“La tercera Llei de l’emoció de Newton:
“La teva identitat seguirà essent
la que és fins que una experiència nova actuï en contra seva”.
“Tots tenim sentiments de
vergonya o de culpa relacionats amb alguna cosa. I tots tenim el dret
d’intentar desfer-nos-en. Però això no vindrà sol. Haurem de lluitar per la
nostra nova identitat. I, en aquest camí, hi haurà dolor i sentiments de
desesperança i de pèrdua.” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/02/qui-creus-que-ets-o-la-tercera-llei-de.html
“Hi ha cent formes diferents
d’escoltar a la teva consciència...Però que creguis que alguna cosa és justa
pot ser és perquè mai has reflexionat massa sobre tu mateix i has acceptat
cegament el que se t’ha dit que era just durant la teva infància” Friedrich
Nietszche
“Recorda això. El món vol
assignar-te un rol. Una vegada que l’acceptes, estàs condemnat” Robert Greene
Tothom que escolta una gravació de la seva veu per primera vegada es sent
decebut. “En serio? Així sona la meva
veu?”. La veu que senten els altres
és la nostra primera veu. És una veu que comunica i el seu element és l’aire.
És una veu que necessita d’uns 100 músculs per sortir projectada, que necessita
de la vibració de les nostres cordes vocals i que és molt sensible al nostre
estat emocional, a la nostra postura corporal i a l’entrenament que hem tingut
per aprendre a usar-la bé.
Aquesta primera veu, explica Rébecca
Kleinberger a la seva xerrada TED (vegeu https://www.ted.com/talks/rebecca_kleinberger_why_you_don_t_like_the_sound_of_your_own_voice
), a part de ser la que projectem cap als altres, pot donar informació com la de si estem patint una depressió o si estem
en fases inicials de la malaltia de Parkinson (tot a partir de l’anàlisi
d’una mostra de la nostra parla feta per ordinador). A més, és la que dóna pa a
determinats coach que es dediquen a
ensenyar a treure partit de la teva veu per tal de donar una determinada
impressió a la feina, per exemple. De fet, en una presentació d’uns d’aquests
programes, la professional explicava que tenia moltes usuàries del seu servei,
dones del món de l’empresa que la contractaven per projectar una veu més greu,
ja que els estudis mostren que la gent s’escolta amb més atenció a aquests
registres de veu, mentre que mostra menys interès per les veus més agudes.
Podem treballar la nostra primera
veu de maneres molt diferents: la seva potència, la seva profunditat, la seva
velocitat, la seva expressivitat, el seu contingut... Podem treballar la forma de dir les coses, l’anomenada assertivitat (en la que expressem les
nostres necessitats de forma positiva, donant informació sobre el que volem, el
que sentim...) i, de retruc, canviar la nostra conducta i les nostres accions.
Podem recuperar el cos a través de la veu i aconseguir sentir emocions que feia
temps que no ens deixàvem sentir a nosaltres mateixos. Podem perdre la por a dir coses, treballant la força de l’aire que
projectem i trobant “la nostra pròpia veu”...
La segona veu és la que sentim
mentre parlem. S’ha de dir que una dels motius pels quals ens sona estranya és
perquè tenim “programat” al nostre
cervell no fer massa cas d’ella.
Tanmateix, la veu que projectem és la de “sempre”
i el cervell, en el seu intent de no malgastar energia, té la instrucció de no
escoltar-la massa. Per això, quan sentim una gravació la trobem tan rara, més
aguda del normal, amb menys matisos, menys harmònica...
A més, la segona veu es sent diferent perquè el seu mitjà de transmissió no
és l’aire, són els ossos del nostre cos, sobretot els dels crani i també els que
formen part de la nostra oïda. Aquesta segona veu, si l’entrena una professora
de cant o una logopeda especialitzada, pot donar-nos pistes de com millorar la
nostra primera veu. Pot ajudar-nos a aprendre a projectar la veu per parlar
fort sense fer-nos mal a les cordes vocals, pot ajudar-nos a cantar millor, pot
ajudar-nos a sentir-nos part d’un tot si ens apuntem a una coral... Pot
ajudar-nos a viure millor, com a resultat de respirar millor, de tenir un
millor to muscular i de sentir millor el nostre cos i les nostres emocions.
La tercera veu és la més
complicada de treballar. La tercera veu és la veu interior, la que ens parla
tot el temps, la que ens comenta el que passa, la que ens critica o ens renya o
ens diu què és el que no va bé. Hi
ha autors que l’anomenen la Ment o
la Portaveu o, com fa Steven Hayes al seu llibre “Una mente liberada”, el Dictador (que en el seu cas, fent cas d’una
tècnica per aprendre a no seguir els seus dictats, li ha posat nom: George).
Aquesta veu la comencem a sentir a partir des de la preadolescència i és la que
ens recorda contínuament el que “està bé
o està malament”, “el que som i el
que no som”, “el que podem fer o no
podem fer”.
La tercera veu, la nostra veu
interior, és la veu del que considerem el nostre JO. És el punt de referència quan fem afirmacions com “JO no feria mai això d’anar a cantar a una
coral” o “JO no som així, no m’agrada
anar vestida d’aquesta manera” o “JO
som massa petita o massa grassa o massa prima o massa alta o massa curta o
massa sensible o massa bona persona o massa mala persona o....”
