una vegada adulta, però la pena i el dolor no aconseguien fer-me sentir el que sentia d’adolescent: una misèria absoluta, una solitud absoluta, la sensació de no poder i no saber com sortir-me’n del tot. Desesperança.

Pens en tot això i me sap greu que els adolescents d’ara tinguin tan avinents sistemes per evitar la desesperació, en forma de sobreestimulació continuada, que tant pot alienar-nos del que sentim com generar una història dramàtica (amb tik-toks que afegeixen elements histriònics) fins al punt de posar molt difícil poder experimentar altres coses que no estiguin tenyides per la pròpia història.

Els estudis indiquen que els moments de màxim malestar psicològic es concentren entre els 14 i els 28 anys. Els moments en què els adults diem als joves i adolescents “no estaràs tan bé mai”. En aquests moments, els centres emocionals del cervell es posen en funcionament màxim i els nostres centres prefrontals, els que ens permeten reflexionar i gestionar la conducta (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/el-cervell-adolescent.html), encara no estan completament operatius. Potència sense control.

El dolor del rebuig, el dolor de la pèrdua es senten de la mateixa manera que el dolor físic intens. I hem d’aprendre a superar-lo. Com ho arribem a fer, marcarà la vida que, al final, podem arribar a tenir.

Superar el dolor vol dir acceptar que és humà, que és normal, que necessitem viure altres coses al mateix temps que el patim. 

Superar el dolor vol dir que seguim sentit el dolor, que no l’evitem, però que tampoc dramatitzem. 

Superar el dolor vol dir que intentem posar-hi paraules i connectar amb els altres.

En el llibre sobre el que es coneix com a “Estudi Harvard”, “Una bona vida” de Robert Waldinger i Marc Shulz, s’intenten trobar quines són les claus per tenir una bona vida. La conclusió és que l’element més important són les relacions profundes. I, davant el dolor o la por, tenir un sistema d’afrontament actiu, acceptant el que passa i mirant de connectar amb les persones que ens puguin ajudar.

Evitar el dolor, evitar els problemes en les relacions, no saber veure més enllà del propi nas, no construir una xarxa de suport… Aquestes maneres de fer poden enfonsar-nos encara més. I, avui, en el món hiperconnectat però amb més solitud que mai, els joves es troben, moltes vegades, posant en marxa aquests sistemes d’afrontament.

Tanmateix, el propi diagnòstic del problema ens indica el camí a seguir: connecta’t amb els altres, perd la vergonya de mostrar-te vulnerable, recorda que ets humà, ni més ni menys.

Dedica temps i atenció a les relacions. Esforça’t per quedar amb la gent que t’importa. Mesura quina és la distància adequada és la que fa que les persones implicades sentin una bona connexió. Aplica-la.

I, recorda, a l’altra part del dolor, quan l’has travessat, sempre hi trobaràs una altra vegada la calma i la possibilitat de tornar a connectar amb el sentit i el plaer.

Bona reflexió!