Pares, fills i conflictes...

“la vida de les persones amb més autocontrol estava estructurada de manera que n’havien de fer menys ús. Les persones amb més autocontrol rarament havien de resistir-se a temptacions.” https://benestaremocional.blogspot.com/2016/11/el-mite-de-lautocontrol.html
 

“En aquest llibre he ofert dos arguments relacionats. El primer és que comportar-se de manera virtuosa –sent honest, diligent, cooperatiu- porta a millors resultats finals que mirar solament pel propi profit. El segon és que les emocions morals com la gratitud, la compassió i l’orgull ens donen l’autocontrol que construeix relacions amb els altres i beneficia als nostres jo futurs. El que encara no he dit és que millorar les relacions socials aporta dos bons addicionals. El primer és que els llaços socials, per ells mateixos, aporten solidesa i perseverança. El segon és que simultàniament ens ajuden a combatre una de les plagues més doloroses de la vida moderna: la solitud” David DeSteno “Emotional Success”

Sempre passava el mateix. La tia Catalina acabava per enfadar-se, amenaçar als seus fills i, finalment, les castigava. Però no servia per a res. Al final, el pròxim diumenge de visita, els seus fills acabaven per acceptar la invitació a menjar aquella galeta o dolç o tros de coca. I la seva mare, a pesar de totes les malediccions amb les que els havia advertit, se n’adonava de que havia fracassat.

Un dia, després d’intentar una altra vegada que els seus fills fessin cas dels seus advertiments va demanar consell a la seva cunyada, la meva padrina Paula: ”Per què els teus fills et fan cas?”. La meva padrina ho tenia clar: “Perquè abans de partir de visita, les dono menjar i panxa plena tenen molt fàcil dir que no als oferiments”.

Aquesta és una història d’autoritat eficient. Amb un corol·lari: si vols que et facin cas, en primer lloc assegura’t que ho tenen fàcil.

Eric Baker, en l’entrada del seu blog sobre com disciplinar als fills (vegeu https://www.bakadesuyo.com/2019/02/fantastic-parent/ ) explica que l’èxit depèn de tres passes bàsiques:

1.     Mostrar empatia: “Me n’he donat compte de que...” + (descripció de la situació/problema) + “Què passa?”

2.     Definir el problema: “La qüestió és que...” + (comunicar les preocupacions sobre el problema)

3.     Convidar a la solució: “Em demano si hi hauria una manera de que nosaltres tinguéssim en compte...” + (considera les preocupacions del nin) + “però que al mateix temps” + (considera les teves preocupacions) + “Se t’ocorre alguna cosa per solucionar el tema?”

Seguint a l’autor Ross Greene, i les pautes del seu llibre “The Explossive Child”:

“el teu fill està d’entrada molt motivat per fer-ho bé, per tant els problemes que apareixen reflecteixen una manca en el desenvolupament de les habilitats de flexibilitat, tolerància la frustració i capacitat per a solucionar problemes. La raó de que les estratègies de reforçament positiu i càstig no funcionin és perquè no serveixen per tal d’ensenyar a la teva filla les habilitats que li manquen i tampoc són útils per solucionar els problemes que causen els desacords. De fet, segurament has notat que el fet de castigar realment afegeix llenya al foc i que el nin encara es frustra més quan no rep la recompensa esperada. La teva energia pot destinar-se de manera més productiva a col·laborar amb la teva filla per trobar solucions als problemes que causen els conflictes més que a encaparrar-te en estratègies que només fan que empitjorar les coses i no condueixen a una millora sostinguda... Tu i el teu fill heu de convertir-vos en aliats, no en adversaris. Companys de cuites, no enemics.”

Tal  i com remarca Eric Barker, els conflictes no són el resultat d’una guerra entre voluntats, sinó una qüestió de les habilitats disponibles per tal de fer front a les situacions. Si apliques el sistema de les tres passes, estaràs ensenyant a la teva filla les habilitats necessàries per tal de ser empàtica i respectuosa, a tenir habilitats de resolució de problemes i a negociar. I, en el procés, també milloraràs tu en aquests aspectes.

Hem d’anar en compte amb un dels problemes més freqüents dels adults: quan interactuem amb els infants, les tractem com si aquests tinguessin les mateixes capacitats. Suposem que no fan el que han de fer perquè no volen, perquè no els interessa, perquè “volen cridar l’atenció”... Per altra banda, pel que fa al respecte cap a l’altra persona, els adults actuem com si les criatures fossin inferiors i, per tant, estassin obligats a reconèixer la superioritat, la nostra indiscutible autoritat.

Podem enfadar-nos, cridar, amenaçar, tal i com feia la tia Catalina a la història del principi, però els fills no ens faran cas, no només per una qüestió de manca d’autoritat, sinó per una manca d’habilitats, en aquest cas d’autocontrol.

Bona reflexió!

PS. Podeu seguir les tres passes quan us trobeu amb qualsevol tipus de conflicte, encara que l’altra persona sigui adulta...Ho agraireu.