La nostra veu interior –el nostre JO, el nostre Portaveu, la nostra Ment,
el nostre Dictador-, parla tot el temps.
És la dipositària de les nostres pors. Funciona com un mecanisme que es
dedica a garantir que tot està controlat, que tot és com sempre. No li agraden
els canvis. Intenta ser coherent a una
història que ve de molt enrere i que ens diu qui som i què volem. A
vegades, la narrativa ens deixa ancorats al nostre passat, a quan érem
adolescents i ens sentíem “uns pringats”.
I cada vegada que alguna cosa va malament, encara que la vida ens vagi bé,
encara que hi hagi molta gent que ens aprecia, encara que l’error que hem comés
no tingui importància, ens tornem a sentir “uns
pringats”.
L’altra dia parlàvem amb una joveneta sobre la sensació de vergonya
profunda que a vegades sentia cap al seu cos. Aquesta vergonya no està mai justificada. I quan dic mai, és mai.
El nostre cos és el nostre cos. I hauríem de donar-li les gràcies cada dia
perquè ens dóna literalment la vida. En aquest cas, en el de la joveneta en
qüestió, la veu interior era especialment cruel i li feia sentir una vergonya
incapacitant. “Em fa molta vergonya
parlar-te de la meva vergonya” –em va dir, “però fa molts anys que em passa això. Un dia, sense previ avís, sent
que no puc. No puc sortir, no puc vestir-me, no puc deixar de sentir una
vergonya terrible... Em sent lletja, gorda, horrible... Sé que és absurd, però
no puc superar-ho, no puc desbloquejar-me, I no sé què fer...”
La jove en qüestió no només és jove i per tant atractiva. És molt
atractiva. I sobta que una persona amb aquesta, podríem dir, bellesa senti
tanta vergonya sobre el seu aspecte. A més, aquesta afirmació, aquest sentiment
que l’ha acompanyada des que recorda la seva veu interior, el seu jo, no me la
va comunicar fins que ja dúiem un temps de teràpia. Estava tan interioritzada,
que ella pensava que la portaria amb ella tota la vida.
D’on venia aquesta veu? D’on
venen les nostres veus interiors? Per què ens fan creure que serem el que elles
ens diuen? Com explica Amanda Crowell a https://www.ted.com/talks/amanda_crowell_3_reasons_you_aren_t_doing_what_you_say_you_will_do
, durant la nostra adolescència construïm el relat del que considerem que és el
nostre jo. Durant la infància el nostre jo és el resultat d’interioritzar part
del que diuen les persones importants a la nostra vida: els nostres pares, els
germans, els mestres, els amics, els entrenadors, la gent amb la que passem més
temps...
Quan arriba l’adolescència –amb tots
els canvis que suposa a nivell corporal, hormonal, cognitiu i social-, comencem
a demanar-nos “qui som jo?” o, més
específicament “som com aquesta persona?”,
“som d’aquest tipus de persona?”, “m’agrada això i, per tant, som d’aquesta
altra manera?”. Durant aquest temps fem proves. Fem coses noves. Anem amb
gent nova. Pensem que no som com els nostres pares. Diem, contínuament, que no
som com els nostres pares. N’hi ha de nosaltres que fem el canvi fem molt de soroll.
N’hi ha d’altres que ho fem de manera dolça, sense massa escarafalls...
El resultat, al final del procés,
al final de l’adolescència, és la nostra veu interior. La veu de la Ment. El
Portaveu. El Dictador. I, aquesta veu, al contrari de la del principi del
procés, és molt coherent, té molt clares les coses. I te les diu sempre que té
ocasió. I no deixa que amenacis la seva coherència. Et recorda que tu ets d’una
manera determinada. I et sents d’una manera determinada. I penses que ets d’una
manera determinada. I punt.
Hi ha coses que penses obertament i que canvien amb tu com, per exemple,
quina és la teva identitat professional. Les
coses que pots parlar sense embuts i que veus com un procés, com el resultat de
les teves accions, són més lliures de canviar i no estan sotmeses a les regles
estrictes del Dictador, de la teva veu interior.
Però hi ha coses que van entrar a
la nostra vida amb sentiments de culpa o de vergonya, com és el cas de la
sensació dels canvis en el nostre cos, de la visió del nostre cos com a
imperfecte, com a “poc adequat”, que
no arribem a qüestionar mai. I
seguim la nostra vida, com aquesta jove, amb una veu interior, amb el nostre
Dictador, que ens recorda que el nostre cos, el nostre aspecte “és una vergonya”. I ho creiem. I actuem
en conseqüència: evitem sortir aquell dia, evitem determinada roba, evitem
mostrar el nostre cos...
O, si la nostra vergonya és més
gran, prenem substàncies per no sentir tanta vergonya, ens donem a qui ens
vulgui o entrem en una lluita ferotge contra el nostre aspecte, fent règims
terribles i absurds o entrenaments que ens porten a límit de les nostres
forces. O, com explicava una altra dona no tan jove, “ens considerem indignes de ser
estimades i tenim relacions que no ens ompliran mai”. I ens deprimim. I
ens angoixem.
Com podem superar tot això? Com podem canviar, si volem, sense que aquesta
veu sigui un obstacle?
Contínuarà...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada