Sortir de la zona de confort per tal d’assolir l’excel·lència (III)

“La mentalitat de la pràctica deliberada ofereix una visió molt diferent: qualsevol pot millorar, però s’ha de fer de la manera correcta. Si no estàs millorant en alguna cosa, no és per la teva innata manca de talent; és degut a que no estàs practicant de la manera adequada. Una vegada que s’entén això, la millora depèn de determinar quina és la “manera adequada””

“Només podem formar representacions mentals efectives quan intentem reproduir el que un expert faria, equivocar-nos, esbrinar perquè hem fallat, intentar-ho una altra vegada i repetir –una vegada i una altra. Les representacions mentals que condueixen a l’èxit estan inestroncablement lligades a les accions, no només als pensaments, i és la pràctica continuada amb l’objectiu de reproduir la manera original d’actuació la que ens conduirà a la representació mental que cerquem”

“Com a regla d’or, penso que algú que espera millorar una destresa en una àrea en particular hauria de dedicar una hora o més al dia a practicar amb una concentració total. Mantenir la motivació que permet aquest règim té dues parts: raons que fan continuar i raons per a deixar-ho anar. Quan deixes de fer una cosa que inicialment volies aconseguir és perquè les raons per a deixar-ho han superat a les raons per a continuar intentant-ho. Així, per a mantenir la teva motivació pots o bé reforçar les raons per les que vols seguir o afeblir les raons que fan que ho vulguis deixar. Els esforços de  motivació amb èxit generalment solen incloure ambdues coses”

 Anders Ericsson “Peak. Secrets From The New Science of Expertise”

La proposta d’Anders Ericsson sobre com arribar a l’excel·lència és revolucionària en el sentit que canvia les idees i les pràctiques de qualsevol àrea que es pugui considerar. Per tal de poder considerar fer l’esforç d’intentar aplicar els seus principis i, per tant, sortir de la zona de confort, professors, entrenadors, mestres, educadors s’hauran de plantejar rebutjar tres dels mites presents en la nostra societat:

1.     Mite 1: les habilitats d’una persona estan limitades per les seves pròpies característiques genètiques. Aquest mite es manifesta en afirmacions com “no puc” o “no som prou bo”:  “No som massa creatiu”, “No puc millorar en Matemàtiques”, “No ho puc fer millor”... Els estudis sobre la pràctica deliberada ens demostren que el rendiment és una qüestió de practicar de la manera adequada per aconseguir generar les habilitats adequades.

2.     Mite 2: aconseguir un objectiu depèn de fer les coses que s’han de fer el temps que faci falta. Aquest mite es manifesta en creure que una persona amb experiència ho farà millor que una persona que acaba de sortir de la formació. Tanmateix, fer les coses de la mateixa manera una vegada i una altra no és una bona recepta per millorar; de fet, suposa promoure l’estancament i l’empitjorament.

3.     Mite 3: tot el que fa falta per excel·lir és esforçar-se prou. “Si vols pots, només ho has de seguir intentant”, diu molta gent. Tanmateix, en la majoria d’activitats el que veiem és que la millora depèn de qüestions més aviat tècniques: “Quines són els habilitats necessàries per fer tal activitat?” “Com es poden treballar de manera específica?”.

L’altra dia sentia per la ràdio a un mestre que defensava els tres mites a l’hora (“Una persona és com és”, “L’experiència és el més important” i “No s’ha de dubtar de que els mestres s’esforcen prou, que és el que compta”), mentre un investigador intentava explicar que la solució per a millorar qualsevol àmbit era aprendre dels millors, de les habilitats que mobilitzen per a fer-ho millor, de les pràctiques que les han funcionat... És a dir, arribar a l’excel·lència era una qüestió tècnica, de practicar de la manera adequada per tal d’aconseguir millorar les habilitats necessàries per anar avançant en l’àrea en qüestió.

En el seu llibre, “Peak. Secrets From The New Science of Expertise”, Anders Ericsson explora àrees tan diferents com la de la medicina, la de la música, la dels escacs, la dels esports, la de l’empresa, per arribar a la conclusió que els mites sobre l’èxit són un gran obstacle per l’autorealització de les persones. En canvi, la pràctica deliberada (amb el seu èmfasi en definir els graons a seguir per tal de millorar les habilitats que permetin afinar les representacions mentals que, per la seva banda, millorin el rendiment) es demostra com a un sistema que permet a les persones aspirar a l’excel·lència (vegeu també, en el camp de les matemàtiques, el programa Jump  Math i el seu impacte sobre el rendiment en les escoles que ho han implementat, http://opinionator.blogs.nytimes.com/2011/04/18/a-better-way-to-teach-math/?_r=0).

Ericsson assenyala que un dels altres problemes dels sistemes d’aprenentatge, entre ells del nostre sistema educatiu, és que emfatitzen la importància del coneixement sobre el de les habilitats. Tradicionalment, el que es fa és donar la informació sobre quina és la millor manera de resoldre un problema de matemàtiques o d'escriure un assaig i després s’espera a que l’alumne apliqui aquests coneixements. La pràctica deliberada, en canvi, es centra únicament en l’execució de la tasca i en com aconseguir millorar-la.

El problema és més greu quan considerem que en àmbits com els de la medicina o de l’educació, la formació continuada dels professionals (a través de cursos o congressos) i, per tant, del seu reciclatge, segueix la mateixa lògica de centrar els seus esforços en posar en contacte als professionals amb el nou coneixement de la seva àrea. I els estudis demostren que això no funciona, que no ajuda gaire a millorar el rendiment dels professionals. Des de la perspectiva de la pràctica deliberada, aquesta formació no ofereix gairebé feedback ni possibilitat de provar de fer les coses d’una altra manera, de cometre errors, de corregir-los i, així, de manera gradual, desenvolupar noves destreses.

Així, el que han posat en pràctica Ericsson i els seus col·laboradors és un programa en el que: primer, s’identifiquen aquells professionals amb un rendiment excel·lent; segon, es defineixen quines són les representacions mentals que possibiliten que facin millor les tasques assignades; i, finalment, tercer, es generen les tasques que permeten practicar les habilitats a través de l’assaig/error i el feedback immediat per a poder anar apropant-se de manera progressiva a l’execució excel·lent.

En definitiva, si el que volem és millorar en el que sigui, professionalment o personalment, haurem de cercar un bon entrenador o mestre que ens planifiqui unes tasques sobre les que ens donarà retroalimentació i, gràcies a una pràctica centrada en objectius molt clars, anirem, amb esforç i paciència, millorant de manera progressiva.

En cas de que no trobem entrenador o mestre, el que podem fer, assenyala Ericsson, és planificar una pràctica centrada en les tres F: Focus, Feedback i Fixar. Es tracta de determinar l’habilitat que serà el nostre objectiu, dividir-la en petites passes, executar-la de manera centrada, fixant-nos en els errors i en com millorar, fins a consolidar-la i poder plantejar-nos arribar a un altre objectiu.

Per a mantenir la motivació, Ericsson proposa dedicar un temps fix a la pràctica, un moment en el que no s’hagi de fer cap altra cosa. Es tracta de planificar el temps, de manera que es converteixi en una rutina. Per això, s’han de minimitzar les interferències (pantalles, moments de cansament, distraccions,...) i fer el que fan els experts: per una banda, mantenir-se bé físicament gràcies a l’esport, l’alimentació i, sobretot, a dormir suficient i bé;  i, per una altra, limitar la durada de les sessions de pràctica a una horeta (no podem mantenir una atenció continuada durant més temps que això).

Per altra banda, per a seguir motivats Ericsson explica que, una vegada que s’ha practicat durant un temps, l’habilitat mateixa pot convertir-se en part de la nostra motivació. Quan comencem, per exemple, a veure que determinades cançons que estem practicant tenen una certa entitat, el fer-ho millor ens anima. Pensar que ho podem aconseguir, també ens manté motivats per a la pràctica. En cas de trobar-nos amb un estancament, el que podem fer és fer-nos el propòsit de no abandonar fins a superar-lo. Així, normalment, una vegada superat no considerarem que sigui una bona idea deixar de practicar. Una altra cosa que ens pot ajudar a mantenir la pràctica, és la de trobar un grup per tal de compartir l’activitat: un grup de música, de lectura, d’entrenament, etc.

Bona pràctica!