“La nostra veu interior –el
nostre JO, el nostre Portaveu, la nostra Ment, el nostre Dictador-, parla tot
el temps.[...] Intenta ser coherent a una història que ve de molt enrere i que
ens diu qui som i què volem. A vegades, la narrativa ens deixa ancorats al
nostre passat, a quan érem adolescents i ens sentíem “uns pringats”. I cada
vegada que alguna cosa va malament, encara que la vida ens vagi bé, encara que
hi hagi molta gent que ens aprecia, encara que l’error que hem comés no tingui
importància, ens tornem a sentir “uns pringats”” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/les-nostres-3-veus-i-els-seus-missatges.html
“Sortir de la teva zona de
confort significa intentar fer alguna cosa que abans no eres capaç de fer. A
vegades, ho trobaràs relativament fàcil d’aconseguir i et sentiràs empès cap
endavant. Però altres vegades, et posaràs a fer alguna cosa que et deixarà
parat i que semblarà que no siguis capaç de fer mai. Trobar maneres de superar
aquestes barreres és una de les claus de la pràctica deliberada.
Generalment, la solució no és
“intentar amb més força” sinó més aviat “intentar d'una manera diferent”. En
altres paraules, és una qüestió tècnica.”
Anders Ericsson
“Peak. Secrets From The New Science of Expertise”
Volem canviar. Volem fer coses noves. Deixar de tenir por. Tenir coratge de
dir o de fer o de pensar... Diu Susan
David, l’autora del llibre sobre agilitat emocional (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/09/et-veig-les-teves-emocions-les-teves.html),
que el coratge és por en moviment. Val, però com podem posar-nos en moviment quan la nostra veu interior, la tercera
veu de la que parlàvem a l’última entrada, domina el nostre espai mental amb
retrets, amb pors, amb desqualificacions...? I ho fa amb més força quan
intentem no escoltar-la.
“Tu no ho entens” –m’explica una
persona-, “jo no puc fer això. No puc,
perquè el cap no me deixa...” Quan intenta fer les coses d’una altra
manera, parlar clar, demostrar els seus sentiments, per exemple, apareix un
sentiment de culpa terrible i el Dictador, la Ment, la seva veu interior la
“castiga” amb missatges terribles sobre la seva ineptitud...
Pensem en totes les vegades que hem intentat fer una cosa nova i no ens hem
sortit: anar al gimnàs, menjar de manera més sana, no beure cafè o alcohol o,
simplement, canviar un horari i aixecar-nos més d’hora... Què és el que no ens ha funcionat? Per què no ho aconseguim?
Canviar és difícil. El cervell és
un animal de rutines. La Ment, el Dictador, intenta preservar la nostra
identitat intacta, de manera que no s’hagin de qüestionar massa coses i així poder
funcionar en automàtic, com sempre.
En el meu cas, recordo quan vaig començar a nadar, per prescripció mèdica, que
la meva veu interior em recordava contínuament “JO no som de les persones que neden perquè sempre trobo que l’aigua no
és prou calenta. JO no som de les persones que suporten l’aigua freda”. I
quan dic contínuament, vull dir contínuament: quan anava cap a la piscina, quan
havia d’entrar-hi, quan nadava, quan en sortia, quan més tard pensava que hi
havia de tornar... Al cap d’uns dies la veu va intensificar la seva “campanya” en contra de l’activitat “intrusa”: pensava contínuament en cóm NO anar a nadar, en PERQUÈ podia
deixar-hi d’anar, en que podia fer una altra cosa MÉS “adequada”...
La meva ment no deixava de pensar
excuses. La meva avantatge era que jo m’ho esperava. Sabia que passaria, ja que, evidentment, la meva ment,
la meva veu interior és com la de qualsevol de les altres persones que veig a
la consulta. Intentes canviar i la teva
veu interior es rebota, et fa la vida difícil, et fa sentir ridícula o estranya
o impotent o, simplement, s’inventa excuses de mal pagador de manera gratuïta i
espontània.
Amanda Crowell ho va patir quan va començar a córrer (vegeu https://www.ted.com/talks/amanda_crowell_3_reasons_you_aren_t_doing_what_you_say_you_will_do).
I, com a bona psicòloga cognitiva, va decidir estudiar les investigacions sobre
el tema i ser el seu propi conillet d’Índies. I, aquí, tornarem a trobar la
força de la nostra veu interior, del Dictador, de la Ment.
Com explica Crowell, quan
intentem fer una cosa nova ens podem trobar que la nostra veu ens assenyala tres coses que seran els obstacles a batre
i que formen part del que s’anomena “mecanismes de defensa en contra dels errors”:
1.
“JO no puc fer això. No tinc el que s’ha de
tenir per poder fer això”
2.
“JO no solc fer coses així. La gent com jo no fem
aquestes coses”
3. “JO
penso que hauria de fer això, m’esforço molt, però és com si no ho volgués fer”
(“Es culpa meva perquè m’estic autosabotejant...”)
Si ens anem fixant en el que ens diu la nostra ment, veurem que qualsevol
de les coses que ens va dient i que fan difícil que actuem per fer el canvi,
entren a dins d’aquestes tres categories. El
missatge que ens fa arribar el nostre JO, la nostra veu interior, el nostre
Dictador, és un missatge antic, que defineix la nostra identitat “vertadera”. I l’acció que intentem fer
ens fa sentir malament perquè és una amenaça a aquesta suposada identitat, al
nostre JO “autèntic”.
Per això, quan comencem a fer aquestes accions noves, sentirem malestar,
incomoditat o, inclús, vergonya. Si el
canvi és gran, encara pot ser pitjor, arribant a sentir vergonya per la nostra
vergonya o ràbia de sentir vergonya. I, si la veu imposa les seves raons,
després ens sentirem fracassats. Una vegada més. I, tal vegada, pensarem
que “no tenim remei”, que “tenim el que ens mereixem”, que “no val la pena intentar-ho més”...
1. “JO no puc fer això. No tinc el que s’ha de
tenir per poder fer això”
En aquest primer bloc d’afirmacions, la nostra veu
interior ens recorda “el que som”. El
nostre Dictador ens reprèn per la nostra iniciativa i quan ho provem, i no va
bé (evidentment que no va bé, és la
primera vegada que ho proves!!! Perquè la cosa vagi bé necessites practicar X
vegades més!!!), està allà recordant-nos que ja ens havia avisat, que
nosaltres no som prou forts o
intel·ligents o sociables o el que s’hagi de ser per fer el que volem fer.
La gent que fa aquesta activitat, ens recorda la Ment,
tenen un talent o una genètica que nosaltres NO tenim. I, evidentment, NO
tindrem mai. Així de clar. “Què dimonis
t’havies pensat? Què series capaç? Per favor, a vegades ets patètica...”
Antídot
número 1:
cultiva la mentalitat de creixement (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2016/09/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal.html)
Segons aquesta visió de l’aprenentatge i del canvi, el que ens permet aprendre i canviar és el fet de veure el camí que hem
de fer com un procés. És clar que ens
equivocarem, que les coses no ens sortiran bé i que haurem de practicar
molt per tal que el nostre cervell automatitzi el que estem provant d’aprendre.
Així és com va la cosa. És normal que
fem errors i les hem de veure com a part del procés. Ens equivoquem perquè
fem. L’únic que hem de fer és seguir i un dia les dificultats deixaran de
ser-ho. Així és la vida. Dóna’t l’oportunitat de canviar. No estàs condemnada a ser de cap manera o a fer les coses d’una forma
concreta. Pots canviar. Necessites temps, pràctica i paciència.
2. “JO no solc fer coses així. La gent com jo no
fem aquestes coses”
Creiem que tenim un “JO autèntic”, el que pensem que som,
el portaveu de la nostra vida, el que diu qui som i com som i que fa previsions
del que pot anar bé o pot anar malament de manera preventiva i posa en marxa
mecanismes de defensa per tal de prevenir errors. Aquest JO, com hem dit abans,
ens avisa, ens parla, ens renya, ens diu el que està bé i el que no ho està...
La
nostra identitat, com veiem a
l’entrada anterior (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2020/04/les-nostres-3-veus-i-els-seus-missatges.html),
és la nostra tercera veu, producte d’un
procés laboriós fet durant la nostra adolescència i que dóna coherència a les
nostres accions. Aquest JO ens fa sentir “únics” i “autèntics”. A
més, ens posa difícil fer coses que no
semblen coherents amb la visió que ha generat de nosaltres mateixos.
En aquest sentit, la nostra veu interior ens reprèn sobre
els nostres objectius, recordant-nos que no tenen a veure amb nosaltres: “Per favor, la gent com jo no fa aquestes
coses, me sentiria ridícula...” O “No
puc demanar el que necessito, no puc dir això, em sentiria mala persona...” “Si
fas tal cosa no semblaràs tu i faràs la pena..”
Antídot
número 2:
troba
a gent com tu que faci aquestes coses, parla’n amb ells. Pensa en una persona a la que admires i fes el que faria
ella. Posa-t’ho fàcil, mira de fer una activitat nova amb algú proper o troba
un ambient en el que es puguin parlar de les coses que et preocupen a l’hora de
fer el canvi que vols fer. Com més treballis el tema de la flexibilitat de la
teva identitat, més fàcil serà el canvi. Hi
ha persones com tu fent el que ara vols aprendre a fer, només les has de
trobar.
3. “JO penso que hauria de fer això, m’esforço
molt, però és com si no ho volgués fer”
Segons Crowell,
a vegades ens confonem pensant que volem fer una cosa quan, realment, el que
passa és que pensem que “hauríem” de
fer tal cosa. És a dir, la volem fer,
però per raons equivocades.
Hi
ha dues fonts de motivació
(vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/12/com-el-materialisme-ens-fa-infelicos.html): l’extrínseca, és a dir,
ho faig pels premis externs que crec
que van associats a la conducta (diners, prestigi, estatus, fama, poder...) i,
la segona, la intrínseca, és a dir,
ho faig perquè crec que això està d’acord
amb els meus valors. El problema el tenim quan, per exemple, volem menjar
bé, però no perquè volem ser persones sanes sinó perquè volem estar primes per
agradar més als altres. Volem fer esport, però no per estar millor físicament
sinó per sortir millor a la foto d’Instagram.
Antídot
número 3:
si vols començar a fer un canvi o començar a fer una
activitat nova, mira de pensar-hi en
clau intrínseca. Pensa quina és la raó profunda que fa que vulguis fer-ho,
pensa en quina persona et vols convertir. Perquè, encara que el teu JO vagi dient que “no ho aconseguiràs perquè ja sabem com ets”, si ajuntes les forces
aconseguides amb els altres dos antídots i penses en la persona que arribaràs a
ser, aconseguiràs reunir la força que et mantindrà centrada en els moments
difícils.
Les motivacions intrínseques ens ajuden a persistir, ens
permeten fer una passa darrera l’altra, que és el que necessitem fer per
aconseguir un objectiu.
En resum, el nostre JO, el nostre
Dictador, la nostra Ment, deixarà de tenir-nos lligats a la visió de sempre de
nosaltres mateixos si ajuntem:
·
una mentalitat de creixement (antídot 1: el que
importa és l’esforç sostingut),
·
una comunitat que reforci els nostres objectius (antídot 2: vés amb
gent que faci el que vols arribar a fer) i
·
la motivació intrínseca (antídot 3: fes
les coses d’acord amb els teus valors i així la teva identitat canviarà a
mesura que les facis).
D’aquesta manera, amb aquestes mesures, la nostra veu interior –la que ens parla de que no podem canviar,
de que fracassarem, de que tenim el que mereixem-, anirà calmant la seva creuada. I seguirem en el camí d’aprendre, que
és el camí de la vida...
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada