Qui creus que ets o La tercera Llei de Newton sobre les emocions.

“Sense aquests discursos –sense desenvolupar una visió clara del futur que desitgem, dels valors que volem adoptar, de la identitat que volem tenir-, estarem condemnats sempre a repetir els errors dolorosos del nostre passat. Les històries del nostre passat defineixen la nostra identitat. Les històries del nostre futur defineixen les nostres esperances. I la nostra capacitat d’adoptar aquests discursos i creure’ls, de fer-los realitat, és el que dóna significat a les nostres vides”

Mark Manson

La primera Llei sobre les emocions de Newton afirma que “Per cada acció existeix una reacció emocional igual i oposada”. Tenim tendència a respondre a les accions positives amb accions positives i a les negatives amb una negativitat proporcional. Les nostres experiències van generant uns esquemes que cristal·litzen en el que seran els nostres valors inconscients. Cada vegada que ens passa alguna cosa responem en funció d’aquests valors, encara que no en siguem del tot conscients.

La segona Llei sobre les emocions de Newton afirma que “La nostra autoestima és igual a la suma de les emocions que anem sentint amb el temps”. El cervell emocional va fent recompte i conclou que si la vida ens tracta malament deu ser perquè ens ho mereixem. L’autoestima no és racional, no és la suma de les nostres capacitats i no diu res de la nostra vàlua real. L’autoestima és contextual, és el resultat de les emocions sentides com a resultat de trobar-te en determinades situacions. I, en general, tenim tendència a pensar que sigui positiva o negativa la nostra autoestima dóna fe de que som especials.

Mark Manson a “Todo està j*dido” exposa en la tercera Llei de les emocions la relació entre els valors i la nostra identitat.

3.- La tercera Llei de l’emoció de Newton.

“La teva identitat seguirà essent la que és fins que una experiència nova actuï en contra seva”.

Els nostres valors s’organitzen dintre del nostre cap com una història. Quan el nostre cervell emocional sent alguna cosa, el nostre cervell racional es posa a construir un discurs per tal de donar sentit als nostres sentiments. Les nostres històries, les que anem construint sobre cóm és la nostra vida, defineixen la nostra identitat (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2013/03/la-saviesa-de-saber-agafar-distancia.html). Ens considerem amics dels que tenen discursos semblants als nostres i trobem que són bones persones. Trobem males persones a aquelles amb discursos que contradiuen als nostres.

Els nostres discursos tracten de nosaltres mateixos i del món. La seva estructura està feta a partir de a) el valor d’alguna cosa o d’alguna persona i b) si aquesta cosa o persona mereixen el que ha passat:

A una persona/cosa li passen coses bones i s’ho mereix.

A una persona/cosa li passen coses bones i no s’ho mereix.

A una persona/cosa li passen coses dolentes i s’ho mereix.

A una persona/cosa li passen coses dolentes i no s’ho mereix.

Aquestes històries determinen com encaixem en el món, el que sentim per nosaltres mateixos –si mereixem una bona vida o no, si ens mereixem que ens estimin o no, si mereixem tenir èxit o no- i defineixen el que pensem sobre nosaltres mateixos. A més, les sentim com a nostres i les defensem sempre.

Els valors més antics es poden reconèixer perquè són aquells als que no estem disposats a renunciar i determinen especialment com ens veiem a nosaltres mateixos i al món. Si ens hem sentit poc atractius durant l’adolescència, encara que objectivament els altres ens vegin com a persones que ho són, ens sentirem incòmodes quan algú ens faci un compliment i pensarem que “ho fa per quedar bé”, per exemple.

A més, com més antics són els discursos als quals estem enganxats menys conscients som de com ens condicionen. En casos extrems, com quan ens han fet sentir abandonats a la infància, els discursos tenyits de por i dolor poden acompanyar a una persona tota la vida.

L’única manera de canviar els nostres discursos i els nostres valors, explica Manson, és tenir experiències que es contradiguin amb aquests. Tanmateix, quan estiguem en situacions que confrontin els nostres valors ens sentirem adolorits i incòmodes. No existeix el canvi sense dolor, ni el creixement sense incomoditat. No podem experimentar una nova identitat sense haver plorat l’antiga.

Manson proposa dues maneres de canviar els nostres valors:

a)     Reexaminar les experiències passades i reescriure els discursos que vam crear en aquell moment. L’altra dia a la consulta una joveneta contava una situació d’abús per part d’un amic de la família i, plorant, deia que ara entenia que no havia de sentir vergonya ella, sinó que era l’altra persona la que havia abusat d’ella i, per tant, era la que havia de sentir-se avergonyida.

b)    Començar a escriure els discursos del teu jo futur, imaginant com seria la teva vida si tinguessis una determinada identitat. L’altra dia a la consulta una al·lota que mai ha tingut parella, perquè havia pensat sempre que “no n’era digna”, parlava del que suposaria tenir una connexió profunda amb algú i, per primera vegada, afirmava que ella tenia dret a posar condicions per tal de tenir una relació tal i com ella volia.

Tots estem ficats en això. Tots tenim sentiments de vergonya o de culpa relacionats amb alguna cosa. I tots tenim el dret d’intentar desfer-nos-en. Però això no vindrà sol. Haurem de lluitar per la nostra nova identitat. I, en aquest camí, hi haurà dolor i sentiments de desesperança i de pèrdua. Però si no ens rendim i anem alternant entre les dues propostes de Manson, arribarem a viure d’acord amb els valors que considerem importants.

Bona lluita!