“La
mentalitat de la pràctica deliberada ofereix una visió molt diferent: qualsevol
pot millorar, però s’ha de fer de la manera correcta. Si no estàs millorant en
alguna cosa, no és per la teva innata manca de talent; és degut a que no estàs
practicant de la manera adequada. Una vegada que s’entén això, la millora depèn
de determinar quina és la “manera adequada””
“Només
podem formar representacions mentals efectives quan intentem reproduir el que
un expert faria, equivocar-nos, esbrinar perquè hem fallat, intentar-ho una
altra vegada i repetir –una vegada i una altra. Les representacions mentals que
condueixen a l’èxit estan inestroncablement lligades a les accions, no només
als pensaments, i és la pràctica continuada amb l’objectiu de reproduir la
manera original d’actuació la que ens conduirà a la representació mental que
cerquem”
“Com
a regla d’or, penso que algú que espera millorar una destresa en una àrea en
particular hauria de dedicar una hora o més al dia a practicar amb una
concentració total. Mantenir la motivació que permet aquest règim té dues
parts: raons que fan continuar i raons per a deixar-ho anar. Quan deixes de fer
una cosa que inicialment volies aconseguir és perquè les raons per a deixar-ho
han superat a les raons per a continuar intentant-ho. Així, per a mantenir la
teva motivació pots o bé reforçar les raons per les que vols seguir o afeblir
les raons que fan que ho vulguis deixar. Els esforços de motivació amb èxit generalment solen incloure
ambdues coses”
Anders
Ericsson “Peak.
Secrets From The New Science of Expertise”
La proposta d’Anders
Ericsson sobre com arribar a l’excel·lència és revolucionària en el sentit que
canvia les idees i les pràctiques de qualsevol àrea que es pugui considerar.
Per tal de poder considerar fer l’esforç d’intentar aplicar els seus principis
i, per tant, sortir de la zona de confort, professors, entrenadors, mestres,
educadors s’hauran de plantejar rebutjar tres dels mites presents en la nostra
societat:
1.
Mite 1: les habilitats d’una persona
estan limitades per les seves pròpies característiques genètiques. Aquest mite
es manifesta en afirmacions com “no puc” o “no som prou bo”: “No som massa creatiu”, “No puc millorar en
Matemàtiques”, “No ho puc fer millor”... Els estudis sobre la pràctica
deliberada ens demostren que el rendiment és una qüestió de practicar de la
manera adequada per aconseguir generar les habilitats adequades.
2.
Mite 2: aconseguir un objectiu depèn de
fer les coses que s’han de fer el temps que faci falta. Aquest mite es
manifesta en creure que una persona amb experiència ho farà millor que una
persona que acaba de sortir de la formació. Tanmateix, fer les coses de la
mateixa manera una vegada i una altra no és una bona recepta per millorar; de
fet, suposa promoure l’estancament i l’empitjorament.
3.
Mite 3: tot el que fa falta per
excel·lir és esforçar-se prou. “Si vols pots, només ho has de seguir intentant”,
diu molta gent. Tanmateix, en la majoria d’activitats el que veiem és que la
millora depèn de qüestions més aviat tècniques: “Quines són els habilitats
necessàries per fer tal activitat?” “Com es poden treballar de manera
específica?”.
L’altra dia sentia per
la ràdio a un mestre que defensava els tres mites a l’hora (“Una persona és com
és”, “L’experiència és el més important” i “No s’ha de dubtar de que els
mestres s’esforcen prou, que és el que compta”), mentre un investigador
intentava explicar que la solució per a millorar qualsevol àmbit era aprendre
dels millors, de les habilitats que mobilitzen per a fer-ho millor, de les
pràctiques que les han funcionat... És a dir, arribar a l’excel·lència era una
qüestió tècnica, de practicar de la manera adequada per tal d’aconseguir
millorar les habilitats necessàries per anar avançant en l’àrea en qüestió.
En el seu llibre, “Peak. Secrets From The New Science of
Expertise”, Anders Ericsson
explora àrees tan diferents com la de la medicina, la de la música, la dels escacs,
la dels esports, la de l’empresa, per arribar a la conclusió que els mites
sobre l’èxit són un gran obstacle per l’autorealització de les persones. En
canvi, la pràctica deliberada (amb el seu èmfasi en definir els graons a seguir
per tal de millorar les habilitats que permetin afinar les representacions
mentals que, per la seva banda, millorin el rendiment) es demostra com a un
sistema que permet a les persones aspirar a l’excel·lència (vegeu també, en el
camp de les matemàtiques, el programa Jump Math i el seu impacte sobre el
rendiment en les escoles que ho han implementat, http://opinionator.blogs.nytimes.com/2011/04/18/a-better-way-to-teach-math/?_r=0).
Ericsson assenyala que
un dels altres problemes dels sistemes d’aprenentatge, entre ells del nostre
sistema educatiu, és que emfatitzen la importància del coneixement sobre el de
les habilitats. Tradicionalment, el que es fa és donar la informació sobre
quina és la millor manera de resoldre un problema de matemàtiques o d'escriure un assaig
i després s’espera a que l’alumne apliqui aquests coneixements. La pràctica
deliberada, en canvi, es centra únicament en l’execució de la tasca i en com
aconseguir millorar-la.
El problema és més greu
quan considerem que en àmbits com els de la medicina o de l’educació, la
formació continuada dels professionals (a través de cursos o congressos) i, per
tant, del seu reciclatge, segueix la mateixa lògica de centrar els seus
esforços en posar en contacte als professionals amb el nou coneixement de la
seva àrea. I els estudis demostren que això no funciona, que no ajuda gaire a
millorar el rendiment dels professionals. Des de la perspectiva de la pràctica
deliberada, aquesta formació no ofereix gairebé feedback ni possibilitat de
provar de fer les coses d’una altra manera, de cometre errors, de corregir-los
i, així, de manera gradual, desenvolupar noves destreses.
Així, el que han posat
en pràctica Ericsson i els seus col·laboradors és un programa en el que:
primer, s’identifiquen aquells professionals amb un rendiment excel·lent;
segon, es defineixen quines són les representacions mentals que possibiliten
que facin millor les tasques assignades; i, finalment, tercer, es generen les
tasques que permeten practicar les habilitats a través de l’assaig/error i el
feedback immediat per a poder anar apropant-se de manera progressiva a l’execució
excel·lent.
En definitiva, si el
que volem és millorar en el que sigui, professionalment o personalment, haurem
de cercar un bon entrenador o mestre que ens planifiqui unes tasques sobre les
que ens donarà retroalimentació i, gràcies a una pràctica centrada en objectius
molt clars, anirem, amb esforç i paciència, millorant de manera progressiva.
En cas de que no trobem
entrenador o mestre, el que podem fer, assenyala Ericsson, és planificar una
pràctica centrada en les tres F: Focus, Feedback i Fixar. Es tracta de
determinar l’habilitat que serà el nostre objectiu, dividir-la en petites
passes, executar-la de manera centrada, fixant-nos en els errors i en com
millorar, fins a consolidar-la i poder plantejar-nos arribar a un altre
objectiu.
Per a mantenir la motivació,
Ericsson proposa dedicar un temps fix a la pràctica, un moment en el que no s’hagi
de fer cap altra cosa. Es tracta de planificar el temps, de manera que es
converteixi en una rutina. Per això, s’han de minimitzar les interferències
(pantalles, moments de cansament, distraccions,...) i fer el que fan els
experts: per una banda, mantenir-se bé físicament gràcies a l’esport, l’alimentació
i, sobretot, a dormir suficient i bé; i,
per una altra, limitar la durada de les sessions de pràctica a una horeta (no
podem mantenir una atenció continuada durant més temps que això).
Per altra banda, per a
seguir motivats Ericsson explica que, una vegada que s’ha practicat durant un
temps, l’habilitat mateixa pot convertir-se en part de la nostra motivació.
Quan comencem, per exemple, a veure que determinades cançons que estem
practicant tenen una certa entitat, el fer-ho millor ens anima. Pensar que ho
podem aconseguir, també ens manté motivats per a la pràctica. En cas de
trobar-nos amb un estancament, el que podem fer és fer-nos el propòsit de no
abandonar fins a superar-lo. Així, normalment, una vegada superat no
considerarem que sigui una bona idea deixar de practicar. Una altra cosa que
ens pot ajudar a mantenir la pràctica, és la de trobar un grup per tal de
compartir l’activitat: un grup de música, de lectura, d’entrenament, etc.
Bona pràctica!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada