El cuiner, el detector de fum i la torre de vigilància. Com reaccionem davant el perill

“amb un sistema de motivació activat per recompenses que s’activa més aviat, per una banda, i amb un sistema de control poc entrenat, per l’altra, els nostres adolescents són màquines de supervivència amb uns potents acceleradors i amb uns frens poc eficients.” https://benestaremocional.blogspot.com/2013/07/que-passa-amb-els-adolescents.html

 

“la por és el resultat de les accions iniciades per l’amígdala més les sensacions produïdes per l’activació de l’ínsula. La calma davant una possible amenaça seria el resultat de l’activació de certes parts específiques del còrtex prefrontal que aconseguirien mitigar la resposta de l’amígdala.” https://benestaremocional.blogspot.com/2013/11/el-sistema-dalarma.html

Explica Bessel van der Kolk en el seu llibre “El cuerpo lleva la cuenta” que, quan parlem de possibilitats d’acció, hi ha una diferència molt gran entre la seguretat i la por. En cas de sentir-nos segurs i estimats, el nostre cervell se centrarà en explorar, jugar i cooperar. En cas de sentir-nos atemorits i no acceptats, per altra banda, se centrarà en manejar com sigui els sentiments de por i d’abandonament, intentant controlar els danys presents i futurs.

Sabem d’altres entrades (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/11/el-sistema-dalarma.html) que el nostre funcionament és el resultat del joc entre dues grans zones cerebrals: el sistema límbic o cervell emocional (amb l’actuació de l’amígdala i el processament emocional dels estímuls) i el còrtex Prefrontal (amb la seva capacitat per a planificar, controlar l’atenció, imaginar i el control d’altres funcions executives). Ambdós sistemes es conformen en funció de les experiències viscudes, la nostra herència genètica i el temperament de partida. És a dir, el cervell es forma en funció de l’ús.

La majoria de vegades que he d’explicar el joc entre aquestes dues zones al trobar-se amb una situació “calenta”, parlo de com el sistema límbic, propulsat per l’amígdala, actua com si fos un accelerador i el còrtex Prefrontal actua com si fos un fre. El sistema límbic detecta perills o oportunitats i posa en marxa els mecanismes (per exemple, hormones) per actuar en cas de que sigui necessari. El sistema límbic o cervell emocional té preparats plans preprogramats de protecció en cas de perill: la famosa resposta lluita/fugida o la resposta d’immobilització.

Els lòbuls frontals, centre de les funcions executives, ens permeten planificar i reflexionar, “frenar”, i imaginar i representar escenaris possibles davant una actuació. A més, podem considerar-los el centre de l’empatia. La flexibilitat i l’acció d’aquesta zona cerebral són la clau de la flexibilitat emocional i cognitiva per tal d’adaptar-se al món i construir relacions satisfactòries.

A l’hora d’identificar el perill comptem amb una estructura, anomenada tàlem, que forma part del cervell emocional i que és el centre al que arriba tota la informació sensorial de l’exterior (dels ulls, del nas, de les orelles, de la pell). El tàlem, explica van der Kolk, actua com un Cuiner, mesclant tota la informació per tal de preparar una sopa autobiogràfica que ens fa saber “això és el que està passant”. Aquesta sopa s’envia en dues direccions: cap a l’amígdala, un camí ràpid i cap als frontals, un camí més lent.

L’amígdala té una funció central: identificar si la sopa en qüestió conté informació rellevant per a la supervivència. Van der Kolk la considera El detector de Fum. L’amígdala té en compte la informació de l’hipocamp, una estructura relacionada amb la memòria i que relaciona la informació entrant amb experiències anteriors. Aquestes dues estructures avaluen de manera ràpida i automàtica si la informació de la sopa és rellevant per a la supervivència. En cas de que la valoració sigui positiva, l’amígdala envia un missatge a l’hipotàlem i al tronc cerebral per tal de que es posi en marxa l’alliberació d’hormones d’estrès i l’activació del Sistema Nerviós Autònom, de manera que tot el cos pugui iniciar una resposta davant l’amenaça. Aquesta resposta (lluita/fugida) s’executa i els sistemes implicats es desactiven una vegada que el perill ha passat.

Al Cuiner i al Detector de Fum se li afegeix la Torre de Vigilància, explica van der Kolk. Aquesta Torre ofereix una visió panoràmica del que està passant, gràcies a l’acció dels lòbuls frontals (concretament del còrtex PreFrontal medial). En cas de no estar massa alterats, els lòbuls frontals poden restaurar l’equilibri de tot el sistema, avortant la resposta d’estrès si consideren que estem davant una falsa alarma.

Les capacitats executives dels lòbuls frontals permeten l’anàlisi relativament objectiu del que està passant i passar a prendre una decisió més encertada, al mateix temps que inhibeix les respostes automàtiques preprogramades del cervell emocional. Aquesta capacitat fa possible la convivència. Quan fallen els lòbuls frontals i detectem una potencial amenaça, automàticament ens convertim en animals condicionats per les seves respostes de lluita/fugida.

Quan ens trobem amb estats emocionals negatius molt intensos de por, tristesa i ràbia, s’incrementa l’activació del cervell emocional i disminueix la capacitat d’actuació dels lòbuls frontals. Regular l’equilibri entre aquests dos sistemes, el Detector de Fum i la Torre de Vigilància, és la clau per tal d’aconseguir la gestió efectiva de l’estrès.

La regulació de Dalt a Baix (dels lòbuls frontals cap al sistema emocional) implica reforçar la capacitat de la Torre de Vigilància per tal de supervisar les nostres sensacions corporals. La meditació, el mindfulness i el Ioga ens hi poden ajudar. La regulació de Baix a Dalt (partint del sistema emocional) suposa recalibrar el Sistema Nerviós Autònom (que es controla en el tronc cerebral). Per fer això podem centrar la nostra actuació en la respiració, el moviment o el tacte. La respiració és una gran porta d’entrada perquè és una de les poques funcions corporals que pot estar sota un control conscient.

Les nostres emocions són la base de la raó, ja que assignen valor a les nostres experiències. La nostra vivència mateixa és el resultat de l’equilibri entre les parts racionals i emocionals del nostre cervell.

En definitiva, eduquem les nostres emocions de manera que ens donin la millor informació possible sobre el que ens està passant. Eduquem les vies emocionals i les vies racionals ja que, gràcies al seu equilibri, ens sentirem nosaltres mateixos i en pau.

Així que respireu, mediteu, practiqueu Ioga, manteniu-vos presents.

Bona pràctica!