“...el món no s’alimenta d’informació.”
“El món s’alimenta de sentiments”
Mark Manson
La primera Llei de Newton sobre l’emoció, segons Mark Manson, deia: “Per cada acció existeix una reacció
emocional igual i oposada”. Recordem que els humans som material
emocional abans que racional. Recordem que en una suposada lluita entre raó i
emoció, en la majoria de casos, guanyarà la segona, perquè és la que hi era
abans, abans de que fóssim els humans que ara coneixem.
Així, davant una emoció d’una altra
persona, de manera automàtica i inconscient, sentirem una emoció igual i
oposada, és a dir, ens sentirem empesos a contestar amb la mateixa moneda.
D’aquí que el més difícil a la vida sigui deixar de respondre a la ràbia o a l’hostilitat
amb ràbia o hostilitat. D’aquí que els estudiosos de les relacions personals
afirmin que quan una conversa comença amb el to adequat té moltes probabilitats
d’acabar bé. I, lògicament, si una conversa comença amb un retret acabarà amb
un altre retret per part de l’altra persona, encetant una escalada de reaccions
emocionals negatives per les dues bandes (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2018/07/10-punts-per-lexit-en-les-relacions.html
).
La segona Llei de Newton sobre
les emocions fa referència a l’autoestima, al que sentim i pensem sobre
nosaltres mateixos. L’autoestima es
considera un dels motors de les nostres accions i una de les necessitats humanes
bàsiques (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com/2012/04/que-es-el-que-fa-que-una-vida-tingui.html).
Quan es sent com a “baixa autoestima” esdevé una de les queixes més freqüents en la
consulta de psicoteràpia. El fet de sentir-te “inferior” o “poca cosa”
és una font de patiment continu, tenyint la nostra vida amb una sensació d’inseguretat
i de malestar pel fet de pensar que els altres considerin el mateix sobre la
nostra vàlua.
Així,
2.- La segona Llei de l’emoció de
Newton.
La nostra autoestima és igual a
la suma de les emocions que anem sentint amb el temps.
La primera llei suposava que quan una situació ens provoca una emoció
negativa sentim la necessitat de compensació per tal de recuperar l’equilibri; en
determinats casos aquesta compensació no és possible, i pot passar que la
persona que està experimentant aquest desequilibri, aquesta “bretxa moral”, es
trobi que s’hi va acostumant.
Quan ens trobem en una situació d’abús
durant molt de temps i sentim impotència davant la persona o persones que estan
generant la dinàmica el que farem serà normalitzar la situació. Estar malament
es convertirà en la nostra expectativa per defecte. Ho trobarem normal. Estarà
d’acord amb els nostres valors. Si algú ens fa mal i nosaltres no podem
aturar-ho arribarem a una conclusió alarmant: ens mereixem que ens facin mal.
Aquesta sensació està al darrera
de totes les situacions d’abús sostingut i acompanya sempre a les persones que
l’han sofert (a no ser que
segueixin una teràpia). La lògica és que si no som capaços de defensar-nos a nosaltres
mateixos deu ser perquè “en certa mida
som inferiors” o que els altres, els que ens fan mal, “son superiors”.
La nostra missió bàsica com a éssers humans és sobreviure. Si ens trobem
amb una situació en la que no podem superar l’abús d’una altra persona, el
nostre cervell emocional recorre a la segona millor opció: rendir-se, acceptar
la derrota, acceptar la pròpia inferioritat i la poca vàlua. Això sol sentir-se
com a “vergonya” o “baixa autoestima”.
La nostra manera de valorar el
que ens passa a la vida serà el resultat de la suma de les emocions que anem
sentint. El cervell emocional
fa recompte i conclou que si la vida ens tracta malament deu ser perquè ens ho
mereixem. L’autoestima no és racional,
no és la suma de les nostres capacitats i no diu res de la nostra vàlua real. L’autoestima
és contextual, és el resultat de les emocions sentides com a resultat de
trobar-te en determinades situacions.
Una “alta autoestima” és l’altra cara de la mateixa moneda. Si has viscut en un context en el que podies fer el que
volguessis, sense tenir cap responsabilitat sobre les emocions dels altres,
dominant i fent sentir la teva “autoritat”,
creuràs que et mereixes els teus privilegis i pensaràs que ets “superior”, imaginaràs que ets especial,
una persona diferent de la resta de gent.
L’autoestima és un miratge. És un
constructe psicològic que construeix el nostre cervell emocional per poder
predir què pot esperar del món. En
general, els humans tenim tendència a sobreestimar-nos, pensant que som millors
que la mitjana de la població: la
majoria de persones pensem que som més intel·ligents i bones persones que la
mitjana. A més, quan els altres s’equivoquen pensem que “tenen un problema de caràcter”. Quan ho
fem nosaltres pensem que “hem tingut mala
sort”.
Al final, el nostre punt de narcisisme,
de sentir-nos especials, fa que tirem del dret, vivint la nostra vida, donant-li
sentit, pensant que som superiors o inferiors, però especials.
Tanmateix, aquesta autoestima, sigui quina sigui, al final ens allunya de
la realitat, de les relacions i dels vincles profunds...
Continuarà...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada