Les 3 frases que ens poden ajudar en situacions complicades

 “Tal  i com remarca Eric Barker, els conflictes no són el resultat d’una guerra entre voluntats, sinó una qüestió de les habilitats disponibles per tal de fer front a les situacions.” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/03/pares-fills-i-conflictes.html

“Així, sempre serà important que l’altra vegi que no som arbitraris, que som justos, que no faltem a la nostra paraula. Tot això sense deixar de ser amables i empàtics. En cas de conflicte, hem de mantenir l’equilibri, sense deixar-nos dur per la ràbia, a pesar de sentir-la, per tal d’actuar justament.” https://benestaremocional.blogspot.com/2019/09/com-tenir-una-bona-relacio.html

Gràcies, Perdona’m i t’estim?

No, me sap greu, però no estic parlant d’aquestes, encara que la primera paraula és una força cohesionadora universal, la segona és la demostració de que som capaços de posar-nos en el lloc de l’altra i expressar el nostre dolor davant el seu malestar i la tercera..., què puc dir de la tercera? Segurament hauria de dir que l’hauríem d’expressar en més ocasions i amb més persones, encara que estimar és una cosa grossa, un acte de responsabilitat, d’intimitat i de compromís.

Les frases de les que vull parlar avui són peces comunicatives estratègiques. Què? Vull dir que són frases que ens ajudaran a aturar-nos abans d’obrir boca en situacions complicades. Aquestes frases ens poden ajudar a no donar respostes en calent o inadequades. Ens poden ajudar a no ficar-nos en converses delicades. Ens poden ajudar a aturar-nos a nosaltres mateixos i donar-nos temps per poder pensar què és el que realment volem dir o volem aportar a la situació.

De fet, el nostre ideal seria que cada vegada que obrim la boca tinguéssim clar que estem sumant. I, puc assegurar, que això és extremadament difícil. Evidentment, som humans i les emocions marquen les nostres reaccions. Per poder aconseguir fer el que ens agradaria fer i dir el que ens agradaria dir, hauríem de guanyar un espai d’uns 6 segons entre que ens diuen una cosa que no ens cau massa bé i nosaltres donem la resposta. Si no ho hem entrenat molt, puc dir ara mateix, com a representant “normal” de l’espècie humana, que no respondrem el que ens convé o el que convé per a la relació; simplement, reaccionarem en calent i direm el primer que ens passi pel cap.

S’ha de dir, però, que hi ha persones que no diuen el que han de dir perquè han après a acceptar el que sigui. Són persones que no saben dir “no” o que quan l’altra persona diu una grosseria es queden en silenci o fan com si no hagués passat res. Això també forma part d’una reacció emocional en calent. És el mateix que porta a altres persones a hipereaccionar i explotar davant un desacord.

Quines són les 3 frases que proposo per ajudar-nos a guanyar els 6 segons que ens donaran temps per respondre així com ens agradaria? He de dir que, al principi, les frases es diuen de manera forçada i et permeten, bàsicament, guanyar espai i no ficar la pota. Al final, acabes per dir-les de tot cor, identificant-te amb cada un dels seus matisos.

La primera és “Bono...” o “Ja ho val...”.

La primera és “Bono...” o “Ja ho val...”. Encara que sembli simple, aquesta frase/expressió conté tot un món. Suposa acceptar el punt de partida de l’altra persona, donant a entendre que veiem que és el punt de vista de l’altra, que és ella la que està expressant la seva opinió. I es tracta d’això, de la seva visió de les coses o de les seves emocions davant les circumstàncies. I no és la nostra. I no hi ha cap necessitat de dir-hi la nostra. I, en cas que ho haguéssim de fer, ja ho faríem en un altre moment més adequat, després d’haver-ho pensat més.

El “Bono...” ens recorda que tot i que algú digui una cosa no fa falta que hi diguem el que pensem tot d’una. L’únic que hem de fer és donar fè de rebut, fer notar que hem entès que és la seva opinió. I que el que quedi després de la interacció sigui això, que l’altra persona ha donat la seva opinió.

Ja puc dir ara, que aquesta és la primera frase de la llista i, com a tal, és la més difícil. No contrarestar les intervencions dels altres, sobretot quan ens fan sentir malament, és una de les coses més difícils del món. Reaccionem  ràpidament quan ens sentim al·ludits. I, en aquest cas, el “Bono...” és la fusta a la que ens hem d’agafar per no enfonsar-nos en una conversa desagradable. Podrem tenir una conversa més endavant, però en calent no ens convé mai, perquè suposaria que el punt de partida de la conversa seria el que ens diu l’altra i la reacció automàtica que ens desperta.

La segona frase de la llista és “No sé que t’he de dir...”.

La segona frase de la llista és “No sé que t’he de dir...”. Al principi la dius d’esma, pensant que ho has de fer perquè algú com jo t’ha dit que t’ajudarà a sortir del pas en un moment problemàtic. Però, realment sabem sempre el que hem de dir? Realment sabem, en calent, el que ens convé dir? Realment som conscients, en un primer moment, si el que diem ajudarà a algú dels implicats en la conversa? Perquè, evidentment, si obrim la boca, una vegada que ens hem sentit atacats, serà per defensar-nos o per contrarestar les paraules que ha dit l’altra persona. Però, realment és constructiu això de contestar el que ens vingui al cap estant molestos? Millorarà la relació? Farà que l’altra persona ens escolti i ens entengui millor? Pot ser que l’altra persona hagi començat una interacció negativa i, per tant, no estarà massa receptiva al nostre punt de vista.

“No sé que t’he de dir...” val el seu pes en or. Si la penses seriosament, és la millor frase que se’t pot ocórrer si aprens a observar tot el que et ve al cap quan algú et diu una cosa negativa però important. Si tens els 6 segons per pensar en les conseqüències del que vas a dir et revé: “He de dir això? Servirà de res? Entendrà l’altra persona que entès el que m’ha dit? El que vaig a dir, ajudarà a que l’altra persona m’entengui?”. I, després penses que, realment, en aquests moments, val més no dir res més que no sigui el “No sé que t’he de dir...”

L’última frase és “Me sap greu...” i t’he un afegitó opcional per poder aprendre a dir “no” i és “...però no puc”.

L’última frase és “Me sap greu...” i t’he un afegitó opcional per poder aprendre a dir “no” i és “...però no puc”. Amb el “Me sap greu...” passa el mateix que amb les altres dues frases. Al principi ho dius per guanyar els 6 segons de rigor i per no ficar la pota abans d’hora. No tens massa present el significat profund de la frase. A mesura que l’uses te n’adones que es produeix una transformació: realment et sap greu, de fet molt de greu, la situació. Et sap greu que l’altra hagi dit el que hagi dit, pensi el que pensa, senti el que sent, però per molt que et sàpiga greu tu no hi pots fer res. És el que pensa o sent o diu o vol l’altra persona. No és teu. No ets tu. Està dintre del seu espai i, per tant, només ella ho pot solucionar. Tu ara no pots fer res. Potser quan les coses es calmin en podreu parlar o tu podràs fer alguna acció que canviï la relació, però mai podràs canviar directament la vivència o la necessitat de l’altra persona.

Amb el “...però no puc” passa una cosa semblant. Al principi dir “no puc” sembla una falsedat i ho dius perquè algú com jo ha dit que ho diguis. Però després te n’adones que sí, que l’altra persona vol el que vol de tu perquè sent el que sent o té unes determinades necessitats..., però tu ets responsable de les teves. Ser responsable de les teves necessitats comporta prendre decisions sobre el que jo dic “les teves 7 bossetes d’energia”, l’energia que tenim disponible cada dia per fer coses. I tenim la que tenim. I, a vegades, la necessitem per tenir humor de fer el que hem de fer i no podem fer tot el que volen els altres. A no ser que ens vulguem arriscar a acabar les “bossetes” i arribar a un “no puc” real i dramàtic, que ens faci sentir malament i, en moltes ocasions, ressentits amb la persona que ens està demanant el que sigui.

En resum, “Bono...”, “No sé que t’he de dir...” i “Me sap greu...(però no puc)” són tres propostes estratègiques per guanyar temps i, amb la pràctica, poder pensar millor en com podem construir una bona relació amb l’altra persona.

Bona pràctica!

PS. En el cas de les persones altament conflictives o tòxiques he d’introduir una variant: només es poden dir les 3 frases i s’ha de renunciar a qualsevol conversa posterior. Si voleu saber perquè, llegiu l’entrada https://benestaremocional.blogspot.com/2018/06/no-pots-imaginar-teel-que-passa-quan-un.html.

PS de PS. En cap cas deixeu de donar les gràcies, de demanar perdó i de dir “t’estim” sempre que pugueu...